Semblava fàcil. Sortirien de casa per darrera vegada i caminarien fins que les cames decidissin per ells el lloc i el moment, el lloc on acabar el seu camí i el moment just per fer-ho.
Encetaren dos camins alhora, el de la memòria i el de l’oblit, embolcallats per la boira i pel seu amor infinit, segurs que el darrer port seria, des del moment que els acollís, el racó més fèrtil, el recer més dolç.
(felicitats Arlequí, són anys!)
Per cert, aviat em tocarà a mi!
5 comentaris:
M'agrada, sonen bé les paraules...
És bonic i romàntic.
Moltes gràcies, Zel! Sí són anys! Quina història més bella i més ben escrita. Gràcies per la teva aportació al 4t aniversari del bloc.
Preciós! emotiu!
Per a mi ha estat aixís, però encara voldria continuar, ara per fi puc caminar i camino cada dia, esperant que el demà torni. Gràcies Zel.
Publica un comentari a l'entrada