27 de novembre 2012

anava a escriure un apunt i

-sóc jo, que no sé què tinc, que he hagut de marxar de la feina...(llàgrimes)
-..............
-és que no sé què em passa, no veig sentit al que faig, voldria acabar d'estudiar, no és que no m'agradi tenir feina, però no veig futur, tinc només ganes de plorar, i...
-...............
-jo que sé, mama, és que jo veig que tu no estàs prou bé, et veig trista, el papa s'ho passa malament, les coses no van bé, i jo no em sento amb il·lusió...
-..............
-i a més, em dóna la sensació que és com si em fes el màrtir, quan he de fer alguna altra cosa no tinc temps, o he de demanar per sortir, i crec que no ho entenen o pensen que m'escaqueixo... no em diuen res, però un dia el cotxe, un dia el fisio i jo què vols, no tinc més hores, i tampoc temps per acabar els estudis i...
-.............
-no et preocupis, em sap greu, ja me'n vaig al metge, però (llàgrimes)...no sé què tinc, a més m'he discutit amb  (la parella) i és perquè... jo que sé mama, que no veig sortida...

(conversa de mitja hora)


Què voleu? Què dius a un fill que està deprimit? Si és el que tenim, un món amb molts desencisats, si a nosaltres ens passa factura, compte tu a ells, quin futur...

10 comentaris:

sa lluna ha dit...

A casa passa tres quarts del mateix i tampoc sé que dir per animar sense mentir. Si trobes com fer-ho, digues-m'ho!

Aferradetes i ànims!

lolita lagarto ha dit...

s'ha de fer el que calgui per animar.. fins i tot mentir..potser el que ara creiem mentida en algun moment ho deixarà de ser.. esperem!!
ànims x ànims = +ànims! no tenim cap altra possibilitat..

joan gasull ha dit...

cal donar ànims, no hi ha més, i donar gràcies que almenys veuen el problemes, molts encara no ho han assumit.

Joana ha dit...

Una abraçada, escoltar-lo, ser-hi...ens toca passar aquesta època i la que ve.
Una abraçada Zel

Vicicle ha dit...

A mi és el que més em preocupa. I no en tinc de fills, però sí nebodes. I no ho dic per dir. Però som molts, Zel, i mai no podran en nosaltres. Un petó.

Clidice ha dit...

ser-hi, al costat, per recollir-los quan caiguin, com sempre, estem si fa no fa

Henry The VIII ha dit...

SuperZel,

Realment són temps que, per a dir-ho finament, podrien ser millors. A tots ens afecten (tret de persones-illa) però n'hi ha que els estan vivint pitjor que altres i a voltes no sabem ben bé què dir a algú que estimem perquè en principi et quedes a quadres. El que serà llegendari és tot l'amor que fiquem per a viure el millor possible aquesta era.

Com diuen per aquí dalt donant ànims, estant a la vora és moltíssim.

Una forta abraçada

Joan Guasch ha dit...

Fer-se gran vol dir prendre decisions. Els pares penso que el que cal és ser-hi per, si convé, posar l'espatlla. Va bé saber que tens una espatlla per plorar.

pons007 ha dit...

Ja ho veieu! La vida no son tot flors i violes!

Júlia ha dit...

Abans ja et deien que venies a patir a una vall de llàgrimes i et resignaves, les alegries eren viscudes com un exotisme puntual, ara com que des de petits els diem que es ve a ser feliç i que tenim dret a això i allò les frustracions són més evidents. Potser caldrà trobar la justa mida de totes les coses i fer entendre que encara, amb crisi i tot, som uns grans privilegiats-privilegiades per viure ara i aquí sense haver fet cap mèrit especial per aconseguir-ho.