i s'ha acabat el mateix dia que sembla que es va acabar la felicitat del meu fill gran, tan feliços que jo els veia i ... les dones som mooooooooooolt complicades, si senyor... com es pot consolar un fill de la gairebé segura pèrdua de la persona de la seva vida? Sense avís ni mal rotllo, no ho entenc... Aix, això no sé com arreglar-ho, com consolar, com trobar un fil que l'aguanti, no tinc cap conte...
8 comentaris:
És molt difícil de consolar ningú d'una pèrdua. Cadascú ha de fer el seu dol amb el temps que necessiti fer-lo.
Sovint he pensat que no s'hi pot fer res i que no hi ha cap paraula que consoli prou.
Però després he pensat que potser no és del tot cert. Perquè després de l'acolliment, de l'escoltar, del no opinar gaire per no posar (involuntàriament) sal a les ferides. Crec que ajuda el convenciment que no hi ha "la persona de la nostra vida" sinó les persones de la nostra vida i que el camí és ample i llarg i que potser el millor està per arribar. Són joves. No vull dir pas que tu li diguis tot això, que no el convenceria pas. Vull dir que siguis tu la que t'ho creguis, perquè pugui sentir en tu, sense massa paraules, la placidesa quan en parleu i no desesperació paral·lela a la seva.
Potser és poc. Sí, però encomanar bones vibracions i placidesa és molt. Serveix molt i molt més que les paraules de consol i d'ànims. O si més no, ha d'anar tot junt.
I que consti que no és que ho vegi fàcil. Sé com és de difícil passar per això. Però també he vist, una i mil vegades, com es recuperen de ràpid les persones, la majoria de les persones.
Una abraçada, Zel!
No se gaire que dir-te, el consol i el procés de dol l'ha de fer ell, escolta-l, acull el seu dolor i com diu la Carme en ocasions tot passa millor del que en un primer moment ens pensem...
abraçades!
Gràcies, estimades, el mal és que som com simbiòtics aquest meu fill gran i jo, osti... i ja faig el cor fort, eh? i miro de ser plàcida i dir-li que el món és seu, però clar, quan un homen`s plora. se't trenca el cor...
felicita qui es separa, doncs finalment ha deixat de perdre el temps.
Amb qui no mereix aquest temps.
Tornarà a ser ell no pateixis, però és millor així si una de les parts no està per la labor....
No sé què dir-te, només que se'n sortirà, segur, però el camí dolorós fins arribar-hi l'ha de recórrer. Ànims.
Una mare si ho sap. El que passa és que els veiem patir i ens aclapara el seu dolor, tant nostre.
Abraça, estima i dona paciència, forma part de la vida.
Llegia que els optimistes, els que són capaços de resisitir les pitjors malvestats, són aquells que de menuts, o de joves, han sofert i han sabut superar la frustració. No et desanimis, perquè se'n sortirà. Una abraçada.
....RECULL ELS BOCINS EN SILENCI.
JUGANT
Publica un comentari a l'entrada