no és el mateix...

Ni mai ho serà...

Reconec que dedicar-se a l'educació especial és un repte, m'heu esperonat tots prou quan us vaig comentar aquí el canvi...em van dir, a tall de raspallada, "tu en saps, pots i vols" i penso que el vols el van descontextualitzar, perquè justament, aquests nens tan especials em sembla que me'n surto més d'ajudar-los a créixer dins d'un grup, i... ara, no sempre puc fer-ho!

I no és el mateix, jo em veig, em sento "sola" en una vessant especial de la paraula solitud...

Estic bé quan estic amb ells, però és com si apagués focs, d'un en un, d'hores partides...crec que poc a poc la feina anirà sortint, però...què voleu que us digui, jo sóc mestra de vocació, d'aquelles que es senten a gust amb un grup, gairebé totes les hores del dia, tot i que aquest curs, el "meu" grup hauria sigut un gran repte, també, amb 29 critures. Digueu-me lloca...

Enyoro l'equip, tot i que no sempre els equips funcionen com cal, enyoro el caliu d'una classe, els vidres entelats d'escalfor humana, o les abraçades suades, les estones d'asseure'ns a terra i compartir xerrades i vides, els moments entranyables que vius quan estàs envoltada d'agendes, llibretes grans per estrenar, contes i llibres que passen de mà en mà, mocs, entrepans i fulls un xic arrugats... el moment màgic d'engegar el projector i veure un documental, de planejar un projecte, d'escoltar música junts, de tancar els ulls i jugar a imaginar d'altres realitats...

M'enyoro.

no fos cas (assaig de poema per pensar)

maniobres expertes de navegants pirates
recollint l’anhel dels viatgers cansats
a força de clam han pres el testimoni
no fos cas
que els qui anem sempre a peu menjant engrunes
fem nostre el cinyell de l’èxit
mai ens reconeixeran conqueridors de res...
permanents estrategues, manipuladors
de pors i goigs, administradors
d’esperances i de reserves prudents
no fos cas
que anéssim massa de pressa...
fem via!, senten, però el que senten
no és pas ben bé el que escolten, saps?
en el contrapunt dels dos sentirs
hi ha, encara que ens ho neguin,
les seves pròpies pors
no fos cas
que perdessin l’estatus
-que ja es van vendre l’estatut-
costa molt ser el bou i l’amo del carro alhora
quan ambdòs no menen
al mateix port d’arribada
més si comptem que saben que
no tenen cap via segura ni salconduit
vigilem a qui posem cuirassa
no fos cas
que se la venguin al millor licitador

(Roser Suñer, jo, Zel, després de l'OnzeS)

podeu ajudar-me a decidir?

De la feina faig vacances, però no pas vacances mentals. Per molt que m'aconsellin...

-va, desconnecta, relaxa't, carrega piles, que tornaràs amb més empenta...!!!-

doncs això, que em sembla que no puc acabar de fer-ho mai.

I no em sap greu, eh? que no em queixo, m'agrada ser mestra, cosa més sentida (fa de presumptuosa?) que dir fer de mestra. Ho dic de cor, m'agrada ser-ho i poder-ho ser de la millor manera possible. Que l'esguerro? Segur, moltes vegades. Però fins que el cos i el cap aguanti, penso, intento, provo com redireccionar una micona el tarannà cada vegada més estès que mostren (i carreguen sense ser-ne conscients) els infants, ja de ben petits, a la seva motxilla personal. Una motxilla carregada de molts dons i poques lluites. Sé que no es pot generalitzar, per desgràcia la fractura entre aquests i els qui hi duen moltes penes cada vegada és més àmplia.

Però jo treballo en un indret on encara es viu prou bé, on encara hi ha moltes famílies que no han caigut de l'escambell, on encara molts poden donar capricis als fills. Hi ha pares i mares que em miraran malament si llegeixen això, però no em fa cap vergonya dir-los que no cal fer créixer un fill convençut que és el príncep de la casa, els van al darrere, amatents a qualsevol senyal que la criatura faci. Qualsevol ai, un obrir la boca, és sufucient per fer que l'adult deixi el que fa o la conversa que manté i la criatura no hagi d'esperar mai.

Hi ha una nova fornada de pares que han sentit molt que no s'està/s'estava? prou pels nens i nenes, i actuen com "quasi majordoms" dels seus fills, regalant molts afalacs, massa i gratuits, fins i tot quan el que els nens fan és el que han de fer per nassos, que no és cap mèrit vestir-se sol al matí, coi. Així és que, cada nova conquesta en saber o en saber fer dels reietons, s'acompanya d'una mena de festa familiar amb aplaudiments i lloances a dojo, sense límit. (Alguns, em sembla que si poguessin ho publicarien al diari, mira, ja es dutxa sol!)

No us penseu que exagero. Jo sóc de mena afectuosa i tendeixo també a lloar el que la mainada aconsegueixen fer amb esforç, encara que el resultat sigui un desastre, però si el desastre és menys desatrós que el d'ahir, doncs apa, endavant!

No sé si els farà mal. De fet m'ho pensaré bé i m'agradaria que em donéssiu la vostra opinió. La meva estimada Sargantana, em va regalar aquest video, que no coneixia. Crec, i ho estic polint i preparant, i pensant pros i contres i madurant... però estic gairebé decidida a passar-lo a la classe. Poc a poquet, a bocins, reflexionant junts, però em sembla que els convé. Ja em direu què...

gairebé som vençuts... o no!

L'arbre m'ha de servir de metàfora. La necessito per tirar endavant.

Escolto i llegeixo que, enllà, cap al centre, on viuen amics (governats, ensinistrats, enganyats i esperonats per enemics), es publiquen informes d'una criatura d'infantil, on es llegeix allò que es qualifica i es marca, de color verd groc i vermell, segons estima el/la mestre/a. Quan parla de les relacions de pati, la comunicació, hi anota que parla en castellà, i el gomet, ai las, és vermell.

.

Evidentment, tenim guerra. Els marginem, diuen. Els marquem amb el color vermell, l'estigma (noteu que encara els rojos són dolents?) (i posats a dir, com és que encara es corregeix de color roig? dolent, malament, equivocat)

.

Jo, mestra de fa anys i panys, puc certificar que,

.

-Si no posem mesures ràpides a la llengua d'ús, aviat els qui parlem català serem rara avis.

-Quan parlo amb els nens i nenes, em responen amb una barreja de català i castellà que m'espanta.

-Els he d'explicar el significat d'un munt de paraules que abans no havia ni de comentar. Hi ha coses molt quotidianes que les diuen en castellà catalanitzat.

-Escolant la mainada, la tendència cada vegada més majoritària és la de parlar castellà, i els nens d'aquí, fills de catalans, fan com hem fet durant molts anys, es donen per la pell i passen a la llengua castellana.

-Afegim la gran tolerància que tenim i el respecte que sempre hem mostrat als castellans, en el benentès que sabem les dues llengües (cosa que molts d'ells no) i sospesant, hem d'admetre que hem jugat a favor de l'altre, en camp contrari, vaja, així ens ho fan veure ara.

-Posem també damunt la taula un fet ben clar, el lleure a la televisió es consumeix bàsicament en castellà, que si "Patito Feo", que si "Bob Esponja" i més a partir de certa edat, quan trien les seves sèries preferides.

.

Sigui el poema d'avui una metàfora, fora verí!

Arrambat al soc de l’arbre minvant

palpo l’escorça resseca menjada de fongs

-trista presència d’un passat que fou fèrtil-

m’assec a recer

defugint silencis còmplices de tanta maldat

mastego els mots de cants lliures que m’ofeguen

.

Minvat de vida, que no hi ha sava neta

-el verí de sentències de mort a la terra l’ha colpit-

es torça, ferit,
l’arbre de les paraules...

es sent una sorda remor

s’esberla la branca i trenca el silenci

i sagna, l’arbre sagna, després d’extirpar-se, valent

aquell tros enquistat d’ira i rancúnia

.

Passarà temps, sí, i vindrà la renaixença,

cremats i erts els botxins de la terra.

.

"sus labores"

Ara em ve al cap una bajanada.

Jo tinc un passat.

El meu passat inclou un desgraciat matrimoni als 21 anyets amb un fill de militar.

El meu passat inclou una mena d'atordiment mental que va durar un any, fins la primera hòstia, després d'haver, fins i tot, de renunciar al títol de mestra, i acatar, i signar una escritura on deia el meu nom en castellà i "de profesión indefinida", llegiu, "sus labores".

Vaig sortir ràpid de l'atordiment mental, vaig engegar la cosa a dida, em vaig mig enemistar amb la família i vaig aprendre a fer endreça al cap i a la vida. I vaig avorrir per sempre això de sus labores.

.

Aquest fi de setmana, però, he aprofitat el fer les angoixants feines de casa per pensar en allò que realment defineix el que m'agrada, la meva feina de debó. En Joan, d'Anades i Tornades, m'ha enviat un video, que ja havia vist, però que m'ha anat bé recordar.

.

He de prendre decisions. Els meus nanos, per molt que sembro, no acaben de mostrar qui són, i no em vull creure que siguin el que semblen, molt ensinistrats i amb poca empenta, amb desig de "portar-se bé", però amb poc entrenament en el pensament divergent, curiós, i sense gaire noció del que haurien de fer molt a aquesta edat, dir la seva, qüestionar, voler saber el perquè de moltes coses.

.

Demà, els penso sorprendre. Estic disposada a trencar els seus esquemes. O es posen les piles, o es trobaran amb els disbarats més grossos mai vistos, i a veure si, d'una vegada, aprenen a protestar per defensar, si més no, el que saben del cert que és cert. M'he sabut explicar?

.

paraules i conceptes

Llegeixo un mail de la Carme. Diu que TV3 fa una enquesta on es demana això del "català com a llengua preferent" Explica, que, més d'un 50% dels votants es manifesten en contra d'aquest enunciat. Vaig a l'adreça i vull votar. Sorpresa, enquesta desactivada, "per comentaris", cosa que no entenc, si era una enquesta, és que volien saber, no? Evidentment, potser això dels vots telemàtics té molts paranys, i tal vegada els ha sortit el tret per la culata. Molts en sentir preferent, temen ja perdre hegemonia, quan el cert és que, de facto, al carrer, ja ho és de preferent.

.

I és que això de la nova redacció del nostre estatut sembla que va dur molta feina, just per les paraules i el concepte que s'amaga al darrera. Calia formular principis el màxim d'ambigus possible i que permetessin una o altre accepció sense que se'ns veiés el llautó. És que amb el conqueridor hem de ser astuts com una guineu, però ni així...

.

L'ambigüitat ja ho té això, no saps ben bé què volen dir i així hi ha tantes interpretacions com persones hi pensen, o dediquen hores (anys) a la seva comprensió. Compte que no se'ls escapés res. Diu que alguns no volien posar-hi aquest "preferent", pel fet que deixava l'altra llengua en darrer terme. Els amics de la Camacho i la caverna d'impresentables es freguen les mans. Traidors.

.

És que s'ha d'anar molt amb compte amb les paraules, i ara ve un avís, i molt seriós, quan comencen a parlar de reformes i de reformar un piló de coses, i aquesta paraula entra al programa de les properes eleccions. Tenim una trista experiència, totes les reformes ens han fotut.

.

Pareu l'orella, no siguem conillets, que les nostres guineus són molt astutes. L'etern aspirant a la cadira presidencial, el rei destronat dues vegades, és amant de reformes a fons. Compte, que el coneixem (et conec herbeta que et dius marduix). Si ell, amant de l'etern principi del "peix al cove", vol reformar a fons, ens trobarem amb una mà a cada ou, amic com és dels negocis i empreses d'alta volada, i llepaculs de qui mana encara a Madrid (de qui sigui que mani) I ja parlarem d'aquí un temps, com les seves reformes eixamplen encara més la fractura social. Ja em veig fent moltes més hores en castellà. I, evidentment, mai ens acontentarà amb un referèndum. Al temps em remeto.

:

post 600 (per tú, papa)

Hi ha un racó, prop del taronger i del llimoner, a pocs metres de la barbacoa que vas fer amb les teves mans i totxos sobrers, un senzill raconet cantoner d’una petita tanca de dos pams d’alçada, que també vas fer amb les teves mans, perquè els nens, els teus nets, quan eren més petits, no caiguessin a l’hort que espera la piscina que mai farem.

Avui és diumenge, i com cada migdia, m’he assegut al raconet de la petita tanca, el darrer lloc on et vas asseure abans de caure vençut.

Avui, com gairebé cada diumenge, no he pogut evitar la llàgrima tova, xocada físicament pel contacte amb la pedra, el teu darrer seient, com si fos un petit altar on parlo amb tu.

I m’adono que encara no m’acabo de creure que no hi ets, que no et veuré més. I llavors recordo l’oli que ja no portaràs del trull, l’olivet que s’ha convertit en una selva, el graó que vas apedaçar, la poda dels fruiters que no han fet bé com tu feies, la lliga que no celebraràs.

L´únic que em consola és adonar-me’n que cada alegria que vivim, em porta a tu.

Després, llegint algú que parla de deixar volar lliure la seva ombra, penso que a mi em passa just el contrari.

En algun moment, va marxar el meu ésser conscient, i el que ara s’arrossega és una mena d’ombra, l’ombra de mi mateixa que ara sóc.

els dies de...

L'any està farcit de dies de..., ui, de tot! Hi ha dies per recordar fets, accions, per causes justes, dies de drets, dies de records, dies de lluita simbòlica, dies de glòria... Diu que si vols trobar un dia per celebrar quelcom prou important, en queden pocs que no estiguin ja triats. La cosa em ve al cap per la diada d'ahir, el dia de la dona treballadora...

Em pregunto moltes coses, i no puc deixar de dir-ne alguna al respecte. L'una, que el dia és un xic falsejat, de fet hauria de ser el 25 de març, em sembla, perquè les primeres que van patir tancades una mala fi, no va ser el dia 8 de març.
Els fets de Nova York podrien haver sigut tres i no un únic incendi (sempre parlen de Cotton): la vaga de treballadores del tèxtil de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton i el de la Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911. Va ser en aquest últim van morir 142 obreres (la majoria immigrants joves) que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per demanar millores laborals.
Possiblement, sembla que quan van passar els fets de vaga no n'hi havia. Sembla que l'amo tancava, perquè com que hi havia moltes jovenetes, s'escapaven a jugar enlloc de fer la feina. Condicions degradants o inhumanes? Sí, segurament. (Consti que no es tracta de menyspreuar cap lluita, això mai).
El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de les dones russes el 8 de març de 1917. Aquesta darrera data és la que seguim ara celebrant. Que hi havia moltes coses a reclamar, ho sabem, el dret a vot, les millores en horaris i sous...

Però jo em resisteixo a ser una "espècie a protegir". Perquè a més, em sembla que aquests "dies de" tampoc serveixen de gaire res. La lluita dels treballadors, de les persones amb risc, dels desvalguts, dels oprimits, dels pobles ocupats, de les ètnies sense terra i sense drets, ha de ser una lluita global, gosaria a dir una lluita contra el sistema establert.
Perquè, digueu-me, cal realment donar-li el nom a la diada com el de la dona treballadora? Ara mateix, poques som les dones que no treballem dins i fora. I els homes, cada vegada més. Si parlem de condicions laborals, encara ens queda camí per aconseguir, ja ho sé. Però resulta que també a molts homes. I al pas que anem, cada dia en perdrem més, de drets. Els cacics demanen acomiadament lliure. I a més abaratir els costos dels acomiadaments. I per tothom, homes i dones.
Si anem a veure les condicions laborals d'aquelles primeres pioneres, recordeu, moltes eren immigrants,i també ara les tenim aquí mateix, però no només són dones...I les tenim arreu del món, mala vida per homes, dones, i mainada, que treballen a preus de misèria en condicions de semiesclavitud. I doncs, no valdria la pena buscar un nom i una causa dignificadora per tots els treballadors i treballadores? I per d'altres causes, a qui se li ha acudit posar el dia de "l'indi de l'Amazònia" que estan eliminant sistemàticament? El "dia de Darfur"? El "dia de la selva desforestada a Indonèsia"?
I per totes aquestes injustícies, si que val la pena moure's i muntar grans crides, però crides unitàries, on cadascú de nosaltres senti que està representant a algú més que a si mateix, on es reclami una altra manera de viure. Perquè sí, perquè una altra manera de viure ha de ser possible, perquè el respecte s'encomana, perquè el tots a una encara ha de valdre.

gairebé un any...

Tres posts més, i en seran 365, tants dies com té un any... Moment de pensar...

Això era un entreteniment, una nova experiència. Però ara ja és una mica més dur. Per tant, ja no és un entreteniment.
Ara penso en la meva mare, que avui fa anys, (77 ja, són molts...) i que sempre em diu que no entén com puc passar la vida entre llibres i l’ordinador. Que perdo el temps.

I si té raó? Aviat farà un any d’aquest blog, d’aquest espai, que, poc a poc s’ha anat transformant, des d’uns inicis senzills, a una cursa que no sé si puc mantenir.
Cursa? No ho dic en el sentit competitiu. És una mena de cursa amb mi mateixa, a la cacera d’allò que m'agrada, m’amoïna, em commou, m’indigna o m'emprenya. És com pretendre que, si escric, algú s’adonarà d’alguna cosa, quan, realment, em sembla que el que ens passa, és que ens han vestit d’insensibilitat a cops de bateigs de foc.

És com ser dins una espiral de fum, sotmès a tots els vents. Els vents que porten reclams d’arreu, veus que sofreixen, catàstrofes anunciades, indignitats viscudes. Anuncis de possibles que il.lusionen i mai arriben.
I, llavors, què fem els qui com jo anem entrant en aquesta massa de fum espès i brut, que t’empolsega l’ànima, t’ofega el benestar emocional, poc o molt, que en d’altres circumstàncies potser sentiríem? No res. Segurament, tot queda perdut en un aiguabarreig de bits, que els cercadors ignoren, perquè no és pas el concepte més buscat.

I, d’altra banda, hi ha els grans comunicadors, en aquest món de blogs... Aquells per qui tot és possible, que s’han fet amb l’ús de les noves eines amb desfici,gent competent que són a tots els rankings, que dominen tots els llenguatges, que aclaparen, tot incorporant l’últim de l’últim al seu blog. Entre aquests, molts es dediquen a feines molt lloables, quedi clar que tothom fa del seu espai allò que més li plau. Deu ser cosa d’aquella dita, els grans tenen voluntats, els petits o dèbils, només desigs. Parlant de desigs, eh que ja us he convidat al meu nou espai? Perquè sé, que al fons, aquesta part és una de les més plaents per mi.

És també un món fantàstic, on passes hores llegint el que d'altres anònims amb nom, com jo, escriuen amb el mateix delit. Però de vegades em sento un pelet sola. No hi ha cap arbre que no hagi rebut sotragades del vent. Hi ha arbres, però, tan ben arrelats, que ben poques batzegades abaten. Em fa l'efecte que voldria ser dels segons, però encara no hi arribo. Em temo, que ara mateix, tinc molt present que el saber no es dóna, el saber s’aprèn. I em caldria saber molt més per seguir fent una cosa més digna. De tantes paraules que el vent s’emporta, n’estic una mica cansada.

Finalment, com deia lord Byron, que és l’esperança? Res més que maquillatge a la cara de l’existència. Hauré de fer un repàs de tot plegat.

les hores, ara seriosament...

L'escola i la seva organització, interna i externa, són tema de debat persistent.

Permeteu-me una llicència personal.

Aquí, ell de perfil i ella d'esquena, veureu en Bernat i la seva tutora de la UEC, en amigable companyia, fent una sortida de treball. La llicència me la prenc perquè em sembla, i de fet podria gairebé demostrar-ho amb els anys que porto fent aquesta feina, que l'educar no és qüestió d'horaris, ni d'hores, ni de estèrils lluites a veure quina de les branques s'emporta més percentatge d'hores curriculars, setmanals, i per tant, resumint, qui tindrà més marge per fer un programa. Hi poso aquesta foto, perquè aquesta resumeix un fet per mi essencial. Independentment de les hores, allò que fa funcionar una escola i la converteix en un sistema que funciona i que obtè bons resultats en educació (no només en instrucció), és la qualitat humana, professional i d'empatia dels seus docents. La dedicació entesa com a esbrinar com aconseguir que tots, segons allò que la natura i la genètica els ha donat, siguin capaços de donar fins el màxim possible. Que, passat un límit, quan un alumne és prou autònom, ja sap i té eines per seguir aprenent. I el meu fill ha retornat al sistema educatiu gràcies a les qualitats humanes i a la professionalitat basada en el reconéixer les diverses necessitats d'una persona meravellosa, la Sussanna. Que no dóna als horaris més que la justa importància. Que prioritza el benestar humà i l'aprendre respecte, paciència, tolerància al fracàs, i que sempre procura la promoció de l'autoestima, parant prou atenció a allò que encara s'ha de millorar, perquè un ha de saber que encara es preocupen per ell i no el donen per perdut.

Anant a la qüestió de les hores que comentava abans a tall de broma, just ho he fet per caricaturitzar allò que ens està bombardejant al llarg d'aquest darrer curs, fruit de campanyes successives anticatalanes, contràries a la manera que tenim d'organitzar el treball de les llengües.

Un argument fàcil:

-Quan abans es comença un aprenentatge d'una altra llengua, abans es domina.

Rèplica: Sí, potser, però sempre i quan les estructures lingüístiques mentals de la llengua materna estiguin ben cimentades, interioritzades i no hi hagi perill d'interferències greus que acaben formant aneguets que parlen una mica de tot, esriuen una mica de tot i no acaben expressant-se bé en cap de les llengües.

No parlo de persones adultes, parlo de ments en procés de formació i d'aprenentatge, en temps de posar unes bases sòlides en les quals s'ancoraran els aprenentatges posteriors que els han de fer competents comunicativament.

És clar que potser el teu fill o filla és un dels tocats per la fortuna i no ha patit cap retard en assolir estructures profundes d'organització del llenguatge. Però no sempre és així. Els aprenentatges es van construint lligats i tramats amb d'altres que els donen una base a la que es remeten i que actuen com a fonament d'allò que anirà eixamplant la capacitat d'ampliar el lèxic, les relacions entre els conceptes, les abstraccions, les deduccions... Tot allò que anem aprenent té una base experimental i una mental, sustentada en el llenguatge. Les formes, l'ortografia, forçades a edats primerenques, obtenen poc més que un aiguabarreig d'usos.

El que proposen, una hora més de llengua castellana, està actuant només com a parallamps d'un atac extern cap a la nostra llengua. No hi ha defensa. Ni justificació. Els nens saben parlar i escriure al moment que pertoca ambdues llengües, i amb sort tres. Fora d'aquí no ho fan per exigència, poden dedicar una franja més àmplia a una única llengua, la seva. No és menyspreu. És la realitat, és la seva llengua materna, no pas la nostra. Ni la del país. Catalunya té una llengua oficial reconeguda, que com a tal ha de ser tractada. No volem partir el treball de base en dos àmbits. Volem treballar i assegurar un domini del nostre patrimoni lingüístic. No podem deixar que la llengua es mori per deixadesa...que fàcil, canviar a l'oficial a Espanya, ens tenen domats.

Nosaltres volem això, per poder garantir una riquesa oral, discursiva, un component veritablement competencial i ampli en comunicació i llenguatge. Hem patit recursos d'inconstitucionalitat, hem hagut de presentar horaris a correcuita a Inspecció, hem hagut de justificar què i com feiem determinades tasques. Això és gairebé persecució. Quin coi de perill corre la llengua castellana? Així és que, a veure quina mesura s'adopta finalment. Jo ja us puc dir que, si s'han de refiar de mi ho tenen magre. Justet el que toqui, que tinc molt clar que els qui vivim en un guetto lingüístic som nosaltres.

records d'estiu

Esmolet!

Ganivets oscats, tisores balderes...!

Xafogosa migdiada d’anys enllà,

on el meu record es perd...
un xiulet, un soroll de ferralla,
la mare amatent vigilava el nostre son, la migdiada...

silenci! ni el gat gosava moure’s...

Xafogòs, un dia, el foc es va fer cert...
aixecaren els menuts voleiant baixant escales
per fugir, mentre el fum encegava els ulls

Veig encara ara com la palla crema seca, i l’avi plora...
i repiquen les campanes tocant a foc,
i davallen les galledes, les mans no s’aturen,
i suen, i jo ploro i m’admiro, el foc m’encisa...

L’esmolet, aquella tarda no hi era,
jo bé ho sé, que corria sola fugint,
amb el vent calent cremant-me la cara,
enllà del foc i dels meus, ells ni se n’adonaren,
que jo tampoc hi era...

Llegiu aquí el manifest dels escriptors gallecs, bascs, catalans.

Un tastet:

MANIFEST DE L’AELC, AELG I EIE Davant el discurs pretesament homogeneïtzador i centralista que subjau en el “Manifiesto por la lengua común”, la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA manifesta que:

1. La realitat plurilingüe que conforma i dóna existència a l’estat espanyol, lluny de ser entesa com una “asimetria” o deficiència per se, reprodueix de manera transparent una diversitat lingüística i cultural comuna a la majoria d’estats que conformen l’Europa plurilingüe.

2. El gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs.

...

6. La visió anul·ladora que de l’enriquidora realitat plurilingüe espanyola es transmet des del Manifiesto ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una llengua i, conseqüentment, reforçar els plantejaments diferenciadors entre ciutadans de primera i de segona per raons de llengua. La competència plurilingüe, també per als ciutadans espanyols nascuts en comunitats autònomes amb una única llengua oficial, sempre serà una clau que obri el món, que obri les fronteres del respecte per l’altre des de la interpretació d’una relació d’equitat entre els éssers humans, independentment del seu lloc de naixement, de residència i de llengua pròpia. A més, el Manifiesto parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill en tot el territori de l’estat.

cabreig

Voldria escriure una altra cosa, però no puc.
Si un blog és personal i en certa manera per desfogar-se, doncs ho sento pel rotllo que us fotré però necessito desfogar-me com l'aigua durant la sequera.

Així de senzill: Alguna vegada us he comentat que el meu fill petit (ja quasi setze), ha tingut i patit problemes, tots ho hem passat molt malament, però ara ell està bé, passa a quart d'ESO, tot i que encara li queda el bloqueig amb les mates, però mentalment és molt àgil i està content del seu curs amb escolaritat compartida (feina/insti, pla singular, en diuen) Per això hem lluitat anys, jo no desitjava aquest gir, però ha sigut la manera de recuperar l'escola (això, la medicació, psiquiatria i una tutora que val cent vegades el seu pes en bondat i comprensió).

Però clar, abans d'aquesta normalització, quan estava malament, en va fer de tots colors, sovint ràbia contra ell mateix i el món, incontrolable, patint i fent patir. Però és un bon noi, té els valors cada vegada més clars, s'autocontrola molt i (paraula de tutora), ara mateix és ell qui l'ajuda amb el grup i predica respecte, tolerància, exigeix una mica als altres, qui ens ho havia de dir. Torna a confiar en nosaltres, explica el que sent, què fa, els seus projectes, té més autoestima i per primera vegada en tres anys ha llegit el seu informe escolar, content de poder optar a acreditar l'ESO. Ho dic, perquè els canvis de conducta positius són molt importants.

El cabreig? Senzill. Dissabte a la nit. Petards al poble, merder, mossos (no us ho perdeu, antidisturbis!!!) Agafen uns nanos, que es veu que els van plantar cara, se'ls enduen i els "espanten". Dins el furgó, un africà atonyinat. El meu fill era fora del poble, tot el dia i la nit, amb la seva "xicota" (ai, l'edat). L'altre, que li va dur, era amb els amics també fora del poble. El petit el vaig anar a buscar jo el diumenge a les 11, més content que un pèsol (s'havia quedat amb la nena!!!)

Diumenge al matí, super del poble: En "x" i en "y" i un altre indeterminat, (l'y era el meu fill, suposadament), són els que s'han endut emmanillats els antidisturbis!!!. Diumenge tarda, els rumors ja són certeses i ja diuen que saben que va ser una animalada dels nois, que van plantar cara a la poli i se'ls van endur emmanillats, (oi tant!)
Dilluns. Un amic truca al meu fill gran: -Tu, què és això que m'han comentat? Que se us van endur a tu i al teu germà per traficar?
Dilluns tarda, avui. Arriba el gran de treballar encès i va (tranquil com és, que mai s'ha barallat amb ningú) al bar del poble a aclarir els embolics que s'han muntat amb dos dies, amb els quals ells no hi tenen res a veure.

Jo, que el veig, me'n vaig tot darrera d'ell (que no ho volia, clar) He sentit per boca d'una dona gran del poble:
-Tu creus, tu, que era a L'Estartit, agafa la moto i aquí a fer animalades com sempre, no en saps res, ni saps on és ni que fa... (i vostè, senyora, ho sap?) I tant, que ho sé, ja ho crec, si els vaig veure... si no els hauré vist vegades...
-El que has de fer és estacar-lo amb una cadena i tancar-lo a casa....(m'ho diu fredament sense ni mirar-me als ulls)
-I tant, que se'l van endur, ja ho crec, emmanillat, a ell i a d'altres dos, el gran també. (El meu fill gran, intentant fer entendre que no hi tenien res a veure, que no hi eren, desesperat i nerviós, "mama, vés a casa, va... ja me'n cuido jo")
Jo encesa: A la propera difamació d'aquestes, una denúncia, coi de poble i de gent...(emprenyada)
Sabeu què em contesta?- Fot al camp, tu i ells, ben lluny...au, va, colla de delinqüents...

Clar, he marxat plorant com una babaua, i he deixat al meu fill gran allà aclarint conceptes. I el bo del cas, és que va passar tot això, (no amb els "acribillats"), els més jovenets van muntar el sarau d'estiu, amb els petards sobrers de sant joan ( i prou, segons sé ara), i algú d'aquesta gent que crida i critica amb mala sang, va trucar als mossos, i van venir els antidisturbis amb el furgó.

Què fa una persona en un coi de poble petit amb uns veins com aquests? Perquè és clar, el bar, la botiga, la farmàcia, l'altre bar...i al final, ja ho veieu, tinc dos traficants a casa... sense que ells hi haguessin posat ni un llumí.

pressentiments

N'he dit pressentiments, per la cançó d'ahir, que, a banda que m'agrada, parla del desastre d'avui, entre d'altres futurs desastres possibles pels immigrants...

T'han enganyat, germà.
Aquí no hi ha vida pels qui fugiu de la mort,
aquí hi ha façanes de plàstic guarnit que amaguen podridures,
aquí hi ha una colla de vividors que s'aprofiten de la misèria dels altres móns per cobrar sous milionaris que al teu poble, us solucionarien la vida a tots...
Aquí hi ha la gran farsa de muntar una trobada de mandataris egòlatres, per parlar de la fam al món, que s'acaba amb un àpat de dinou plats.

El teu destí, germà, serà, com a molt, un acolliment temporal, potser perquè el teu cas fa pena (tants morts pel camí, tants... i els nens...). Potser a tu no et retindran en una gàbia durant mesos, de tant en tant, germà, els blancs tenen sentiments, potser només pel xoc del moment, (tants morts, tants...i els nens...)

Aquí, germà, no s'entén el que pateixes, i en tot cas, et diran que no és problema nostre, només faltaria que haguessim d'acollir tothom.

I la fredor dels números, dirà quants us podeu quedar, quina és la mida de la nostra solidaritat, de manera, germà, que estàs posant la teva vida en un bombo de loteria, una probabilitat entre un milió... T'han enlluernat amb un món on tothom té de tot, i és mentida, germà. Aquí, els rics són molt rics i són molt pocs. Els pobres són pobres pel món que ens venen ( i ens el fan sentir necessari), i són molts, i cada vegada ho seran més.

Mentrestant, germà, al diari surten dones mortes (a mans d'un home), la Merkel plantant un arbre (quin cinisme, ridícula, ens pren el pèl?) surt l'Ingrid, (que va seguir el futbol, que també hagués donat un cop de cap al contrari, com el Zidane), surt el Laporta, (que està enganxat a la cadira), hi surts tu, (mig mort de fred i de cremades del sol i de gana), i mil propagandes de vacances, i viatges, i, en l'apartat de tecnologies un nou telèfon que val un ou, i que a tu, germà, no et serviria de res, ni a mi, no cal que l'envegem...