17 de març 2013

Rigau: “Alguna cosa falla quan els alumnes fan cua, en hores de classe, per veure Justin Bieber”

Ostres si en fallen de coses, sra Rigau! Moltes, però moltes, i que vénen de totes bandes.
Sense posar-me en contra del professorat en general,-a fi de comptes en formo part-, la desmotivació està repartida de manera simètrica en ambdues bandes. Jo dic normalment, que, ara mateix, no aguantaria el que aguanten els adolescents a les aules. Impossible sense morir-me d'avorriment i de desencís.
Poques escoles hi ha que es salvin de la manca d'il·lusió dels seus membres a partir de certa edat.
Habitualment, els nens comencen a l'escola molt d'hora, però molt. Hi ha qui pretén que fins i tot hi hagi un currículum per 0-3 anys! Valga'mdéusenyor quin disbarat.
Seguim la processó escolar, fent paral·lelisme, ara que s'acosta setmana santa, amb allò del Via Crucis. Les primeres estacions, llegiu infantil i potser cicle inicial, són llamineres. Moltes nenes i nens tenen sort en aquestes edats. Com que l'ntel·lectualisme universitari encara queda lluny, es pot fer, remenar, experimentar, parlar, i viure un xic l'escola com un descobriment divertit.
Però després...ai las! Arriba l'hora de carregar la motxilla de feina, i deures, i vinga a fer exàmens, i produir, produir, estudiar, vomitar i oblidar... Com quan jo anava a l'escola, juro, -ara que sóc a Educació Especial i veig materials-, que fan més o menys el mateix que feia jo, tret d'algun grup que té la sort de tenir -encara!- al davant un docent motivat i vocacional, que ambdues coses van inexorablement unides.
Però que no veu, sra Rigau, que els temps dels vells enfocaments curriculars ha passat? Que no veu que moltes escoles semblen presons massificades? El debat sempre gira a l'entorn de l'obeir, respectar, acatar...normes, moltes normes. Qui realment es guanya el respecte no sol ser qui es passa les hores de vigilant, sol ser qui s'entrega i s'engresca, i els alumnes ho saben, ho senten, ho noten. Pocs fan campana anb un professional motivat.
Si parlem de l'ESO, impossible que molts nens de 12 i 13 anys assimilin i integrin el desgabell de continguts que hi ha als llibres. Sisplau, si fins un adult ha de ser un expert en destriar...
Mentre seguim confonent l'aprendre amb la docilitat i l'acceptar a cegues els dogmes inmutables d'un ja passat inexistent, a fora hi ha vida. 

10 comentaris:

PS ha dit...

Chapeau!

Ferran Porta ha dit...

Un altre chapeau: el meu. Cal sacsejar la política educativa de dalt a baix, cal enfocar les coses d'una manera diferent, cal... cal una nova societat.

Se'ns ha girat tanta feina, els últims anys, que no sabem ni per on començar.

Júlia ha dit...

Tinc poca fe ja en què la cosa canviï i que com a la tan mencionada Finlàndia, els mestres en actiu tinguin alguna cosa a dir i a fer en el tema curricular o en el de la formació de mestres, formació feta per gent que no és mestre i que sovint no ha vist l'escola ni per un forat. 'Me sé todos los cuentos', que deia el poeta. I tots els plans educatius i propostes de millora 'des de dalt'

Garbí24 ha dit...

tu has asenyalat el greu problema......motivació. Una cosa que veien com som tractats, estem perdent a marxes forçades.......total perquè.

zel ha dit...

Per res, és temps perdut, us ho asseguro, temps perdut...

iruna ha dit...

zel,

avui m'ha explicat la sara que un company que anava amb ell a classe ja no hi anirà més, que se'n va a un col·legi molt més petit que hi ha en una pedania a prop d'aqu.

és un xiquet molt mogut, a qui la sara li té especial carinyo. els últims tres anys havia anat millorant molt... i dir això quan només tenen 9 anys... abans era només "lo tremendo", "l'impossible"... però un canvi de mestra va ajudar molt a que s'integrés amb els companys de classe, que participés en les activitats, que anés més content al col·legi... i era bonic veure este procés i com anava aprenent, un xiquet molt alegre.

continua sent "tremendo", però ja el coneixien, i l'apreciaven molt.
i tampoc és l'únic tremendo de la classe. tots ho són a la seua manera, uns més que altres, clar, però...

he entrat a fer-te este comentari perquè la primera cosa que he pensat quan he llegit el títol del teu post ha sigut "i alguna cosa no va bé quan xiquets tan petits ja són expulsats del menjador tres setmanes, i no hi tornen"... i quan una mare, veient que en dos mesos lo xiquet de 9 anys "se li està desmadrant", s'ha plantejat treure'l de l'escola i educar-lo a casa, però finalment ha trobat una escoleta on són quinze alumnes i on pensa que potser se sentirà més tranquil i podrà continuar aprenent.

cal buscar la motivació com sigue i on sigue, zel. tots ho necessitem.

Anònim ha dit...

Els tòpics apunten cap a copiar el model educatiu escandinau, que en penses?

gatot ha dit...

A fora no hi ha vida, zel. No era això companya...

Saps? Em fot molt però no em crec cap mestre ni professor. Fa any i mig que visc un viacrucis i, al final, he hagut d'acceptar que es volen treure de sobre al meu gran. I com menys emprenyi, millor. Com menys emprenyem, millor. Ni ell ni jo.

Cal no tocar els collons, cal no fer emprenyar ningú dient veritats.

La nostra vida no els hi interessa. En conseqüència, la seva tampoc ens interessa a nosaltres. Volen cordialitat? Cap problema.

Volen fer plans individualitzats i etiquetar? Fem-ho.

La Rigau deu ser vocacional, oi?

Però no t'enganyis, Roser: tenim els polítics i la política, els directors i caps d'estudis, que vol la gent, la majoria.

Si no t'agrada, fot el camp.

O assumeix el que hi ha, i prova de fer la "teva" feina ben feta, com sempre has fet o has procurat fer. I no t'emprenyis més, perquè les teves emprenyades només aconseguiran que et facis mala sang. I no solucionis res.

Xarnego ha dit...

No es pot dir mes clar.
Quelcom falla perquè axó passí.

Lluís Bosch ha dit...

Comparteixo la professió amb tu i podria dir que en els últims anys hi ha una pèrdua de motivació entre els mestres. La meva percepció és que l'ambient és més trist.
No en sé les causes, que deuen ser múltiples. No es tracta tampoc de culpar els altres, "els de dalt". Caldria un replantejament a fons i no veig massa interès en fer-lo.
De tota manera, fixa't que una sola generació de mestres ha viscut sis lleis espanyoles més una de catalana, i que per a redacar aquestes lleis no s'ha consultat mai els professionals. Crec que aquest hàbit és únic, perquè per a reformar qualsevol altra llei sempre es consulta els professionals.
A mi em sembla que hi ha un deixament genralitzat, i que la majoria s'ha anat desentenent i no ha fet moltes coses que podria haver fet. Hem cedit massa poder a l'estat i a les institucions.
L'exemple de la PAH demostra que si ens hi posem i ens ho prenem seriosament es poden modificar lleis, però cal molta mobilització. Potser la PAH té a favor que parla de diners, i la gent ja només ens movem per això?

També he de dir que no es pot generalitzar, i com que conec uns quants centres te'n puc dir uns quants que treballen molt i amb molt d'esforç, que tracten molt bé l'EE i que hi dediquen moltes hores, també fora de l'horari. He de dir que són els centres que ho tenen més complicat: perifèrics, amb població molt diversificada i amb problemàtica social. Possiblement les dificultats fan que la gent no s'adormi tant i que no es perdi l'energia en les queixes per la pèrdua de salari.