absorbint la merda

Tu, jo i els veïns, som els qui rigorosament anem complint, sisplau per força, allò que toca. No robaràs, pagaràs els teus deutes, compliràs el plaç quan toqui pagar impostos, aniras a la velocitat que et diguin segons el vent qu bufi, calles i acceptes el que toqui quan es tracta d’anar al metge, acceptes més feina per menys sou i ... un reguitzell de greuges t’acompanya dia a dia. I te n’afegeixen més.

En un estrat superior, tot això no existeix. No hi ha obligacions, ni lleis, ni exigència. Es parla, s’encén la metxa, i, com en una carbonera antiga, els lladregots que ens manen i dirigeixen i roben, amaguen les brutícies i les deixen fer a foc lent, sense massa fum, fins que els delictes prescriuen. O pacten i segueixen amb el mateix somriure blanc, de merda fins al coll per dins. O pacten i encunyen el nom de “geometria variable” per dir que es venen al millor oponent, a canvi de seguir, tots, allà dalt. Cobrant per fotre’ns.

Perplexitat és la paraula que ve al cap després de passar per tots els estats anímics possibles d’un temps, massa llarg, ençà.
Perplex quedes quan llegeixes els diaris. Et vas adonant, mica en mica, però sense aturador que allò que pensàvem que no podia durar, que hi hauria més tard o més d’hora qui ho parés, segueix constantment a les portades. Més ben dit, merda en surt cada vegada més, però, tota s’absorbeix. Ens la mengem, no la podem digerir, però no hi ha vòmit possible.

Anem vivint i contemplant com els valors, les exigències i els deures s’han girat de cara al poble ras.Les obligacions són nostres. Els deures, també. I els impostos i les restriccions. La justícia ens perseguirà per un descobert de 100 euros. Perquè la justícia només treballa contra nosaltres.