18 de gener 2013

Relats Conjunts. La lluna...



Estalviar-me veure la terra i les seves misèries m’ha costat un ull.

Vaig estar a punt de buidar-me l’altre, també. Massa imhumà aquest temps...

Vaig provar de  girar-me d'esquena. però potser és el darrer mite, això de la cara amagada...

Deixem-ho, de moment, així.  Els somiadors segueixen mirant-me, i necessito veure els seus ulls d’esperança.



14 comentaris:

XeXu ha dit...

Bé, almenys així podrà veure les coses la meitat de dolentes...

Carme ha dit...

Mirant-la i demanant-la!!!

Si ella ens necessita, nosaltres també a ella!

montse ha dit...

M'agrada aquest gir.

joan gasull ha dit...

És impossible que des de allà dalt es vegi res dolent, tots els lladres treballen a cobert.
Molt bona aportació.

Alba ha dit...

que bonic! jo sóc la somiadora plena d'esperança.... ;-)

Elfreelang ha dit...

Pobrissona li ha costat un ull de la cara!

Rafel ha dit...

Encara que bòrnia, ja cal que segueixi podent veure l'esperança.

Sílvia ha dit...

Encara que fos cega del tot conservaria l'esperança, és l'últim que es perd.

Nymnia ha dit...

Molt bonic i esperançador! Felicitats per la proposta!

Anna Tomàs ha dit...

M'ha agradat molt!

rits ha dit...

A mi tb m'ha agradat. Omplim-nos de la mirada esperançadora dels somiadors.

sa lluna ha dit...

Malgrat tot i tots, ens seguim necessitant, ella a nosaltres i nosaltres a ella ... tot i que em sembla que més nosaltres que ella!
Boníssima aportació!

Aferradetes.

El porquet ha dit...

Que no se'ns espatlli potser el darrer mite dels somiatruites...

salva ha dit...

M'ha agradat molt!!!
Salvador