05 d’agost 2010

definitiu


una formigueta menuda, gairebé invisible em puja pel tou del braç, mentre altra vegada intento recuperar l’escriure quelcom coherent, i de lluny, escolto per enèssima vegada els diàlegs forçats d’Àngels i Dimonis al plus, però no veig res, ni miro... ai, no cal que dissimuli, no era això el que volia escriure...
.
ahir, o abans d’ahir, ja no ho sé, em va venir una idea macabra, una idea que em ronda pel cap des de llavors... no em digueu morbosa, només amoïnada, o capficada...
.
què passa quan algú a qui llegeixes, segueixes i sovint aprecies a còpia de molt llegir el que escriu, i de sobte, desapareix?
no em refereixo a gent que diu, “adéusiau, necessito un descans” o bé “vaig de vacances” o bé, “em sembla que em dedicaré a d’altres coses” ...poseu-hi imaginació...
.
penso, més aviat en una malaltia, un problema greu, una mort sobtada, una tragèdia d’aquelles que sents dia sí i dia també.
perdoneu que, ara, en vigílies de celebrar tres anys de blog, em passi pel cap justament això, perquè, existeix el testament blogaire? seria just pensar-hi? o que hi pensin els qui envolten aquell a qui no veiem però que sovint coneixem prou bé?
.
poso un cas d’exemple, hi ha una dona per aquí, valenta com ella sola, que va viure tràgicament i de forma cruel la mort del seu fill petit, amb uns dos anyets, ella, que es fa dir sherpa (com li escau, déu meu el pseudònim), va passar mesos sense dir res, ni tan sols sabíem els qui la llegim què feia amb el seu dolor, que percebíem tràgic i desconsolat, desesperat...
no sabeu l’alegria que vaig sentir el dia que va tornar a publicar, i per això, em va permetre comunicació...
.
si em passa res de cop i volta, voldria que algú s’encarregués de dir-vos adéu i fins sempre de part meva, perquè vosaltres heu format part del meu món durant aquests anys, m’heu ajudat en els mals moments, m’heu esperonat i animat, m’heu fet viure més completa.
.
digueu, algú hi ha pensat mai? o sóc jo qui és molt estranya? sí, ja sé que tinc una edat... però les pèrdues passen quan més distreta estàs...

20 comentaris:

Carme ha dit...

Jo sí que hi he pensat.

He pensat que a algun blocaire desaparegut li pot haver passat alguna cosa greu. Ho he pensat alguns cops. Ara fa temps que no veig desaparèixer ningú sense avisar, per sort.

I també he pensat que si un dia a mi em pasa alguna cosa, desapareixeré sense més i potser ni us n'assabentareu.

Testament blocaire? En això no, no hi havia pensat.

Se m'acudeix pensar que persones que sabem que tenim el blog com a cosa important, que ens comuniquem profundament, que hem agafat afectes importants, que ens estimem fins i tot, no desapareixeríem mai sense dir res. Que avisaríem que tenim ganes de descansar o de dedicar-nos a una altra cosa. Aleshores penso, si un dia jo callo de sobte, o la Zel calla de sobte, o en Xexu atura el blog sense dir res, o... en Mc, o en Víctor o en Tibau, o la Fanal Blau, o la sargantana o tants d'altes, jo penso que sabríem segur que alguna cosa ha passat. Hi ha gent que fa dubtar, no és tant constant, va i ve... però n'hi ha que si s'aturessin, sense avisar, em semblaria que inequivocament ha passat alguna cosa greu.

Un testament blocaire... és per pensar-hi. Deixar un post en esborrany i demanar a algú de confiança, si em passa alguna cosa, penja aquest post... o què?

Ja m'has donat feina, nina, aquí pensant com ho farem... i que ens quedi força temps per pensar-ho... :)

deomises ha dit...

Jo hi he pensat força sovint, i també em pots dir macabre. Però és veritat, mai no se sap on ni quan has de morir.

Ahir mateix m'explicaven que un conegut va tenir un accident mentre patia una embòlia. Potser se'n sortirà, potser no. Però, em deixa pensant que per què no pot succeir-me a mi mateix, per exemple, o a qualsevol de nosaltres?


d.

pena ha dit...

Es un fet que forma part de la nostra fragilitat humana. Deixar de estar aquí. Ja m'ha passat amb dos blogs que llegia amb molt de plaer. Morts de cancer, la sensació de buit, es impressionant.

garbi24 ha dit...

Doncs no ets pas gaire estranya doncs jo sempre hi penso, si un dia no puc jo, qui tancarà l'espai? haurem de fer testament al blog i deixar-lo a algú? Esperem tardar molt...;)

Puji ha dit...

Hi he pensat molts cops. Jo ho tinc bastant resolt, perquè vaig començar en això dels blogs de la mà d'amics de la infància, que si em passés alguna cosa ho esbombarien per la catosfera. De totes maneres no ho hem parlat mai, tot el que dic és tàcit. Potser ho hauria de concretar amb ells...

sànset i utnoa ha dit...

Hi he pensat més d'una vegada. I no només amb el tema del bloc, sinó també amb el correu electrònic, etc.

Per sort, em reconforto pensant que la Utnoa es podrà despedir de part meva!

*Sànset*

zel ha dit...

Mira, no em sorprèn de cap de vosaltres, aquest pensament, com que us llegeixo, sé que això us ha d'haver passat pel cap, però home Sànset, quina càrrega per l'Utnoa, que no se n'enteri que li va la feinada que té al damunt!
Pena, quin cop, no? Els coneixies?
Carme, ja saps, pensem massa, ara ja em sap greu haver escrit això... però hi penso, eh?
Garbí, i a qui li deixaríem el càrrec?
Puji, vols dir que ho esbombarien així?
Deo, com que ja he llegit poemes teus, conegut de nou, ara és com si et conegués de sempre...

Pais secret ha dit...

No és res d´estrany que pensis en això, pel que veig tots hi pensem, un dia o un altre, i és normal.
Tinc un enllaç al blog que fa molt temps que no actualitza, després de fer-ho regularment i sense pauses llargues. Les visites també van desaparèixer de cop. Sempre penses el pitjor, i si no hi ha prou confiança tampoc escrius per saber si està bé. Així que el continuo tenint i no goso treure´l, em sembla que li faria un lleig , sigui on sigui.

Però tu no pateixis dona, aquest món és molt petit i en cas d´alguna cosa , en menys d´una setmana et trobaríem a faltar i "investigaríem" ;-)
Per si les mosques, fes dos testaments: un d´arregladet, ben sentimental que ens faci plorar i un altre on fotis llenya de la bona als que se la mereixen.Si te´n vas...qui dirà les coses pel seu nom????

Manel ha dit...

Deia en Serrat:
¿Quién pondrá fin a mi diario
al caer
la última hoja en mi calendario?
i també:
¿Quién me abrirá los cajones?
¿quién leerá mis canciones
con morboso placer?

Tinc un "amic" (no el conec personalment) calcat a la teva amiga i em passa el mateix. Vull pensar que va a èpoques i ni han de molt dolentes per a qui a patit una pèrdua tan horrible.

Núr ha dit...

Jo hi he pensat diverses vegades, tant pel que fa al que em pugui passar a mi com el que pugui passar als altres (déu no ho vulgui!). Jo tinc les meves contrasenyes de tot anotades i el ninuBunik hi té accés; ara bé, no sé si hi pensaria ni si se'n preocuparia. Així que potser sí que s'hauria de fer un testament escrit.

Penso en un noi que coneixia de l'institut que va morir, i recordo que em van explicar que els seus pares van tenir molts problemes per a eliminar-ne el perfil a fèisbuc perquè no en tenien la contrasenya i van contactar amb fèisbuc directament explicant què havia passat i, de primeres, fèisbuc els va dir que el perfil només el podia eliminar qui l'havia creat...

Això sí, una cosa és pensar-hi, però d'aquí a deixar un article escrit pel que pugui passar i que demanar en testament que algú te'l publiqui... Jo és que no sé què hi diria, en aquest article! Com començaria? Com aquells «Si llegiu això és que...»? buff, buff, buff! Jo crec que demanaria que algú entrés al meu bloc i escrigués breument «La Núr ja no hi és, li ha passat X», però posar-me a escriure jo un article pòstum en vida... Vols dir que això no és cridar la mala sort? :S

Miquel Casellas ha dit...

des de l'altre món ho controlarem tot el que es pugui

yraya ha dit...

Això ho hem parlat un dels meus fills i jo un parell de vegades i no crec que sigui morbós és la realitat.

Albert B. i R. ha dit...

Potser és perquè sóc molt jove però no ho havia pensat mai. Coi, m'has fet pensar en dir les claus del bloc a una persona i dir-li que escrigui un text si algun dia em passa res!

rits ha dit...

doncs si que ho he pensat. Més d'una vegada. I sobretot en una persona en concret. Em fa racança pensar-hi i m'agrada creure que simplement ha deixat el blog, però em fa cosa.

I si que he pensat en que passaria si desaparagués. El món blogaire és ben intens i alhora ben desconegut. com us avisaria si em passa alguna cosa si poques persones del meu entorn el coneixen. és més, elles s'haurien d'encarregar de d ir-ho. Caldria? ens cal saber-ho?
A mi si que em cal. Poder recordar, tenir present aquell/a blogaire i saber que no ha desaparegut sense acomiadar-se sap greu.

Fa poc vaig anar a un funeral. La persona que ens havia deixat feia vint-i-cinc anys que havia deixat una carta amb les coses que volia que es féssin amb la seva mort. des de llavors hi he pensat. Per això el teu post d'avui m'ha sorprés perquè fa dies que corre pel meu cap que, encara que sigui jove, hauria de tenir alguna cosa. Els pares saben de la meva voluntat de ser donant d'òrgans i ser cremada i desncasnar amb mon germà, però l'acomiadar-se va molt més enllà.

Preparar-nos per la mort que és un bon senyal de salut mental.

Per un moment m'he espantat i he pensat que tancàves el blog. m'alegro haver-me equivocat i m'alegro que hagis tret un tema com aquest. Ben poques vegades ens atrevim a parlar-ne.

una abraçada

zel ha dit...

És dur i costa molt decidir coses d'aquestes, jo no en puc parlar amb els meus fills, perquè per ells resulta dur, encara tenen massa tendra la ferida dels dos avis, però són moments què dius, vull saber dir adéu dignament! Si puc, és clar!

Estranger ha dit...

A mi, la veritat és que al principi tant me feia, perquè no em comunicava amb ningú, bàsicament. I ara, sempre que acabo un post penso...ja seré capaç de fer-ne un altre ? Però ara que sé que hi ha unes quantes persones que em van llegint, ho procuro. I si algun dia deixo d´escriure, ho faré saber. Ara, vols que et digui una cosa ? Sempre he pensat que molts dels que deixen d´escriure, ho fan per ser més feliços.

Bé, o potser no. Però jo no ho puc saber.

El veí de dalt ha dit...

Vaja coses de pensar, xiqueta! Podries pensar coses més alegres, ara que som de vacances!
Però tens raó. Deixaré dit als fills que si algun dia me'n vaig a l'altre barri, que vinguin per la catosfera a fer-ho saber. Més que res perquè així no espereu que pagui els rebuts pendents de la comunitat.
Ara, jo sóc educat i si un dia plego per motu propi, ho deixaré escrit al replà.

el paseante ha dit...

Tots hi hem pensat. En el meu cas, conec personalment algunes persones que em comenten. Els seria fàcil saber si m'he mort, i posarien alguna nota al meu blog. N'estic segur. Com n'estic segur que abans s'acabaran els blogs que nosaltres. Que ens queda llarga vida.

Joana ha dit...

No saps pas com t'entenc... agafes afecte a moltes persones en aquest "ciber món" nostre...

iruna ha dit...

zel...

quan he arribat a les últimes línies, se m'ha fet un nus a la gola i m'han pujat llàgrimes als ulls (també perquè fa dies que dormo poc i estic tova, suposo), però s'han contingut.

si et passés res de cop i volta, com dius... tranquil·la, dona, no patixques pels qui estem aquí, que prou fort seria per a tu.

"que algú s'encarregués de dir-vos adéu i fins sempre de part meva", i el que dius a continuació... potser entre tots podríem dir-mos-ho ja ara, per avançat, per quan falte algú o poguéssem faltar natros també. d'alguna manera, amb este post, ja mos ho has dit, zel. no cal res més. si algun dia marxesses, vindria a llegir-te aquí mateix.

d'altres blogs... quan veig que algú fa temps que no actualitza, si el conec, intento escriure-li demanant-li senyals de vida, per a preguntar-li si tot va bé, i perquè sàpiga que hi som.

també és cert que algun dels blogs que llijo (llegia) fa temps que està aturat i fa temps que no li he dit res. confio que estigue prou bé, que senzillament "no hi és", perquè ha sortit dels blogs, o en té un altre, i vés a saber com és la seua vida, suposant que no li hagi passat res.

ara em fas pensar que això també em passa amb persones "de fora dels blogs", fins i tot amb persones que hem sigut amigues i encara les considero així. fa temps que no sabem res de les nostres vides, mútuament, i no mos truquem, ni mos escrivim... res. confio que encara hi són, però... segur que viuen i han viscut multitud de situacions que desconec, com em pot passar a mi i ells tampoc ho saben. segur que en algun moment mos hagués agradat trobar-mos, recuperar el contacte, contar-mos les vides. potser fins i tot mos hem "necessitat", i en canvi no hi hem sigut. i en part és perquè també mos acostumem a viure amb allò que tenim i sense allò que no tenim... i mos acostumem a altres companyies, i també a solituds, a desaparicions sense previ avís, o desparicions progressives... a conviure amb lo "no sé res de tu i espero que estigues bé, però no t'ho pregunto"... i anar fent...

zel... d'això que dius dels "testaments"... una cosa que he pensat a vegades és en la multitud de posts que he fet pensant en alguna de les persones que coincidim als glogs, o com a resposta a un estímul que m'ha provocat, o posts que d'alguna manera són un petit gest de complicitat... i a vegades els he fet sense que l'altra persona ni ho sàpiga, sense dir-li-ho, i a vegades de forma tan "íntima", tan poc explícita, que ni algú que et coneix pot imaginar-ho... posts "enllaçats" amb persones però més per necessitat meua personal que per a arribar realment a l'altra persona. si se n'adona, molt bé, fa il·lusió també, però si no ho fa, tant se val... ho he fet perquè n'he tingut ganes.

i estos posts, zel, d'alguna manera sí que he pensat que potser algun dia estaria bé que poguessen arribar a allà d'on venien.

pensant això vaig fer una de les ge-erres dels camins, los lligams blogaddictes. (no volia dir-ne "etiquetes", perquè no m'agraden, i per això vaig posar-los lo nom de ge-erres)

tot el que escrivim, des del moment en què ho fem, és ja també dels altres. però estos "lligams", d'alguna manera, són especialment d'algú. (t'ho he explicat perquè d'alguna manera són un poc "testament", però immaterial)

veus com ja faig bé de no comentar gaire a ningú? m'enrottlo massa.

en resum, zel: llijo este post teu com un comiat "per si de cas". i compartixo amb tu esta sensació com de necessitat d'agraïment d'haver viscut tantes emocions "aquí a dins", entremig de les nostres vides quotidianes, a "l'ara mateix" que anem escrivint cadascú i que compartim en estes lectures que mos fem, a vegades mútues, més espaiades o menys, i que d'alguna manera mos aproximen i mos acompanyen, per molt lluny que estéssem.

una abraçada, zel