conte amarg

Quan els seus fills van ser un xic grandets necessitava que algú la reconeixés com quelcom més que una mare. Arrossegava uns records d'adolescència plens de complexos i buits de mirades d'altri.

Sempre se li havia donat bé allò de fer mirades d'aquelles que enganxen, diuen sense dir, inciten. Però fins que no se li va notar el ventre inflat no es va sentir com una dona de veritat. Va perdre les pors i les vergonyes.

Més tard, no va rumiar gaire res, i va començar, sense pensar-hi gens, un joc malaltís, una mena de competència amb si mateixa per veure si encara era capaç de seduir.

El problema sorgia més tard, quan s'adonava que no era un joc per ells i havia d'arribar al final, havia de respondre a les esperances regalades sense innocència, però sense desig.

I encara hi havia quelcom més. No podia dur una doble vida. S'adonava que no estava feta per jocs d'aquesta mena, i la feina era esbandir i deixar amb un pam de nas als pobres il·lusos a qui havia donat certa esperança. Excuses i malsons. Nits sense dormir. Sentiments de culpa.

Llavors venia el següent problema, alguns homes eren com nens, que com més se'ls nega, més ganes tenen de posseir.

El darrer va ser el més difícil. Llavors, per fi, va entendre que hi ha coses que no són un joc.

Perseguida, assetjada, presonera en el seu propi parany, va patir durant anys la bogeria que ella mateixa havia provocat. Finalment va fugir dels homes, de tots els homes. Però el darrer que l'encalçava la va ferir de mort sense tocar-la, -tard o d'hora, la pagaràs, li va etzibar un matí, desprenvinguda i esperrucada mentre escombrava el carrer. Té aquells ulls bojos clavats al cervell, i sap que en té tota la culpa.

No ha pogut deixar de vigilar darrera cada cantonada, cada cotxe com el seu, té por d'anar a comprar sola. A casa, tanca la porta i no respon ni al timbre ni al telèfon. Espera amb delit que la cara se li comenci a omplir d'arrugues, que el cos perdi les formes de dona, espera ser invisible.