Ni mai ho serà...
Reconec que dedicar-se a l'educació especial és un repte, m'heu esperonat tots prou quan us vaig comentar aquí el canvi...em van dir, a tall de raspallada, "tu en saps, pots i vols" i penso que el vols el van descontextualitzar, perquè justament, aquests nens tan especials em sembla que me'n surto més d'ajudar-los a créixer dins d'un grup, i... ara, no sempre puc fer-ho!
I no és el mateix, jo em veig, em sento "sola" en una vessant especial de la paraula solitud...
Estic bé quan estic amb ells, però és com si apagués focs, d'un en un, d'hores partides...crec que poc a poc la feina anirà sortint, però...què voleu que us digui, jo sóc mestra de vocació, d'aquelles que es senten a gust amb un grup, gairebé totes les hores del dia, tot i que aquest curs, el "meu" grup hauria sigut un gran repte, també, amb 29 critures. Digueu-me lloca...
Enyoro l'equip, tot i que no sempre els equips funcionen com cal, enyoro el caliu d'una classe, els vidres entelats d'escalfor humana, o les abraçades suades, les estones d'asseure'ns a terra i compartir xerrades i vides, els moments entranyables que vius quan estàs envoltada d'agendes, llibretes grans per estrenar, contes i llibres que passen de mà en mà, mocs, entrepans i fulls un xic arrugats... el moment màgic d'engegar el projector i veure un documental, de planejar un projecte, d'escoltar música junts, de tancar els ulls i jugar a imaginar d'altres realitats...
M'enyoro.
10 comentaris:
de vegades pel camí ens anem trobant proves que hem de superar per créixer. Segur que de la teva situació n'acabaràs descobrint el sentit. Tot té moltes lectures, l'habilitat rau en descobrir la que et conhorti.
cal trobar coses similars en la nova etapa......les trobaràs, ho sé.
Estic amb els Joans...
És normal que t'enyoris, tot canvi necessita adaptació, però trobaràs coses similars, les trobaràs.
Zel, bentrobada, segueixes tenin un blog incombustible, felicitats!
És un repte, tu en saps, tens força i n´estic segura que hi trobaràs el que et fa sentir bé.
Una aferradeta ben forta!
ÀNIMS!
I quina sort que no sigui el mateix, així descobriras nous horitzons, segur. Molts ànims!
El llarg braç de la Rigau, en correspodència a les teves crítiques, semblaria....
Aquesta sensació d'apagar focs, de petits incèndis, que ara un, ara un altre,... creu que la conec molt bé. Però, dóna-li temps al temps, els fruits també hi són, costa més de veure'ls i quan no vulguis adonar-te'n els tindràs al davant mateix.
Ànim!!
D'aquí a Nadal en tornarem a parlar. Veuràs tu el caliu que has donat al teu nou grupet! (o grupets)..
Benvinguda al món de la solitud i dels incompresos... no està tan malament, Zel, ja ho veuràs!!!
una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada