Desembre i Nadal. Fins els nens estan encomanats de poca alegria. Noto, veig i em transmeten quelcom que tots sentim, una mena d'angoixa sense fre que ens va refredant poc a poc més que no pas el temps...
Canalitzo tant com puc o tant com sé aquesta mena de malestar, miro que entenguin què vol dir això que ells diuen "diu la mama que hi ha crisi", és l'única paraula que saben quan parlem del sentit dels dies de trobar-nos per l'àpat de Nadal.
Us enganyaria si us digués que no m'alegra que entenguin que els regals no fan la festa. Això m'agrada, sí, que sàpiguen explicar l'alegria com un sentiment que ens ha d'eixir de dins, si aconseguim ser gent de pau, de companyonia. I bé que ho van mostrar el primer dia de desembre, quan tots junts, sense preguntar-se, van decidir que la primera finestreta l'obrís el nostre M. alegrant-se del seu progrés. Fins i tot van picar de mans espontàniament.
Malgrat tot, no és una espera com la d'altres anys, què voleu, ells també ho noten. Ni tan sols hi ha fal·lera per guarnir la classe, i en canvi, hi ha moltes més demandes d'abraçades, acostaments i petons.
D'això en tinc un pou sense fons per regalar, i ells a mi.
5 comentaris:
Zel almenys l'afecte que no entri mai en crisi...ara més que mai...amor, carícies i abraçades...que no puguin amb nosaltres ! i t'envio una gran abraçada!
Aquests són els millors regals, els que perduren.
i tant que si..
hi han coses que no tenen preu
i els somriures son gratis..encara
un per tu !
Aquest Nadal hauràs de portar cada dia a classe un sac de rialles i petons anticrisi.
Bona nit Zel.
De petita no vaig tenir una senyoreta com tu i els meus fills n'han trobat alguna, per sort:)
Una abraçada wapa...encara que els temps no estiguin per monsergues, amb escalfor sobreviurem .
Publica un comentari a l'entrada