post de tassa de vàter (subtitulat tinc una berruga)

Llegint a l'Anna Tarambana he decidit que sí, que escriuria l'apunt tonto de la tassa del vàter.

Ella explica que això és com una mena d'obsessió, que en tot hi veus un post, i jo li he deixat el comentari que sí, que ben cert.

-fem un a part, us imagineu quants milions de bloguers hi ha al món? no arribarà un moment que hi haurà més blogs que persones?- fi del biaix.


Doncs això, que jo estava asseguda a la tassa del vàter pensant en la meva berruga.

1 f. [LC] [MD] Excrescència de la pell deguda a una hipertròfia de les papil·les del derma.

1 m. [LC] [AQ] Instal·lació on s’orina i es fan les defecacions consistent en un recipient adequat i un dipòsit d’aigua amb un dispositiu que, en ésser accionat, fa rajar l’aigua per arrossegar les deposicions cap als baixants i les clavegueres.


-fem un altre biaix. Veieu on la tinc, oi? Jo em pensava que era un granet i vaig començar a rascar,i a clavar les ungles fins que em va sortir un xic de sang, i després als dos dies va créixer i créixer fins que me la vaig congelar, amb crionoséquè però no resulta, de moment, no cau - fi del segon biaix.

-ara un aclariment. La meva relació amb el vàter és, per segons què, esporàdica... què hi farem, tothom és com és, per molta verdura i fruita que mengi...

Doncs res, (això era a ca la meva sogra, que sempre té un diari vell a terra, davant la tassa, que allà tot són homes menys ella i jo, s'entén, oi?) i doncs jo per passar el temps que llegeixo al diari de terra,

-Diez cajas solteras buscan plan. Son solteras y fuertes. La fusión fría, un sistema indoloro.
Colló! Quin titular d'economia! Clar, jo he lligat caps amb això de fred i indolor! Però "el plan" és pel de sempre, guanyar i fotre'ns més i millor.
-Si prohiben mi velo me encierro
Ja veus, rabiosa actualitat, avui expulsaven no sé quants romanesos de França, i tot just comença el nostre integrisme (blanc i benestant o pagador d'hipoteques) europeu.
La crueldad no es una fiesta.
Però no hi ha manera de fer-ho entendre a segons qui. Avui he vist un toro que es prenia la venjança pel seu compte, assaltant als qui eren a la plaça.


Mirant la data, era del juny. Però el que hi deia val per sempre, sembla que els diaris són com nosaltres, fent volts allà mateix en un cercle infinit... Ben bé que qui dies passa, anys empeny, però canvis, allò que se'n diu canvis...ni en la meva berruga que no cau de cap manera. I tot això per seure més estona a la tassa de vàter. (Ah, psèèè, no ha servit de gaire res)