Una obra efímera Relats Conjunts.

Es tractava d’aconseguir una mena d’ésser amb personalitat pròpia, i calia, això sí, prendre un xic de cadascun dels proveïdors. Els inventors de l’ésser global hi van posar els fonaments. O així ens ho van vendre.Tampoc es va esbrinar gaire si aquella aparença ferma de la base responia a una fortalesa real, o tenia corcs per dins.

El cas és que cadascú hi va posar un pessic del que tenia. Digueu-me malpensat, però el repartiment era desigual. El producte final semblava, però, prou aconseguit.
De fet tenia tota una aparença reconeixible. Els del sud hi veien els seus raïms, les seves carbasses, les avellanes i la flor de tarongina,fruit d’un gran esforç. Castanyes i cereals a repartir, tubercles, vinguts d’algun dels aspirants a socis i per guarnir, precioses fulles posades per membres de ple dret, per acabar d’aconseguir un producte curull de promeses.
Repeteixo, per no caure en enganys, el més fresc, allò sucós, era força meridional.

Passada la primera i emocionant festa de la globalització, allò més fresc, fruit de la terra, i de grans sacrificis, es va anar marcint, en no trobar tota la sava desitjable de la soca que havia fet promesa ferma de suport. Malpensats deien, que de fet, la soca s’havia fet de sota mà amb productes de rebuig, comprats a preu de “saldo”.

Però el cas és que, malgrat no donar gaire, més mirant per sí mateixa i poder dir que com a ferma base aguantava alguna cosa, la soca seguia xuclant, i xuclant i xuclant i en poc temps, l’obra s’anava escolant feta suc llefiscós i pudent, i els amos de la soca reclamaven cada dia la seva ració de producte fresc i net. Acabeu la història com més us plagui.