Relats Conjunts. Raïms i meló.

-Segur que era aquí on havíem de venir si volíem menjar fruita?

-Sí, això em va dir el senyor Joan!

-El senyor Joan? Aquell home tan aaaaaaaaaalt i grooooooos que té la carnisseria?

-Sí, ja t’ho he explicat moltes vegades... Ens va convidar a venir a menjar d'amagat dels altres vailets.

-És que em fa una mica de por aquest racó tan fosc...

-Vaja, tu sempre amb les teves manies.Diu que només ens pot convidar de dos en dos, que per tants no té prou fruita. Que de mica en mica ens en donarà a tots! M’ho va dir ben clar, després de mirar-me de dalt a baix. I em va fer una manyaga i tot!

-Això és el que em fa por, veus? La mare diu que no ens hem d’acostar a ningú que no sigui molt molt molt conegut. I aquell home em mira d’una manera estranya, em fa venir pell de gallina...I quan li veig aquelles manasses... I a més, si  el pare també diu que tothom va escàs de carn, que no hi ha gaire bestiar que arribi a engreixar-se de la misèria que passem!

-I que n’ets de babau! Ell, és carnisser! I els carnissers sempre tenen carn, no? Va, menja i calla.

-Nois...noieeets...on sou bufons? Ja us heu acabat el raïm i el meló? Au va, veniu, sense por... Nois? Vinga, que encara tenim feina...

Relats Conjunts. Ruta 66 ... a Catalonia? Avui no!

Tot i que els havien convocat des d'arreu de l'estat central, de cap manera van aconseguir omplir la carretera. Ni embús, ni taps ni marxa lenta. 

Ni un sol tram. Irònicament van omplir la plaça el nom del qual no els representa.

La majoria silenciosa, va mostrar que ni majoria ni res. Buit i erm, el paisatge era decebedor pels ultres. 

Si que a la plaça s'hi van trobar politicots, amics i coneguts, parents, iaies, padrins i mainada amb globus, que ni sabien ni tenien cap preferència encara... alguns pagats i tot per fer acte de presència, d'altres ingenus i alguns fins i tot força analfabets en qualsevol de les llengües i identitats (a la pancarta em remeto).

L'únic que va quedar palès fou que l'altra ruta, la del l'onze, la Via, la nostra 66, sí que es va omplir sense necessitat de pagar ningú.
Malgrat tot, el país sap que viu atrapat enmig de les provocacions, i molt a punt que passin coses. Això és només l'inici d'una llarga marxa.

(Apa, foteu-vos, feixistes. Vaja, potser no tots...

Potser no ens en sortirem, però cridar més no vol dir tenir raó.)

Relats Conjunts. Estovalles i faldilles (Monet)

Mr Peabody es mirava les estovalles amb posat anguniós. Provà d’assenyalar un racó on Mrs Peabody no pogués abastar gaire res. La situació generada la darrera vegada va ser vergonyant, quan, davant els crits histèrics de Miss Jones, va haver d’intervenir la polícia després del sopar. En fer-li obrir la bossa, en van sortir un reguitzell d’objectes de la coberteria de plata de l’Alice Jones. No cal dir que va haver de fer servir totes les seves coneixences per tapar l’afer.

Esperava que, a l’aire lliure, només amb menges de pícnic, el desfici cleptòman de l’Amanda acabés essent inofensiu. Tot i això, no les tenia totes...

Amb raó, patia. A l’hora de servir el te, no hi havia manera de trobar les culleretes. Les culleretes i el colador d’or dut de les Índies pel colonel i Mrs Hurlington.

De fet, s’ho havia d’haver imaginat. L’Amanda va insistir molt, però molt, en acceptar el convit dels Hurlington. Pensant-ho bé, era d’una claredat diàfana, recordant el que li va comentar.

-Hi ha quelcom que tinc moltes ganes de veure, estimat. Se’ns presenten poques ocasions a la vida de tenir la companyia d’honorables vinguts de les colònies. Ja saps que, d’allà, sempre s’enduen el bo i millor. I és a l’aire lliure, reiet, no has de patir per res!

Es mirava l’Amanda, que feia un posat innocent...potser un xic...absent?

Sota les generoses faldilles, el mirinyac i el polissó, l’Amanda havia aconseguit altra vegada peces  úniques. Llàstima que no sabia com aixecar-se i amagar el botí. Sobretot quan des de feia estona, tenia la bufeta plena a vessar.

Prou que rumiava, però... però de fet, si feia pipí així, asseguda, un xic apartada del grup, tal com estava, l’herbei absorviria bé la mullena, oi? Després...bé, després ja se n’empescaria alguna.

Relats Conjunts. Els tres músics

El bufó, en un moment de dignitat sobtada, va decidir deixar la cort. N’estava fins al capdamunt de fer bajanades pel rei. La darrera, posar-se una mena de gep sota la camisa i penjar-se tot de picarols a les vores de la roba, el va enfurismar. Després del sopar reial, suat i amb les galtes adolorides de fer ganyotes, va esperar pacientment que el seu amo es retirés a la seva cambra. Prou que sabia què volia dir això de “retirar-se”. Ell mateix hi havia acompanyat un parell de jovenetes que ja li deurien tenir el llit calent.

Sortí discretament per la porta del servei i començà un passeig malenconiós. Girant una cantonada, va sentir una remor de veus. S’hi acostà poc a poc, aguantant els picarols tan bé com va poder.
-Vatua l’olla!- va pensar- Vet-ho aquí, un parell d’estrafolaris com jo i... un frare?
Gairebé sense moure’s esperà pacientment. Alguna cosa havia de passar, tres tipus ben curiosos per trobar-se a aquelles hores de la nit. Fins i tot per un moment va pensar d’afergir-se a la tropa. L’espera va ser curta. Un home esprimatxat, amb una camisola tota tacada, els va cridar. Van caminar junts una estona i es van entaforar en un hostal.

Ell, que sentia un cert remenament de budells, es va treure el gep postís, i va fer un replec amb els picarols –per dins no es veuen tant-, i entrà mirant de no fer-se massa visible. De fet hauria de veure aquella colla sense buscar gaire, estranyots ells.

En un racó, enganxats l’un a l’altre, Pierrot, Arlequí i el frare, es penedien d’haver acceptat l’oferta. A més de fer un ridícul espantós, amb aquells instruments que no sabien fer sonar, el coi d’artista –artista, bffff...- no els deixava moure. Enrampats, estaven. La gent s’amuntegava fent acudits fàcils. L’Arlequí ja havia comptat 5 vegades els rombes del vestit. El frare tenia clar que no arribaria a temps a les maitines i el pobre Pierrot sabia que aquesta vegada, la seva estimada segur que li fotria banyes. Tot plegat per quatre rals. I a més, per la cara dels tafaners, alguna cosa estranya passava amb el quadre. Reien a cor que vols.

El bufó s’hi va repensar. Ben mirat, no sabia que era pitjor, si fer riure a un o fer el babau per tota una colla. I tenia la manduca i el llit garantits. Això sí, reclamaria no posar-se el gep, sota amenaça de llogar-se amb el pintor. Es pot ser bufó, però amb dignitat.

Relats Conjunts Una altra proposta

forta fredor de música
que no acompanya cap moment

cap expressió, muts, cecs
cap percussió batega amb el cor...

les mentides i els bruels són forts i clars

i així es mouen, d'esma

potser de tremolor o de por?

serà un carnaval sense somriures
dels més sagnants que es recorden
i encara hi ha qui diu que sempre es salta d'alegria...

no has saltat mai esquivant bales?

Relats Conjuts Fornosequè ulleres de...

Quan el vaig conéixer, la mare m'ho deia...
-Mira nena que no saps amb qui et poses, mira que aquest no fa per tu....
Una, que és tossuda de mena, i per portar la contrària, no en va fer ni cas. Sóc així, però ara no tant, ara ja no em deixo fotre. Però llavors eren d'altres temps. I, ja se sap i els vells ho deien, tot es veu segons el color del vidre de les ulleres que dus posades. Les ulleres, realment devien tenir uns ulls que no eren pas els meus. Jo el trobava bufó, seductor, era el noi desitjat de les mosses de casa bona i, què coi, es va fixar en mi. Jo hi vaig caure de quatre grapes.
El casament va ser d'aquells que sonen. A la catedral i amb una núvia de vermell llampant.
A la platja d'arena negra de Tenerife, mig em van caure les ulleres. És que ell es va treure la careta.
-I què volies, després de tant temps, la boda s'havia de fer, però jo penso fer la meva vida, i compartir segons què amb tu, no entra en els meus plans.
Mentre em deia això, cruelment, vaig aprofitar per cantar-li totes les oportunitats que havia tingut en el temps de la carrera, i entre glops de la pitjor sangria que mai he begut, me les vaig arrabassar. Quasibé definitivament.
A la platja de Mogan, entre casetes blanques de pescadors, les vaig llençar, amb la mirada enganxada als vidres que m'havien fotut la vida enlaire. Però amb molts projectes d'independència al cap.
Allà, em vaig treure una nosa, i vaig començar a ser jo mateixa, tímidament encara, però sense aturador. Al cap d'un any, amb 22 anyets, tornava a ser lliure després de barallar-me amb el món segur que m'havia envoltat fins el gran moment en el que vaig saber desempallegar-me de les ulleres.

(Això, ben resumit, és verídic)

Relats Conjunts 1a proposta

-Sort en tindrem del banc, podrem seure!
-Ja! Jo no tinc on seure, gràcies al banc.

Relats Conjunts. Jazz!

Darreres voluntats:

A veure, sé que amb segons quines coses no us barallareu. En el fons, se us en refotran el meu munt de llibres. Si us sembla, us els podeu vendre a pes. Ep, compte que hi ha exemplars únics, no sigueu babaus i traieu-ne diners, que alguns m'han costat més de 20 anys de pagament a crèdit!

No patiu per la roba, de dret a regalar, que sou nois i les joves no crec que ho aprofitin. També cal tenir en compte que hi ha coses molt velles, o sigui que foteu-ne el que volgueu.

Pel que fa a records més personals, aquí mostrareu quina mena de fills sou, si hi ha cel, us espiaré.

Hi ha una cosa, però, que esteu obligats a complir. Per nassos. El meu darrer dia en aquesta terra, el del comiat definitiu, el vull a ritme de jazz, millor dit, de rythm and blues, el vull amb la música a tota bufa, d'aquella que convida a moure's i que no deixa espai ni a la pena ni a la ràbia, d'aquella que surt de la sang, d'aquella que no es paga amb diners.

Desitjo un passeig estil Louisiana, encara que enlloc del Mississipi tinguem el Fluvià.

Una cosa, però. Demaneu que la roba dels músics tingui colors. Si està rebregada o no, se me'n fot. Imagino que serà difícil trobar un grupet així per aquí. Ah, ho sento, els vull i, si pot ser en català. Si no, sense lletra. O en versió original. Una pista, teniu la Locomotora, La vella Dixieland, La Sant Andreu Jazz Band...(pico alt, oi) Vaja, en trobareu per donar-me, per exemple, això:

relats conjunts Kandinsky

-Escolteu, bufons, avui, en el treball de matí, us presento un quadre d'un pintor molt, però que molt famós. Es diu Kandinsky.

-I què farem?

-Doncs, us el mireu bé, a veure si en guardeu detalls. Farem un treball semblant als bits de memòria, però avui us el donaré a peces, i es tractarà de recompondre'l. Què us sembla?

-Hi ha uns guants!

-I una escombra!

-I un globus!

-I uns llibres!

-I una pizza!

-I un badret de bduixa!

-I d'allò que es tira i torna!

-I serpentines!

-I la lluna!

-Molt bé! Esteu molt molt observadors avui. A veure com surt!

-Druzé! He peddut el fui del model del tdencaclozques!

-Però si no tenies model, rei!

-No, pedò vui dir el que m'havia de guaddar al cap, no me'n drecoddu de drez!

-Vaja, saps què? Encara m'agrada més així!