Quan la lluita de classes la fan els rics

...........

L’odi de classe consisteix en promoure estereotips socioculturals i polítics a l’hora de pensar com són les persones d’una determinada classe social. Aquesta també és l’eina de la classe dominant per a insultar i demonitzar a la classe treballadora.

Fa prop de dos anys es va publicar Chavs: La demonización de la clase obrera (Capitán Swing Libros, 2013), el seu autor, Owen Jones, volia mostrar com era ridiculitzada, menyspreada i estereotipada la classe obrera anglesa. El llibre explica que tot el procés demonitzador, dut a terme per la premsa, els partits de la classe dirigent, les sèries de televisió, les pel·lícules o els inteŀlectuals, té un objectiu polític en l’actual crisi econòmica del capitalisme. I aquest objectiu és el de facilitar i justificar davant l’opinió pública les retallades en ajudes, beques, prestacions d’atur, etc. Ja que és molt més fàcil per a David Cameron, primer ministre conservador de Gran Bretanya, Rajoy o Artur Mas aplicar les retallades si una part important de la població es creu mentides com que els aturats són uns ganduls i se’ls ha de fer treballar a qualsevol preu.

..........

Aquest esforç per denigrar una cultura particular de la classe obrera obeeix a l’objectiu polític de demonitzar i dur a terme retallades com la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI). Les paraules del Conseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya, Francesc Xavier Mena de CiU, no ens haurien de sorprendre quan va dir que “de vegades es tracta d’una cosa tan senzilla com tenir una experiència vital a l’estranger servint cafès a una cafeteria de Londres per guanyar fluïdesa amb l’anglès.” O com el que va dir el seu successor, Enric Colet Petit de CiU “que els joves que estiguin indignats creïn empreses, que és una forma que els passi la indignació i transformin la societat”

........

“Que se jodan”

Això cridava Andrea Fabra el 2012, diputada pel PP valencià, quan Rajoy va anunciar les retallades en prestacions d’atur. Sent ovacionada per tota la bancada del PP, així mostrava de manera simple i directa l’odi de classe en estat pur, mostrant-se com a lluitadora de classe, és a dir defensant els seus propis interessos.

Però qui millor que la seva companya, la ex-presidenta de la Comunitat de Madrid i líder del PP, Esperanza Aguirre, per mostrar l’odi de classe. Aguirre, comtessa de Bornos i Grande de España, màxim títol nobiliari, des de 1952, provinent de l’alta burgesia i l’alta noblesa, és l’exponent del thatcherisme a l’Estat espanyol. Des de la seva posició de poder (Ministra de Cultura 1996-1999 i Presidenta de la Comunitat de Madrid 2003-2012) ha atacat política, econòmica i culturalment la classe treballadora, menyspreant miners, indignats, docents, enfermeres, etc. Insultant sempre que podia a les persones de classe treballadora i tractant-les de gandules. La seva pròpia gestió de la Comunitat de Madrid reflecteix prou bé la praxis demonitzadora, duent a terme privatitzacions d’hospitals i escoles.

.............

I els mitjans?

Distingits acadèmics de prestigioses universitats com ESADE o la UPF negaran que existeixin classes socials o diran que avui totes som classe mitjana excepte algunes persones marginals. Opinòlegs com Pilar Rahola, diaris com El Mundo, La Razón, La Vanguardia, El País o l’Ara i partits com el PSOE, PP i CiU han construït al llarg de més de 20 anys la mentida de que totes som de classe mitjana, des de Emilio Botin fins a la reposadora del supermercat. I això és una fal·làcia. Entre uns i altres hi ha una escala social sense ascensor.

Quina és la filosofia que transmeten les persones que s’han pogut costejar la carrera perquè les seves famílies els ho permetien, i que abans d’entrar al govern impartien classes a ESADE? La mateixa filosofia neoliberal de Thatcher, Reagan o Aznar: que la gent pobra de classe treballadora ho és per elecció pròpia i no pas pels condicionats socials i econòmics del capitalisme.

Retalls d’aquí