20 de juny 2012

emocions, que no és poc...

Estic molt, però que molt cansada, però no me'n sento. Fa tres dies que no dino, i el meu primer àpat és cap allà a les set quan arribo a casa. Som a final d'un cicle de dos cursos que he tingut aquest grup d'infants, i com sempre, fem entrevistes personals família per família, la qual cosa vol dir començar a 2/4 de dues, i cada mitja hora, una entrevista.

Multipliqueu per 26, i així entendreu que, entre 7 i 8 famílies van passant aquesta setmana.

Ara gairebé hem acabat, en falten poquets, alguns no podien combinar horaris, però falta menys.


I emocions? Doncs sí. El millor regal que et pot fer ningú després de parlar i despullar el seu fill, aconsellar i sentir que has fet tot el que has sabut i ells ho saben, són les fortes abraçades, les llàgrimes i els dir-nos que, mentre pugui, sempre em trobaran quan em necessitin... i que ells et diguin el mateix!


M'agrada ser mestra. M'agrada i em fa feliç. No m'importaria seguir treballant amb ells un mes més. M'agrada la meva feina. Repeteixo, em fa feliç.

12 comentaris:

joan gasull ha dit...

si la feina ens fa feliços sempre ens cansa menys,

Josep ha dit...

Els que fa quatre anys criticaven Ernest Maragall perquè no era del gremi, ara estan satisfets amb l' Irene Rigau?

zel ha dit...

I TANT jOAN, CANSA POC, perquè és a gust!

Josep, no puc veure la consellera ni en pintura, que em donin 15 Maragalls abans que aquesta "trepa"!

Alba ha dit...

Qué bé!! Gent com tu fan falta a les escoles i a totes les feines! Quan un treballa agust ho transmet a les persones, i això és el més important!
Ara.... a carregar les piles pel curs vinent!

sa lluna ha dit...

Sempre he pensat que per treballar
amb persones ha de ser vocacional, sinó millor fer un altre treball.
La medicina, la sanitat,
l'ensenyament...han de ser d´una pasta molt especial, perquè tracten amb sers vius, no amb màquines o materials.

Enhorabona Zel, per ser com ets!

Joana ha dit...

És final de curs i és normal que estiguis cansada.
Però guapa... cuida el teu cos i dina, si no acabaràs molt més esgotada.

La Senyoreta Reykjavík ha dit...

aisss mestra, que m'has fet plorar!...que em passen el anys, jo vull ser com tu, malgrat tot (i tot és molt i molt lleig) no perdre mai les ganes!!

Un bes molt fort i gràcies!

Jordi Dorca ha dit...

Endavant, mestra.

novesflors ha dit...

Crec que ets una MESTRA, amb majúscules, i això ho diu tot.

nimue ha dit...

jo he tancat avui l'aula d'acollida després de 8 anys. Porto un dia que ni t'imagines acomiadant-me de les meues criatures... No entenen perquè l'any que ve no tindran profe ni aula. Jo tampoc. Quin dia, xiqueta, quin dia... La senyora Rigau ens està ben enfonsant a tots.

ANNA PERAFERRER FRIGOLA ha dit...

Sóc la mare d´un dels nens de la Roser. Jo ja faig anys, quan feia primer de EGB, també vaig ser una mica la seva nena (la Roser era la tutora de l´altra classe), i puc dir que de mestres com la Roser n´hi ha poques. Gracies Roser per ensenyar-los a apendre!!! Sé que no us posen les coses facils però tot i aixi tu ho dones tot pels teus nens, perqué sempre seràn teus. Sé que avui has plorat i tenien la consigna de fer-te riure ,a mi també em cauen les llagrimes, i al “nostre” nen, tot i que es vol fer el fort, també.
Moltes gracies per tot Roser.

Anna- Andreu

zel ha dit...

Anna, ara si que m'has fet plorar! Com que es pot dir tot sempre que sigui veritat, tampoc hi ha gaires persones que sentin la vida i el fet de ser mare com tu. Com vols que no ens emocionem? Un super petó!