Em quedaré quiet una estona.
Llàstima que no em veig els ulls, però diria que faig el posat just, d'allò que diuen "pobrissó....".
Quiet, per molt que se m'adormin les potes, quiet.
Mira, tu, aquelles es giraran, i segur que si faig una regirada de cap i miro amb peneta, se m'enduen...
.
.
Res, han passat de llarg...
Quan es faci un xic més fosc, aniré a la plata a menjar, de moment, quiet...
.
.
-Mama! Mira quin gos, pobret, tan sol... entrem i demanem si el venen?
-Ni regalat, rei. Tinc treballs a pagar el nostre menjar, només ens faltaria un gos, ara...
.
Res, no hi ha manera, ni així...
Osti! ràpid, Rosquilla, amaga't ràpid, una colla de xinesos!!!
.
(Tibau, perdona'm els tòpics, gairebé estava tot escrit...)
8 comentaris:
Molt bo.....pobres xinesos....o pobres gossos?
Molt bo, sí senyora. Àcid i creïble.
ha, ha, gràcies de nou per la teva participació
Ooo l'apunt final m'ha fet ben bé riure!
ai, ai, aquestes llegendes urbanes, :)) jeje al final, els xinesos cuinaran els gossos de veritat! Bona nit! Bo i graciós!
esperem que no acab1 rostidet! m'has fet riure zel!
Si Tibau dixit...Amén !
Quina mala baba...
O no?
Petons.
Publica un comentari a l'entrada