Trobar un gos abandonat, que, com la vaca cega de Maragall, no pot expressar el seu dolor infinit.
Qualsevol mena de pel·lícula de terror, o alguna pel·lícula compromesa, que em pot fer sortir del cine per la duresa (no pas per la seva qualitat).
L'opulència dels casaments, les celebracions. Qualsevol tipus de malversació de diners i bens.
Donar importància a allò convencional (tenir un gos de raça, dir "el meu marit" amb una entonació determinada, tenir en comptes de ser...)
No poder dir tot això en algun lloc, com la vaca cega.
3 comentaris:
Comparteixo els sentiments, sobretot això tan real, de les pelis, mira, segons què m'estimo més no veure'n segons com són!
M'encanta que siguis aquí, Helena!
Quina entrada, és d'aquelles que se't posa a dins i et remou alguna cosa. M'han arribat especialment el gos abandonat que no pot expressar el seu dolor i sobretot donar importància allò convencional.
"Tenir enlloc de ser" és una de les grans misèries dels nostres dies. Buidor de dins i pobresa d'esperit, buscant a fora tot el que s'hauria de buscar dins.
Quina sensibilitat que tens Helena.
Inspirada Bonals.
Publica un comentari a l'entrada