Un amic m'ha enviat una pel·licula casolana dels nens d'una escola fent cagar el tió.
La impressió d'avui hauré de servar-la, ben guardadeta per si de cas se m'acut enfadar-me quan fem cagar el tió a l'escola. I també per d'altres moments.
Imatge: rotllana de nens, repartiment de pals, un tionet damunt d'una taula.
Acció: mestres i famílies col·laboradores intentant silenciar un xic la trepa per poder iniciar el cant.
Imatge paral·lela: Ulls oberts i boca riallera (però alhora pareix que són depredadors a punt d'encalçar la presa), bastó ben agafat i amunt (amunt les armes)
Acció: Comença la cançó, comencen les garrotades.
Imatge paral·lela: Abraonament agressiu d'una munió de braços i mans armats de garrot damunt la soca que tremola inestable.
Acció: Les mestres es pregunten si ja hi ha cagarada, els nens es llancen estirant la roba, la manta i, uns damunt dels altres, estiren els paquets corrent aquí i allà per estripar els papers d'embolcall.
Imatge paral·lela: Dues criatures s'esbatussen estirant el mateix paquet.
Imatge per la història: Mentre hi ha un desgabell general (com en tota cagada col·lectiva de tió), un infant seu sol al costat de la paret, guaitant atònit l'espectacle, però la càmera no s'acosta prou per esbrinar l'autèntica expressió dels seus ulls. Sorpresa? Disgust? Tristesa? Espectació? Paciència infinita?
Podríem dir que, en segons quins moments, la naturalesa de l'espècie humana ja es pot percebre?
12 comentaris:
Som i serem depredadors, abans d'animals, i ara, com que aquests ja els tenim mig domesticats i ja no ens cal anar a encalçar-los, doncs ens abraonem sobre els altres béns materials. I sí, des de ben menuts.
Un meu oncle de noranta-quatre anys, m'acaba d'enviar un DVD amb imatges que va filmar en 8 mm. ara fa cinquanta anys.
M'he vist amb set o vuit anys fent cagar el tió amb el meu germà i els meus cosins. He quedat impressionat al veure les imatges, la vida passa molt ràpida i tot es repeteix ... potser no hem canviat tant.
Bones Festes Zel.
Si és naturalesa, serà que la tenim des que naixem. Només cal un bon estímul perquè surti.
Hi som, seguim,
caminem a pas feixuc,
alçem el cap
i tenim el cel damunt.
Un núvol passa
i tapa la claror
i amb el braç
l'apartem del seu cami...
Ens tapava el sol.
Qui pot viure sense sol?
.............. Anton.
La Humanitat només s'expressa després d'anys d'ensinistrament. Sinó ens n'adonem podem caure en l'error garrafal de creure en els bons salvatges. Em sembla que el nen que s'ho mira des del racó sóc jo. És que la violència, del tipus que sigui, sempre m'ha fet basarda :)
M'ha vingut al cap algun passatge de "El senyor de les mosques". Mira que el panorama m'hauria de portar a pensar altra cosa, però segueixo sent de l'opinió (innocent, quasi segur) que les natures s'acaben suavitzant amb els anys.
Potser els reis (els de veritat) prendran bona nota, quan veuen les barbes del tió ....
Sincerament no crec que sigui res de la naturalesa si més no malauradament és producte de les misèries humanes transmeses en societat....els nens fan allò que veuen
Home, com que encara no som humans... doncs amb un bastó a la mà i autoritzats a fotre garrotades ens surt aquest unstint que tant de temps fa que ens acompanya. Fins quan?
M'ha encantat la reflexió que neix d'aquesta "cagada de tió".
"Podríem dir que, en segons quins moments, la naturalesa de l'espècie humana ja es pot percebre?"
BRUTAL I MOLT REAL.
Fer cagar el tió comporta el neguit de saber què hi haurà allà sota, però per això l'adult ha de fer de moderador, i alleugerir aquesta incertesa.
Una coach, deia que aquesta tradició està mal dirigida, ja que primer l'alimentem, el cuidem, li donem tot l'amor i després li fotem garrotades.
No sé, en un món on vivim tan atrafegats, la il·lusió d'un nen és el que preval, el preocupant, és quan un nen no s'il·lusiona, ni per la màgia del tió. Potser el que hem après no és el correcte, però tantes coses no ho són!!!
Publica un comentari a l'entrada