Mr Peabody es mirava les estovalles amb posat anguniós. Provà d’assenyalar un racó on Mrs Peabody no pogués abastar gaire res. La situació generada la darrera vegada va ser vergonyant, quan, davant els crits histèrics de Miss Jones, va haver d’intervenir la polícia després del sopar. En fer-li obrir la bossa, en van sortir un reguitzell d’objectes de la coberteria de plata de l’Alice Jones. No cal dir que va haver de fer servir totes les seves coneixences per tapar l’afer.
Esperava que, a l’aire lliure, només amb menges de pícnic, el desfici cleptòman de l’Amanda acabés essent inofensiu. Tot i això, no les tenia totes...
Amb raó, patia. A l’hora de servir el te, no hi havia manera de trobar les culleretes. Les culleretes i el colador d’or dut de les Índies pel colonel i Mrs Hurlington.
De fet, s’ho havia d’haver imaginat. L’Amanda va insistir molt, però molt, en acceptar el convit dels Hurlington. Pensant-ho bé, era d’una claredat diàfana, recordant el que li va comentar.
-Hi ha quelcom que tinc moltes ganes de veure, estimat. Se’ns presenten poques ocasions a la vida de tenir la companyia d’honorables vinguts de les colònies. Ja saps que, d’allà, sempre s’enduen el bo i millor. I és a l’aire lliure, reiet, no has de patir per res!
Es mirava l’Amanda, que feia un posat innocent...potser un xic...absent?
Sota les generoses faldilles, el mirinyac i el polissó, l’Amanda havia aconseguit altra vegada peces úniques. Llàstima que no sabia com aixecar-se i amagar el botí. Sobretot quan des de feia estona, tenia la bufeta plena a vessar.
Prou que rumiava, però... però de fet, si feia pipí així, asseguda, un xic apartada del grup, tal com estava, l’herbei absorviria bé la mullena, oi? Després...bé, després ja se n’empescaria alguna.
