16 de desembre 2012

Repte Poètic Visual 238 SOLITUD

Deixada a recer de res, envelleixo
sense ni la dignitat de sentir-me útil...
he estès la mà a moltes mans que no m’han pres
i així el verdet i la blanor m’esbotzen el ventre

Em sé ancorada en un espai calmat i mut
que res no em dóna, només esperar algun alè subtil
que prengui força, per moure, volgudament tossut
l’excessiva quietud que em sostè encara
esperant el miracle que algú prengui amb mi
el timó, i amb ell l’esperança d’un nou rumb.


No deixeu de visitar la pàgina "Relats en Català"
Ara més que mai!

5 comentaris:

Elfreelang ha dit...

esperem el miracle d'algú que que prengui amb nosaltres el timó....

Ferran Darman ha dit...

Un poema ple d'esperança i molt bonic, de fàcil lectura, preciós també el teu repte.
Una abraçada Roser!

(Jo també feia dies que no et visitava!)

Carme ha dit...

A veure... els miracles, que ja fan falta!

M'has donat l'empenteta per posar en marxa la meva participació als Relats.

joan gasull ha dit...

quan estem en aquest estat es quan més valorem un cop de mà

novesflors ha dit...

Un poema molt bonic, el teu (jo ja he arribat tard).