Estalviar-me veure la terra i les seves misèries m’ha
costat un ull.
Vaig estar a punt de buidar-me l’altre, també. Massa imhumà aquest temps...
Vaig provar de girar-me d'esquena. però potser és el darrer mite, això de la cara amagada...
Deixem-ho, de moment, així. Els somiadors segueixen mirant-me, i
necessito veure els seus ulls d’esperança.
14 comentaris:
Bé, almenys així podrà veure les coses la meitat de dolentes...
Mirant-la i demanant-la!!!
Si ella ens necessita, nosaltres també a ella!
M'agrada aquest gir.
És impossible que des de allà dalt es vegi res dolent, tots els lladres treballen a cobert.
Molt bona aportació.
que bonic! jo sóc la somiadora plena d'esperança.... ;-)
Pobrissona li ha costat un ull de la cara!
Encara que bòrnia, ja cal que segueixi podent veure l'esperança.
Encara que fos cega del tot conservaria l'esperança, és l'últim que es perd.
Molt bonic i esperançador! Felicitats per la proposta!
M'ha agradat molt!
A mi tb m'ha agradat. Omplim-nos de la mirada esperançadora dels somiadors.
Malgrat tot i tots, ens seguim necessitant, ella a nosaltres i nosaltres a ella ... tot i que em sembla que més nosaltres que ella!
Boníssima aportació!
Aferradetes.
Que no se'ns espatlli potser el darrer mite dels somiatruites...
M'ha agradat molt!!!
Salvador
Publica un comentari a l'entrada