miro al cel, Elena

Avui és el teu sant.

Curiós, que només recordo pocs, molt pocs sants, i el teu mai l'oblido.

Cada any hi penso, potser perquè s'acosta el temps de tornar a l'escola, potser perquè per anys que passin sempre et duc al cor.

Avui seria el teu sant, i sé que on ets el celebres.

Jo tenia només dinou anys, i amb tu vaig descobrir el goig de ser mestra. Els primers tips de riure compartits, les primeres escoles d'estiu, les primeres feines a contracorrent, la primera decisió de treballar d'una altra manera la vam fer juntes, quin gran equip de dues!

La primera amiga de la vida adulta. Els consells, i els plors que m'aguantaves, i les meves bestieses amb els nois...

Catorze anys d'amistat fins que en només quatre mesos el gran mal se't va endur. Com es pot morir així algú de cop i volta, sense avís, sense sort...si t'haguessis queixat abans...

Sense cap paraula que es referís a salut o perspectiva de vida, només els teus ulls que s'acomiadaven de mi cada vegada que et venia a veure, tranquil·la com estaves, sabent que ja sabies que jo també sabia (i mai ens ho vam dir, tu manaves) que et quedava poc, molt poc, però amb el somriure a la boca, abraçant el meu fill Arnau, que amb només sis mesos de vida va perdre la padrina.

I jo et vaig perdre a tu. I va ser dur, molt dur.

Però sempre hi ets.

Fa vint-i-tres anys que tens un racó molt íntim al meu cor. Els teus fills són els meus amics, i ells veuen en mi ara, per fi, no només algú que els duu el dolorós record de la mare, aquella que anava lligada a ella del matí sortint per anar a l'escola, a la tarda quan moltes vegades, em quedava amb ells a jugar... ara tinc el goig de poder dir que sempre em pensen i em tenen quan em necessiten i jo a ells.

Sempre ens hem estimat, ja ho saps, que en Fèlix de vegades em diu mare... la meva altra mare, diu somrient... Són tan terriblement responsables, es cuiden tant l'un a l'altra...

Felicitats estimada Elena, amiga, germana gran, de vegades mare per mi també, que ho vas haver de fer... t'estimo.