18 d’agost 2010

miro al cel, Elena

Avui és el teu sant.
Curiós, que només recordo pocs, molt pocs sants, i el teu mai l'oblido.
Cada any hi penso, potser perquè s'acosta el temps de tornar a l'escola, potser perquè per anys que passin sempre et duc al cor.
Avui seria el teu sant, i sé que on ets el celebres.
Jo tenia només dinou anys, i amb tu vaig descobrir el goig de ser mestra. Els primers tips de riure compartits, les primeres escoles d'estiu, les primeres feines a contracorrent, la primera decisió de treballar d'una altra manera la vam fer juntes, quin gran equip de dues!
La primera amiga de la vida adulta. Els consells, i els plors que m'aguantaves, i les meves bestieses amb els nois...
Catorze anys d'amistat fins que en només quatre mesos el gran mal se't va endur. Com es pot morir així algú de cop i volta, sense avís, sense sort...si t'haguessis queixat abans...
Sense cap paraula que es referís a salut o perspectiva de vida, només els teus ulls que s'acomiadaven de mi cada vegada que et venia a veure, tranquil·la com estaves, sabent que ja sabies que jo també sabia (i mai ens ho vam dir, tu manaves) que et quedava poc, molt poc, però amb el somriure a la boca, abraçant el meu fill Arnau, que amb només sis mesos de vida va perdre la padrina.
I jo et vaig perdre a tu. I va ser dur, molt dur.
Però sempre hi ets.
Fa vint-i-tres anys que tens un racó molt íntim al meu cor. Els teus fills són els meus amics, i ells veuen en mi ara, per fi, no només algú que els duu el dolorós record de la mare, aquella que anava lligada a ella del matí sortint per anar a l'escola, a la tarda quan moltes vegades, em quedava amb ells a jugar... ara tinc el goig de poder dir que sempre em pensen i em tenen quan em necessiten i jo a ells.
Sempre ens hem estimat, ja ho saps, que en Fèlix de vegades em diu mare... la meva altra mare, diu somrient... Són tan terriblement responsables, es cuiden tant l'un a l'altra...
Felicitats estimada Elena, amiga, germana gran, de vegades mare per mi també, que ho vas haver de fer... t'estimo.

24 comentaris:

Kudifamily ha dit...

Culló, zel... m'has fet començar el matí plorant...
És un escrit preciós, i sobretot és preció el que n'ha quedat d'aquesta dolorosa experiència.
Una forta abraçada

Pais secret ha dit...

No t´ho creuràs, però ahir a la nit us vaig veure, a tu i a ella.(suposo que l´Helena , és l´Helena que jo em penso). Mirava un cd on hi ha fotos de totes les escoles en el llibre de la festa major.
Et vaig reconèixer, molt somrient i una mica més grassoneta, però molt maca. I a ella també.Vaig fer recompte dels que ja no hi eren, mestres i alumnes.Em vaig entristir, però vaig pensar que és una sort haver-los tingut al costat una etapa molt important de la meva vida.
I vaig riure també, no et pensis, les modes no perdonen i els anys tampoc.
Un petó ben fort.

Pere ha dit...

Les teves paraules m'han fet emocionar, m'estic tornant molt sentimental, coses de l'edat.
Jo també he perdut amics abans d'hora i sempre els recordes.

Bon dia Zel.

sànset i utnoa ha dit...

Em quedo sense paraules. Un escrit tan emotiu i sincer que no admet més comentari.

*Sànset*

Ferran ha dit...

Un dia algú, potser, se'n recordarà de nosaltres, i a través seu seguirem vius. L'Elena, avui, segur, continua somrient.

lolita lagarto ha dit...

quan els sentiments esdevenen paraules, el lector resta mut.
felicitats Elena, felicitats Zel

Arare ha dit...

Felicitats, Elena, siguis on siguis.
I felicitats, Zel, per tenir-la com amiga.

Una abraçada ben forta.

garbi24 ha dit...

quant tants anys no poden fer oblidar una persona, es per alguna cosa.
Felicitats a les dues.

Elvira FR ha dit...

Reconec dins meu aquest sentiment. una abraçada!

Cris (V/N) ha dit...

Quin escrit més meravellós, emociona.... Petons grans, Zel!

zel ha dit...

Què us he de dir, jo també he migplorat, avui, i tants anys...però hi ha amics i amics, i quan és algú que sempre és amb tu, a les bones i a les "males"... sempre hi ha allò que no s'oblida!

Albert B. i R. ha dit...

Hi ha persones que són impossibles d'oblidar. Ens deixen tal amrca dins nostre que sempre permaneixen amb nosaltres.

Joana ha dit...

Estic massa bleda per dir-te res... Tinc una amiga que està malament i em temo el pitjor.
Una abraçada ZEl

rits ha dit...

Zel, un petó ben gran!!!!!
L'Elena sempre estarà al cor, al lloc més important de tots.

Joan Guasch ha dit...

Amb els anys he après que només es mor del tot quan ningú ja no et recorda. Dins de la ment, els absents que hem estimat ens continuen acompanyant i aconsellant.

fanal blau ha dit...

la veritable amistat té això, que es manté present i ens acompanya, d'una manera o d'altre, sempre.
un petó, zel!

Manel ha dit...

Què més es pot demanar que una bona amiga et recordi una vegada has partit. L'Elena, segur, està orgullosa de tu i els seus fills i us porta al seu cor com, vosaltres, la porteu al vostre.
"... M'agradaria
saber que plou per tu també i la pluja ens uneix com abans, altra vegada." Martí i Pol
una abraçada

onatge ha dit...

zel de vegades la realitat supera la ficció... Jo sempre dic que hem de posar un plat a taula pels absents però presents...Les teves llàgrimes d'avui i de fa anys han anat fertiltizant el teu cor, t'hi floreixen roses i ja sabem que sempre tenen espines...

Des del far una abraçada.
onatge

Magda ha dit...

Quan l'avia vivia, cada 18 d'agost em parlava de la seva germana Elena, de com se la va estimar i de com li va doldre que morís tan jove.

Encara queden uns minuts de 18 d'agost, encara puc sortir a mirar el cel, abans d'anar-me'n al llit, i enviar un petó a les nostres Elenes.

Joana ha dit...

M'has posat els pels de punta....
Quina gran sort haver compartit una amistat tan bonica.

rebaixes ha dit...

davant la propietat d'amistat
que ens arrabassen, que fer?
El sincer record que ens du als intants volguts que recuperem.
Tendror de la vida feta sentiment.
Acallar el plor davant l'evidència
quan no podem explicar-nos el PER QUÈ
Volem retornar a un principi
i el temps no ens deixa
La gola sense veu i una espiral al cervell que se'ns endú el que teniem.
Magnifiquem la vida i sols som RES
que s'aplana davant l'impossible que és possible i ens deixa orfes.
i continua el tic tac en sa despesa
sense contar que nosaltres plorem
oferint record que no ens contesta.
Anton.

La lectora corrent ha dit...

Ja també vaig perdre una Elena que m'estimava molt. D'això, fa tres anys. Una cunyada que era com la germana que mai no he tingut (tinc tres germans). Va morir a causa d'una d'aquestes malalties que en diuen rares, orfes, i algunes altres coses, perquè tenen una incidència molt petita en la població i no hi ha ningú que tingui interès a investigar per trobar-hi remei. Tinc una altra Elena --la meva filla--a qui felicitar el 18 d'agost, però em costa pensar que l'Elena "gran" (a casa l'anomenàvem així quan la meva filla era petita) ja no hi és per rebre també la felicitació.

Tondo Rotondo ha dit...

Una experiència que cal lligar amb dues de les coses que dius: la vida que tenim per endavant i els racons que tenim al cor :-)

Cuida't wapa!

el paseante ha dit...

Sempre penso que quan algú parla amb aquest amor d'una persona que ja no hi és, la fa reviure.