la pastanaga davant de l’ase.

Petita frase que vol explicar reaccions, respostes y conductes de l’adult cap a l’infant.

.
He llegit, aquest estiu. El meu problema (realment ho és) és que normalment em qüestiono força què fem i com ho fem els adults per no aconseguir allò que justament desitgem com a mares i pares i com a educadors. Perquè d’allò que fem o no fem se’n deriva tota una reacció en cadena que nosaltres, impunement, acabem jutjant quan els nostres petits són grans i s’incorporen de manera activa o no a la societat adulta, que també és un dir, això de suposar que som adults pel fet de ser grans.
.
Sovint he explicat i m’he tancat en la idea que una reacció positiva i afirmativa d’una bona feina o un bon comportament ajuda les infants a créixer i estar bé amb si mateixos. Me’n desdic del dit. Bé, no del tot, però sí força. Si més no, hi ha alternatives que no siguin premis-trampa.
.
Una de les coses que fan pensar molt a molts mestres és que quan un és a la seva aula amb els nanos, normalment les coses rutllen. Si a més presumeixes (mea culpa) de treballar reforçant positivament, la frustració és molt més gran encara. Els veus créixer i et preguntes, on era aquell “x” que mirava radiant els meus ulls i m’ensenyava orgullós la seva fita aconseguida? O aquel “x” a qui no calia recordar que les feines s’acabaven i revisaven i es posava a fer-ho sense cap mandra? I aquell altre que aconseguia controlar el seu mal geni? Que sabia ajudar els companys? Hi ha quelcom que no rutlla...
.
Bé, aquest és el sentit final del títol. Crec, (i honestament m’ho plantejo, i ho provaré, i intentaré modificar) crec deia, que aquest infants actuaven per la pastanaga. Per l’addicció a l’elogi, perquè agrada molt que et diguin “Molt bé!”, o que et posin un preciós gomet en una feina ben aconseguida. Crec, i honestament ho dic, que això té el mateix efecte que la nota negativa o positiva d’un “examen”, reforcem respostes condicionades, del més pur estil conductista.

.
I sé, i tots ho sabem, que les pastanagues són més efectives que el pal, (i si voleu pregunteu a l’ase), però perquè l’adulació és més addictiva. Quan s’acaben els premis o els “molt bé” eufòrics davant una resposta a les nostres demandes, habitualment deixen de fer allò que volem. I demanen més, si som pares. O perden les ganes, si ja són grans i no els tens encantats amb un gomet o un premi. Per tant, motiven els premis o els afalags? Sí, motiven a obtenir premis i afalags.
.
El que cal saber és que la motivació, per ser efectiva i duradora en el temps, no ha de venir només de fora, no ha de significar una seducció, ni tampoc un càstig, que res d’això es mantè en el temps. No han de fer quelcom per fer-nos contents (que està molt bé que pensin en els altres, però en aquest cas els ensinistrem per aconseguir el que nosaltres volem). Tampoc pel càstig, les reincidències constants ens ho demostren. L’única motivació duradora la podem fer créixer intentant entendre com aprenen, com valoren la pròpia feina, com avaluen els seus actes, incidint en la maduració i l’autoconeixement. Hem de voler que desitgin de veritat i amb convenciment ser i fer, independentment del reforç, el premi o el càstig.
.
I sí, en aquest camí hem de ser al seu costat, però més per acompanyar i ajudar a que s’analitzin, es coneguin, sàpiguen on fallen i on l’encerten, descobreixin els seus punts forts i febles i els poguem oferir eines i tasques enriquidores per donar sortida a la part millor de la seva particular manera de ser, a superar les pròpies mancances i créixer com a persones. Sense pastanagues mentideres ni pals feridors.
.

(em torno a permetre la gosadia de convidar-vos aquí, jo n'estic prou contenta)