21 de juliol 2011

conte amarg

Quan els seus fills van ser un xic grandets necessitava que algú la reconeixés com quelcom més que una mare. Arrossegava uns records d'adolescència plens de complexos i buits de mirades d'altri.


Sempre se li havia donat bé allò de fer mirades d'aquelles que enganxen, diuen sense dir, inciten. Però fins que no se li va notar el ventre inflat no es va sentir com una dona de veritat. Va perdre les pors i les vergonyes.


Més tard, no va rumiar gaire res, i va començar, sense pensar-hi gens, un joc malaltís, una mena de competència amb si mateixa per veure si encara era capaç de seduir.


El problema sorgia més tard, quan s'adonava que no era un joc per ells i havia d'arribar al final, havia de respondre a les esperances regalades sense innocència, però sense desig.


I encara hi havia quelcom més. No podia dur una doble vida. S'adonava que no estava feta per jocs d'aquesta mena, i la feina era esbandir i deixar amb un pam de nas als pobres il·lusos a qui havia donat certa esperança. Excuses i malsons. Nits sense dormir. Sentiments de culpa.


Llavors venia el següent problema, alguns homes eren com nens, que com més se'ls nega, més ganes tenen de posseir.


El darrer va ser el més difícil. Llavors, per fi, va entendre que hi ha coses que no són un joc.


Perseguida, assetjada, presonera en el seu propi parany, va patir durant anys la bogeria que ella mateixa havia provocat. Finalment va fugir dels homes, de tots els homes. Però el darrer que l'encalçava la va ferir de mort sense tocar-la, -tard o d'hora, la pagaràs, li va etzibar un matí, desprenvinguda i esperrucada mentre escombrava el carrer. Té aquells ulls bojos clavats al cervell, i sap que en té tota la culpa.


No ha pogut deixar de vigilar darrera cada cantonada, cada cotxe com el seu, té por d'anar a comprar sola. A casa, tanca la porta i no respon ni al timbre ni al telèfon. Espera amb delit que la cara se li comenci a omplir d'arrugues, que el cos perdi les formes de dona, espera ser invisible.

12 comentaris:

Carles Casanovas ha dit...

La vida no és un joc. És una cursa contínua i un anar cap endevant. Molts homes son som nens, però moltes dones ens tenen com nens. És millor pensar que només som persones, amb sentiments que van més enllà que la immediatesa. Bon dia Zel.

Pais secret ha dit...

Hi ha jocs perillosos que són de bon jugar fins que arriba l´hora en què vas perdent més penyores de les que et pensaves.
Llavors és difícil dir, ara no jugo. Probablement sigui massa tard.

Ventafocs ha dit...

Ja diuen que jugues en foc al final et cremes. Probablement quan va començar no n'era conscient, i més que un joc era una necessitat. Equivocar-se a vegades es paga massa car.
Salutacions, Zel!

fanal blau ha dit...

un conte amarg, però potser no en té totes les culpes...si és que n'hi han.
Bon dia, zel!

Carme ha dit...

Trist, trist, aqeust conte, nina, sempre fa pena que les coses siguin tan sovint així, quan podrien ser de tota una altra manera ben diferent. I molt més feliç.

garbi24 ha dit...

jugar fort està bé...però té les seves conseqüències. Si juguem ho hem de fer dins unes normes, ens agradi o no, i si volen saltar-nos les regles del joc......hem d'estar preparats

Anònim ha dit...

POR?...QUINA INUTILITAT,SALTARNOS LES REGLES,ES LO MES DIVERTIT,PERO FER FRONT A QUANSEVOL MASTAGOT TAMBE....
JUGANT AMB BARCELONA

Elfreelang ha dit...

Buf molt amarg aquest conte amarg..,

XeXu ha dit...

Hi ha jocs als que no s'ha de jugar mai, si involucren a altres persones no s'ha de perdre mai la perspectiva, ja que pels altres pot no ser un joc. Si l'altre es pren aquesta relació com alguna cosa més seriosa, es pot sortir escaldat.

Thera ha dit...

El que fot però, és que si fós al revés, si qui jugués fort fos de l'altre sexe possiblement el final del conte seria diferent...
Sí, un conte amarg i trist...

Barcelona m'enamora ha dit...

Un conte amarg i tristíssim. No m'agrada gens aquesta connotació de jugar, perquè és tot el contrari del que comporta jugar. Per jugar hi ha d'haver complicitat, estimació, respecte. Jugar és crear, és compartir, és generositat. I en canvi aquí més aviat es parla d'egoisme. Em sembla que la paraula és utilitzar, tot i que ella potser es pensava que jugava...

zel ha dit...

Teniu tots una part de raó. De fet, tret del final un pèl exagerat, és una història propera, i vaig fer el que vaig poder per aconsellar, però... Tothom viu segons el que creu fins que tot s'ensorra.