Al super. Omplo la bossa reciclable. No m'hi cap tot. Darrera meu hi ha una família sudamericana.
-Necessito una bossa de plàstic, sisplau, pels congelats. Gràcies!
-Papi, esta senyora, habla catalán?
-...(el papa respon baixet, no el sento)
La nena em mira.
-Hablas catalán?
-Sí, bonica. Sóc catalana. És la meva llengua, saps? Si deixem de parlar-la, la perdrem.
-Necessito una bossa de plàstic, sisplau, pels congelats. Gràcies!
-Papi, esta senyora, habla catalán?
-...(el papa respon baixet, no el sento)
La nena em mira.
-Hablas catalán?
-Sí, bonica. Sóc catalana. És la meva llengua, saps? Si deixem de parlar-la, la perdrem.
El pare em mira, mira la nena i li diu:
-Dile que tu també eres catalana, cariño!
-Sí, jo també parlo català! Soy catalana!
-Dile que tu també eres catalana, cariño!
-Sí, jo també parlo català! Soy catalana!
Li he diu un adéu bonica amb una alegria...
(No en podrien aprendre els peninsulars d'aquesta bona actiud?)
6 comentaris:
no es tan complicat..oi?
dons no ho entenen !!
petons reina
Aquests detalls són els que em fan mantenir viva la flama de l'esperança.
Endavant!
De vegades, les coses són tan simples que només els nens les entenen...
A mi també em sorprenen els foranis i molt gratament.
Salut
no en volen aprendre, els peninsulars. Poder, i tant que podrien!
pero no volen!
Publica un comentari a l'entrada