Blocaire invisible. Pista 4. I no era una llufa, seguim amb els 10 manaments de l'educació

I no, ho vaig escriure ben seriosament.

Aquí n'escric dos més. Només dos, que sinó s'acabaran massa ràpid!

-Procuraràs sentir-te sempre satisfet, encara que només aconsegueix el 10% d’allò que volies aconseguir. El bon educador, no ho és per tenir una agenda perfecta, una programació perfecta, una control absolut dels temps i dels moments. Ho és per saber ser flexible, adaptar-se a les circumstàncies, tenir prou confiança en si mateix per reaccionar a temps i adaptar-se. Saber sortir d’allò programat si descobreixes una millor oportunitat d’aprenentatge en una altra cosa que la prevista, farà de tu, educador, una persona que ha trobat l’equilibri entre la dictadura curricular i la creativitat. Si tu no els ensenyes a aprofitar les oportunitats i ser flexibles, qui ho farà?

-Educaràs amb “estil”. Què vol dir això? Doncs que educar i aprendre ha de ser, per damunt de tot efectiu, i que l’efectivitat passa pel coneixement de cadascun que et duu a l’afectivitat. Cal saber trobar el divertiment amb substància, no pas buit. Imagina’t, per un moment, que ets un director d’orquestra. Seràs bo si saps aconseguir que tots els músics i els seus diferents instruments facin a cor una melodia , cadascú segons les seves habilitats. però tu els coneixes, saps on són i els esperones. Si tu no els esperones a tocar junts però amb els seu so, qui ho farà?

Blocaire Invisible.

No passa gairebé mai per aquí, si més no, no sol dir res. Cosa estranya? No! Ell es comunica molt bé d'una altra manera!

fins el monyo dels nivells (2)

Ni sé com començar el que per mi és més clar que l’aigua d’un got d’aigua neta, perdoneu-me la redundància. Ara mateix acabo de llegir una mena de declaració per punts sobre el pla Bolonya escrita per l’innombrable Fernando Savater.

Hi ha prejudicis en aquest nostre món que ens fan presuposar que, les declaracions d’un suposat intelectual, pesen més. Hi ha d’altres prejudicis com aquest que ens trobem cada dia a les escoles i instituts, tant si parlem de Bolonya com de Lec, com de Pacte Nacional d’Educació, com de Consell d’Avaluació del sistema educatiu.

Dóna la sensació que, si qui explica determinades coses ho fa des d’una mena de tribuna amb rang o títol superior, té més pes, se li dóna un valor afegit. El mateix passa quan en les converses es barregen etapes educatives, allò que fan a la universitat és superimportant i indiscutible i totes les mancances vénen dels batxillerats. Els de batxillerat es queixen que els alumnes no estan prou preparats quan pugen de Secundària. Els de Secundària es queixen del baix nivell dels alumnes de Primària. A Primària, diuen que a Infantil no es fa el que tocaria. A Infantil hauran d’anar a les escoles bressol a a les famílies...finalment, em temo que la culpa la tindrem les mares, que, quan estem en temps de gestació, no fem escoltar les normes ortogràfiques als nens, no els lleegim els clàssics, una estona d’anglès, ni els fem un soliloqui de càlcul per tal d’anar-los immergint en l’aprenentatge.

Fa riure, direu. Doncs no. No en fa. L’especialització salvatge a mesura que pugem amunt, pot fer que un saberut en mates, no tingui ni idea de res referent a humanitats, la càtedra d’un sempre és la més important i l’espècimen a salvar, sigui al preu que sigui.

I l’educació, a qualsevol etapa i nivell ha de donar com a fruit persones senceres i complertes, cultes i amb capacitats i neguit per voler seguir aprenent, expertes en el món futur, més que no pas en el passat. I estem mantenint segons a quins estaments programes del segle dinou, que ja em direu on el trobaran, tret que no vulguin ser alhora ensenyants, i ja els vindran ganes de posar-se les piles, quan petin de nassos amb la generació que tindran al seu càrrec. Aquí no hi entrarien els aprenentatges més tècnics, que a aquests els toca posar-se al dia per nassos.

Ara hi ha una mena de neguit (els nivells, ai els nivells) per això de que “tots els alumnes de sisè faran una prova” Són aquestes proves que es passen des de fa anys a les escoles al final de cada cicle, les proves de competències bàsiques. Puc fer una mena de pintura del panorama esperpèntic (darrerament aquesta paraula la tinc sempre present) amb el que es viu l’espera de la prova. Els docents que ens hi trobem, els de primària, em refereixo, tenim tota la informació a l’abast. L’única novetat d’aquest any és que es formen uns grups de docents per zones escolars i seran aquests qui passaran les proves. Però cada escola designa un professor i un suplent, així és que s’espera imparcialitat.
Perquè som tan rucs, però tant i tant, que la malfiança ha fet que segons qui posi en dubte els resultats de d’altres escoles (de la pròpia ningú en dubta mai, sembla, o sí?)
Perquè totes les proves que es passen van només en benefici de la pròpia escola, són eines de reflexió per tal que l’equip docent s’adoni de quines millores s’han de fer per aconseguir que una àmplia majoria d’alumnes assoleixin els nivells desitjats. I recalco això d’àmplia majoria, que del que es tracta és de no deixar enrere alumnes, de posar mesures per aconseguir el dret de tots, l’accés a la cultura, reconegut com a dret humà i dels infants.

El collonut del cas és quan sents professors que treballen en etapes de Secundària i/o Batxillerat que diuen “anem amb compte, pel que he vist, hi surten aspectes de geometria, que sempre són al final dels programes” O sigui, volen dir “prepara als teus alumnes per això, que els avaluaran” I jo em pregunto, realment alguna d’aquestes persones saben ben bé com es treballa, quines són les metodologies que es fan servir més enllà de la seva matèria i fora dels seus nivells?

Alguna d’aquestes persones que es posen les mans al cap pel nivell de “les seves assignatures” tenen present i saben el procés que fan els alumnes abans no arriben a la part alta del sistema educatiu? Perquè a Primària, i perdoneu-me els qui treballeu més amunt (confio que no sereu del qui creieu que en sabeu més, o que això vostre si que és difícil i que nosaltres rai...) estem força acostumats a presentar les tasques d’una manera interdisciplinar, i solem tenir en compte en cadascuna de les unitats de programació tots els sabers que toquen per l’edat, el grup i el moment, segons el grup i el referent curricular.I estem molt acostumats des de fa anys a adaptar les tasques i els objectius a les particulars necessitats dels nens, a nosaltres no se’ns permet (ni ho faríem mai) dir “els que no valen”.

Perquè si fos així, creieu-me, quan inicien el primer cicle, tens tants "nivells" com nens i nenes hi ha a la classe, i no ens morim pas, i també tenim programa i objectius per acomplir, i un cicle tot darrera que ens espera amb les urpes a punt si es dona el cas (hi ha llocs on passa, us ho prometo)

Però és que quan hi ha mestres de Primària que han passat a Secundària, aquest maltràngol tampoc el tenen. Jo, modestament, em permetria donar un consell, tothom hauria d’haver treballat amb mainada de 5 a 9 anys, tothom, fins els que estan amb grandassassos. És llavors quan entens com funciona l’aprenentatge, entens els estils d’aprendre de les persones, que determinen el teu estil d’ensenyar segons aquells qui tens al davant. Ja sé, també tots hauríem de treballar a Secundària, i és llavors quan veuríem els fracassos, em direu, però sé que ens vindria menys de nou. I de fet, escoles que han anat adaptant les seves metodologies a l'edat dels nens (a 1r i 2n d'ESO són molt immadurs encara), s'han sentit molt millor i més reconciliats amb la feina.

És realment molt gratificant estar amb una colla d’alumnes bons, però ho és més encara estar davant d’alumnes “perduts i avorrits” i aconseguir ajudar-los a tirar endavant, encomanar-los el cuc de voler saber ni que sigui com s’escriu una crítica d’un partit de futbol.

Els èxits s’haurien de mesurar pels fracassos que es poden evitar, per les angoixes que es poden assuajar, pels corrents de simpatia que es poden encetar, per les il.lusions que es poden encomanar.

fins al monyo dels nivells

Permeteu-me un exabrupte com aquest: fins el monyo dels nivells.

És veritablement esperpèntic escoltar les raons d’uns i altres quan els temes són relatius i/o referents a l’educació. Normalment es generalitza, tot es diu sense aprofundir en gaire res.

Permeteu-me dir ben alt que més de la meitat no saben el que diuen. I no em refereixo a qui parla des dels sectors implicats, que també passa, de vegades. Em refereixo al missatge global que es va escampant quan es parla d’allò que suposadament s’ha d’aprendre ara, sigui als nivells obligatoris, sigui als postobligatoris o als universitaris, i que segons tothom (tant li fa que parli el de la fleca com el conductor del bus, un pare o un professor), deia, segons tothom, s’abaixen els nivells.

Posem-nos la mà al cor (al cap, si ho preferiu), i recordem el que nosaltres vam aprendre quan teníem entre els 6 i els 16 anys. Ja sé que hi ha gent molt jove que ha tingut plans d’estudis diferents del meu, jo ja sóc d’una generació passada, com si diguéssim.
El que tinc molt clar, és que molts dels qui ara parlen de nivells deuen tenir si fa o no fa la meva edat, alguns d’ells, emèrits catedràtics, són més grans. D’altres han passat per trajectòries molt semblants a la meva i deuen recordar bé el que tenien als textos dels llibres, que no vol dir que ho tinguéssim après.

Penso en el que em van ensenyar a la meva Primària. Sí, recordo bàsicament moltes operacions, molts dictats i moltes còpies, moltes caligrafies. I moltes estacions de l’any, i animalons, i llistes de preposicions i adverbis i verbs... Alguna redacció, i la lliçó. Recordo que treballs per pensar i fer servir al dia a dia, tret d’aprendre a comptar diners per anar a comprar, res de res.

Al meu batxillerat, veig imatges de les portades dels llibres, i un reguitzell de memoritzacions, que ara per ara, com a molt em servirien per anar a concursar en algun programa, perquè, sí, em sabia el nom de tots els rius, i què. Em sabia moltes capitals, i què. Si vaig a l’Àfrica, em sembla que poques en queden de les que em van fer aprendre a mi. Recordo les meves hores de llatí, però no l’entenc de res. Recordo els meus problemes de física, però no en sabria fer cap, ara. I dubto que fos capaç d’esbrinar el significat de les fòrmules que aprenia fent química. El que més recordo és allò que vaig experimentar fent naturals, i això que era fastigoset disseccionar i...

Si em poso a parlar del meu Magisteri, n’hi ha per llogar-hi cadires. Gairebé tot era per estudiar i vomitar en un examen i oblidar més tard. De les didàctiques, ni sé de què anaven. Això ho he après treballant, fent cursos i més cursos. Això sí, recordo les lectures obligades en italià quan estudiava pedagogia amb el sr Pèlach, tot el moviment renovador de l’escola nova a Itàlia. Allò només es podia fer implicant-se o morir en l’intent.

Molts dels temaris que hi ha ara a Secundària, juro que no els aprovaria, si no em tornés posar a pencar. I evidentment, no ho faria com m’ho van fer fer a mi.
Vaig aprendre una altra cara de la història, en unes classes per preparar opos, quan algú amb dos dits de front, ens feia relacionar canvis socials, necessitats de la població, lleis d’oferta i demanda, economia i descobriments i tot el que això suposava per la gent del temps.

La primera conclusió que se n’ha d’extreure, des de la perspectiva de l’educació, és que no es pot seguir fent programes i muntant classes del segle passat per joves del nou segle. Posaria les mans al foc i no em cremaria, que gairebé tothom ha hagut d’espavilar-se quan s’ha posat a treballar després dels estudis, ens hem buscat maneres de seguir aprenent, perquè la majoria venim de tenir bastants professors que quan erem grandets ens donaven classes magistrals i ens deixaven amb el llibre, els apunts i espavila’t. (La prova és que molts recordem agradablement aquells que ens trencaven els esquemes)

Això no ens garantia que sabéssim més, el que si garantia era que el professor feia el seu programa, repeteixo, el seu.

Però això seria més propi de l’escolàstica que no pas del segle XX i XXI. A tall d'exemple, una de les grans queixes que tenen els professors a la Universitat és que se’ls demana fer avaluació continuada, és a dir, ja no s’hi val anar a vomitar quan toca l’examen parcial o semestral. I és clar, els alumnes, han d'anar a classe, i ja heu sentit les queixes, els costa acceptar que siguin estudis presencials. Jo, particularment, crec que és una bona manera de establir un compromís.

Aquesta és una primera aportació. En faré una segona, perquè tinc un fill a Bellaterra, i ja us explicaré de primera mà qui va informar/escalfar als estudiants ja fa més d’un parell d’anys i els va pintar tot allò negatiu del Pla de Bolonya. Ei, no parlo de diners, parlo d’opcions de reforma d’estudis.

les hores, ara seriosament...

L'escola i la seva organització, interna i externa, són tema de debat persistent.

Permeteu-me una llicència personal.

Aquí, ell de perfil i ella d'esquena, veureu en Bernat i la seva tutora de la UEC, en amigable companyia, fent una sortida de treball. La llicència me la prenc perquè em sembla, i de fet podria gairebé demostrar-ho amb els anys que porto fent aquesta feina, que l'educar no és qüestió d'horaris, ni d'hores, ni de estèrils lluites a veure quina de les branques s'emporta més percentatge d'hores curriculars, setmanals, i per tant, resumint, qui tindrà més marge per fer un programa. Hi poso aquesta foto, perquè aquesta resumeix un fet per mi essencial. Independentment de les hores, allò que fa funcionar una escola i la converteix en un sistema que funciona i que obtè bons resultats en educació (no només en instrucció), és la qualitat humana, professional i d'empatia dels seus docents. La dedicació entesa com a esbrinar com aconseguir que tots, segons allò que la natura i la genètica els ha donat, siguin capaços de donar fins el màxim possible. Que, passat un límit, quan un alumne és prou autònom, ja sap i té eines per seguir aprenent. I el meu fill ha retornat al sistema educatiu gràcies a les qualitats humanes i a la professionalitat basada en el reconéixer les diverses necessitats d'una persona meravellosa, la Sussanna. Que no dóna als horaris més que la justa importància. Que prioritza el benestar humà i l'aprendre respecte, paciència, tolerància al fracàs, i que sempre procura la promoció de l'autoestima, parant prou atenció a allò que encara s'ha de millorar, perquè un ha de saber que encara es preocupen per ell i no el donen per perdut.

Anant a la qüestió de les hores que comentava abans a tall de broma, just ho he fet per caricaturitzar allò que ens està bombardejant al llarg d'aquest darrer curs, fruit de campanyes successives anticatalanes, contràries a la manera que tenim d'organitzar el treball de les llengües.

Un argument fàcil:

-Quan abans es comença un aprenentatge d'una altra llengua, abans es domina.

Rèplica: Sí, potser, però sempre i quan les estructures lingüístiques mentals de la llengua materna estiguin ben cimentades, interioritzades i no hi hagi perill d'interferències greus que acaben formant aneguets que parlen una mica de tot, esriuen una mica de tot i no acaben expressant-se bé en cap de les llengües.

No parlo de persones adultes, parlo de ments en procés de formació i d'aprenentatge, en temps de posar unes bases sòlides en les quals s'ancoraran els aprenentatges posteriors que els han de fer competents comunicativament.

És clar que potser el teu fill o filla és un dels tocats per la fortuna i no ha patit cap retard en assolir estructures profundes d'organització del llenguatge. Però no sempre és així. Els aprenentatges es van construint lligats i tramats amb d'altres que els donen una base a la que es remeten i que actuen com a fonament d'allò que anirà eixamplant la capacitat d'ampliar el lèxic, les relacions entre els conceptes, les abstraccions, les deduccions... Tot allò que anem aprenent té una base experimental i una mental, sustentada en el llenguatge. Les formes, l'ortografia, forçades a edats primerenques, obtenen poc més que un aiguabarreig d'usos.

El que proposen, una hora més de llengua castellana, està actuant només com a parallamps d'un atac extern cap a la nostra llengua. No hi ha defensa. Ni justificació. Els nens saben parlar i escriure al moment que pertoca ambdues llengües, i amb sort tres. Fora d'aquí no ho fan per exigència, poden dedicar una franja més àmplia a una única llengua, la seva. No és menyspreu. És la realitat, és la seva llengua materna, no pas la nostra. Ni la del país. Catalunya té una llengua oficial reconeguda, que com a tal ha de ser tractada. No volem partir el treball de base en dos àmbits. Volem treballar i assegurar un domini del nostre patrimoni lingüístic. No podem deixar que la llengua es mori per deixadesa...que fàcil, canviar a l'oficial a Espanya, ens tenen domats.

Nosaltres volem això, per poder garantir una riquesa oral, discursiva, un component veritablement competencial i ampli en comunicació i llenguatge. Hem patit recursos d'inconstitucionalitat, hem hagut de presentar horaris a correcuita a Inspecció, hem hagut de justificar què i com feiem determinades tasques. Això és gairebé persecució. Quin coi de perill corre la llengua castellana? Així és que, a veure quina mesura s'adopta finalment. Jo ja us puc dir que, si s'han de refiar de mi ho tenen magre. Justet el que toqui, que tinc molt clar que els qui vivim en un guetto lingüístic som nosaltres.