Deixada a recer de res, envelleixo
sense ni la dignitat de sentir-me útil...
he estès la mà a moltes mans que no m’han pres
i així el verdet i la blanor m’esbotzen el ventre
Em sé ancorada en un espai calmat i mut
que res no em dóna, només esperar algun alè subtil
que prengui força, per moure, volgudament tossut
l’excessiva quietud que em sostè encara
esperant el miracle que algú prengui amb mi
el timó, i amb ell l’esperança d’un nou rumb.
No deixeu de visitar la pàgina "Relats en Català"
Ara més que mai!
5 comentaris:
esperem el miracle d'algú que que prengui amb nosaltres el timó....
Un poema ple d'esperança i molt bonic, de fàcil lectura, preciós també el teu repte.
Una abraçada Roser!
(Jo també feia dies que no et visitava!)
A veure... els miracles, que ja fan falta!
M'has donat l'empenteta per posar en marxa la meva participació als Relats.
quan estem en aquest estat es quan més valorem un cop de mà
Un poema molt bonic, el teu (jo ja he arribat tard).
Publica un comentari a l'entrada