11 d’agost 2011

m'he sentit de vacances

Sovint les coses preparades em surten bé. Però les improvisades surten millor. Em va dir que no hi vindria. Li vaig dir que com volgués, que nosaltres sortiríem a dos quarts de deu de casa.

A un quart de deu sonava el timbre de la porta i la trobo respirant accelerada bicicleta en mà: arribo tard? Crido els nens per posar-los la crema solar i ens espera a la taula de pedra amb un pueblo liat sense filtre. 

De camí, parlem de qui hem anat trobant -coneixences comunes- i barregem amb explicacions de carreteres, indrets i toponímies. Empordanet, Baix Empordà, Alt Empordà. La Gola. Les antenes que no hi són. Eren aquí? No, més avall... després d'aquella primera casa.  Encara hi ha poca gent. Quatre cotxes amb el meu al pàrquing municipal d'aparca tot el dia per euro i mig.





Bany tèxtil. Tres contra un són majoria. Quan fa que no em banyo vestit? El darrer cop a una piscina d'un càmping. No em queixo. Em demana on és la Gola. Va tenemos que caminar que estamos fondones. Ho diu per mi. Els holandesos tenen ocupada tota la zona i la van ocupant més mica a mica. Anem cap a la gola però li adverteixo que no hi arribarem. A. me trajo aquí i me dió el primer tripi. Em parla de l'A. De com a ella li volien pagar el doble però "a el no lo quiero aquí". Travessem el ramal on el corrent és fort. És més ple que fa un parell d'anys. L'aigua del Ter, més freda que la del mar. Li explico perquè vull anar a Viladamat. I que per això no anirem a veure la Gola. Hi tornarem, o no, un altre dia. Vol aigua. Puedo? puedo? Va... cinc minuts.
A les dotze sortim. Fem drecera fins la recta de Tarruella. Les cues de la rotonda. No arribem, no arribem... Li parlo dels blogs, de com vaig conèixer la Roser a qui encara no conec. Coneixem mai algú? Segurament volem creure que sí. Però només coneixem els moments viscuts, els moments compartits. Ahora voy entendiendo. T'en recordes del Marocco? Òstia sí... aquella disco de... no me lo digas... de l'Escala! Hi havia una mujer mayor a l'entrada, no? Buenu... nosaltres la vèiem mayor. Devia tenir la nostra edat. Sí, i acabàvem sempre a la platja. La Roser també hi anava. Entonces... potser ens coneixem! No ho sé. Li hauré de preguntar si recorda una Miss Girona d'aquella època...

Entrem a Viladamat. Són les dotze i cinquantavuit minuts. No arribem, no arribem. Un dejà viú. Va, va, vamos a intentarlo. S'avança. Si, está abierto. Entro. Els nens es queden a fora, vergonyosos. Ella també. És obert perquè encara queden dos clients. Quan em toca demano perquè no tinc el dinar previst. Pit de pollastre, fesolets cuits de Can Guídic a Sant Esteve d'en Bas -excelents- i dos peltrucs, un de blanc i un de negre. Sabes si está? Ara preguntaré. Quan he pagat, pregunto per la Roser (no he gosat preguntar per la Zel perquè qui m'ha atès no era el seu home). Cap a les deu se n'ha anat a la platja... Vaja, així que segur que ha trobat l'embús a Tarruella... li diràs que he vingut? Sí, en joan, de Salt.

Tornem. Em diu que miri a la carretera. I que li encanta l'entorn. M'explica un projecte que encara no té patent. No ho xerris, eh? No ho xerro. Miro la carretera i penso. Penso sensacions. Penso que de vegades és fàcil que et facin sentir que estàs de vacances. Penso que m'hauria agradat trobar la Roser. Penso que hi ha molts dies. El gatet petit m'ha dit que el pollastre era molt "xuclòs". Clar... és de la Zel. Un altre dia hi tornarem? Clar... hi tornarem.

2 comentaris:

zel ha dit...

Mira que no solo fer-ho això. gairebé sempre, encara que vagi al gimnàs o a comprar, a aquesta hora sóc a casa, que els tinc tots a dinar...Però ahir em va venir la dèria, a les 12 de la nit feia el dinar d'avui, a les 8 del matí tornava a engegar el for i a 3/4 de 10 marxava capa Torroella, heanat al gimnàs i després he trobat l'embús, però com que anava amb les col·legues i elles saben les tersqueres, ens hem fotut pel mig dels camps per camins de cabra i hem anat a la Platera, total deuria haver entre vosaltres i nosaltres un parell de quilòmetres, potser menys!
Quines coses té la vida... Mira que ja saps que tenia fins ahir els embotits a la nevera, i t'haurien sortit de franc, home!


Gràcies, Joan, gràcies, Gatot, un petonàs, i també pels nens, ja saps que els volia fer una abraçada, oi? I a tu, i a tu...

gatot ha dit...

tornarem, bonica...

fa cinc mesos que no menjo carn ni peix; no m'he tornat vegetarià estricte, però. Només... vaig voler fer una prova de no dependència.

El peltruc ens ha agradat a tots i el pollastre també. Trobarem el moment de l'abraçada quan tots tinguem temps i ganes i no haguem d'anar amb presses. Però pots estar segura que la poca carn que compro, la vindré a buscar a Can Planes.

Bona nit... (encara queden tres setmanes?)

:D

ai làs!