i no és bonic, tanta unió?

CiU i PP salven un monument franquista a Tortosa

CiU i PP, socis al govern municipal de Tortosa, van impedir ahir, després un ple tens, que el monument franquista més gran dels que encara queden dempeus a Catalunya, que commemora la Batalla de l'Ebre a la capital del Baix Ebre, fos desmantellat.
A les comarques ebrenques encara perduren 143 símbols franquistes, segons el cens elaborat pel Memorial Democràtic, i el més simbòlic, el de Tortosa, continuarà intacte després de 40 anys gràcies a la votació al consistori que n'evitarà la retirada.

LLegiu aquí

Blas Infante, d'altres herois, d'altres terres, interessos comuns

Per ser fidel a l'esperit, he guardat le llengua en la qual es van explicar les idees.Nosaltres tenim la sort d'entendre ambues.

:

“Declarémonos separatistas
de este Estado (el español)
que, con relación a individuos
y pueblos, conculca sin freno
los fueros de justicia y del interés
y, sobre todo, los sagrados
fueros de la libertad; de
este Estado que nos descalifica
ante nuestra propia conciencia
y ante la conciencia
de los pueblos extranjeros.”
Blas Infante

"Hace 74 años, en la noche del10 al 11 de agosto de 1936, Blas Infante, Padre de la Patria Andaluza, caía asesinado por el fascismo como tantos otros luchadores antiimperialistas, anticapitalistas, libertarios y comunistas andaluces/zas en esos días. El “alzamiento” del 18 de Julio pretendía exterminar a la disidencia política que amenazaba el “orden y la unidad de España”. Los golpistas no se “alzaron” contra “la legalidad vigente” y la “democracia”, como dicen los legitimadores del régimen neofranquista actual, ni contra la República, como afirma el nuevo españolismo republicanista, sino para imposibilitar que los trabajadores tomaran las riendas del poder y los pueblos recuperasen su libertad. Fue un Golpe de Estado contra los pueblos trabajadores, para impedir su emancipación social y liberación nacional.

:
No era la forma de Estado lo que les preocupaba, sino al servicio y en manos de quienes estaba la supremacía y el dominio económico y político-social. Blas Infante fue detenido y asesinado, porque personificaba todo aquello que la élite dominante pretendía impedir con el establecimiento del fascismo; la destrucción de los dos pilares que justifican y sustentan la existencia de toda idea de España como estructura estatal y “realidad” socio-cultural impuesta, la “unidad de la patria” y el “libre mercado”, o sea, la opresión de los pueblos y la explotación de sus trabajadores.

:
El peligro de Blas Infante para el españolismo, radicaba y radica en propagar un mensaje que aunaba y aúna la lucha soberanista y anticapitalista, contra la esclavitud nacional y la asalariada, en un mismo y global combate libertador del Pueblo Trabajador Andaluz. La sentencia, dictada tras su asesinato por el Tribunal de Responsabilidades Políticas español, en 1940, avalaba esta ejecución vil de Blas Infante por su carácter “andalucista y revolucionario”.

:

Per llegir més, aquí.

Afegit. Avui, un mes de la manifestació, tots segueixen igual, defensant el seu fortí de poder, acusant els altres i vanagloriant-se dels propis actes, sense cap penediment, cap ideal d'unió, sense ser capaços de cap pas endavant que realment miri per la gent. I això passa aquí i allà, on segur que trobaríem els mateixos anhels, les mateixes inquietuds, la mateixa dificultat per canalitzar el somni de llibertat del poble.

setze jutges d'un jutjat

Una idea interessant respecte al processament del jutge Garzón, sense fer servir la paraula “prevaricació”, que no acabem d’ubicar en el nostre bagatge lingüístic.

La greu culpa del sr Garzón és, evidentment haver posat el nas en els morts i desapareguts durant i després de la guerra civil. Entossudir-se en voler obrir, desenterrar i trobar persones que no es sap ben bé on van acabar. Sospites, fosses comunes, arrossegar carències d’algú que era família teva i de qui no en saps la fi.

.
Això atempta, segons diuen, la llei d’Amnistia aprovada durant l’anomenada modèlica transició. Modèlica?
Doncs, segons ho mirem o ho vulguem veure. El dictador va ser qui va posar el rei com a successor i aprovar aquesta llei va ser una grollera manera de fer callar i d’evitar que hi hagués cacera d’assassins reconeguts sota la protecció del “cabdill”, com s’ha fet en d’altres estats feixistes, Alemanya i Itàlia per exemple.

“Lo grave en la resolución del instructor Varela no es que proceda de un antiguo progresista, sino que no tenga inconveniente, por ejemplo, en fundamentar la pretendida prevaricación de Garzón en que éste, al intentar investigar a los desaparecidos durante el franquismo y exhumar sus restos, ha "asumido tareas cuya competencia ha sido legalmente establecida en el ámbito administrativo". Varela tiene que saber que yerra ruidosamente, porque la llamada Ley de la Memoria Histórica que él invoca establece que sus previsiones "son compatibles con el ejercicio de las acciones y el acceso a los procedimientos judiciales establecidos en las leyes o en los tratados y convenios internacionales suscritos por España". (El País)
.
La idea per contraposar a la causa contra el jutge, que m’ha semblat genial escoltant el senyor Mena avui, ha sigut tan senzilla i clara com dir que una llei d’Amnistia, s’aplica als qui han comès actes punibles des de qualsevol òptica, en el benentès que s’ha de saber i anomenar qui són. Per tant, val pels vius o morts, però no pas pels desapareguts. Aquells de qui no es té proves de si són o no, desapareguts, no són de cap manera amnistiats, ni culpables, ni tampoc innocents. Senzillament, no existeixen. Aquesta és la transició modèlica. La Falange tot darrera. Un tal sr Prego, magistrat, és Patró d’honor de la fundació d’ultradreta “Defensa de la Nación Española”, i serà qui redactarà la sentència.

.

La dreta segueix utilitzant pel seu benefici el control d’institucions que haurien de ser democràtiques, i així pot seguir esbandint les veus que li fan nosa.
Vaja, per llogar-hi cadires!

prevaricar v. intr. [LC] [DR] Algú, desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que exerceix.

...encara l'arrosseguem...

Ombra llarga, fosca, que encara ofega, que encara alguns enyoren...
Espanya és un país mal governat i escanyat per una Fiscalia de l’Estat, una Audiència Nacional, un Tribunal Suprem i un Tribunal Constitucional que segueixen somiant en retornar a un passat on la repressió, el control de les idees i la força policial siguin els autèntics poders públics, que de facto, ho són, i si no, mirem com es resolen aquí les discrepàncies... I aquí, a casa nostre, en som esclaus, i hi tenim enyoradissos, també... que en aquells temps ningú els discutia els seus poders, les seves llicències per exercir el caciquisme, per embutxacar-se i fer-se les lleis a mida... no ho heu sentit a dir a ningú? N'hi havia una bona colla que ni es van adonar que vivien en dictadura, com voleu que els seus fills o ells mateixos lluitin per les llibertats?

Espanya és l’únic país d’Europa en el que els crims contra la Humanitat comesos en un règim de dictadura no han sigut (ni tan sols de manera simbòlica) investigats ni, evidentment, jutjats. S’ha fet a Grècia amb la dictadura dels coronels, a Portugal, amb el règim de Salazar. A Alemanya s’han començat a eliminar del sistema judicial sentències injustes dictades pel Tercer Reich fetes per jutges que participaven en els crims del govern, tot i que aquell fou un cas en el que no es va usurpar el poder legalment constituit.

A Espanya ni tan sols s’han identificat totes les persones detingudes o afusellades a partir de l’any 39, que sembla poden ser de l’ordre d’unes 150.000. España és una excepció, fins i tot en aquest aspecte. Cada vegada que segons permet la llei, s’han intentat obrir noves investigacions, un allau de mecanismes es posen en marxa per entorpir i tancar finalment els camins de restitució de justícia i pèrdua de béns, d’identitat, de dignitat als morts i als seus descendents.

Marx, 191 anys

Aquest Marx jovenet havia de marcar, per bé i per mal, moltes de les revolucions dels darrers 150 anys. Marx, ben llegit, ben contextualitzat i traient-nos els prejudicis del comunisme aplicat just com un altre model de totalitarisme, ens mostra una anàlisi lúcida i clara de les relacions socials derivades dels grans canvis econòmics de l'època. Ens ha de fer pensar encara avui, en el nostre context farcit de domini del poder econòmic i polític a qualsevol preu. Ja no recordo quan vaig llegir "El capital", però sí la sensació d'estar llegint una teoria política i social que explicava una tendència a l'ideal, en tot allò referent als amos i als treballadors.

Com qualsevol altra teoria, les interpretacions i aplicacions que s'han fet, no tenen res a veure amb els principis que l'il.luminaven, que encara avui ens fan obrir els ulls. Avui més que mai, després del gran pou on viuen molts milions de treballadors, qualificats o no, mentre que cada vegada més pocs són al cel dels diners robats, del poder sense pietat ni raó, sense la més mínima humanitat.

"L’estructura econòmica determina o condiciona la superestructura constituïda per les formes de consciència o formes ideològiques, que són el conjunt de representacions (idees, imatges, mites...) i valors d’una societat en un moment donat. La ideologia dominant en cada moment correspon a la ideologia de la classe també dominant. Com a tal, tendeix a justificar l’estructura econòmica del moment present.

L’estructura econòmica constitueix la base real de la societat. Aquesta estructura està constituïda per les relacions de producció, que són les relacions que s’estableixen entre els homes amb la seva situació respecte de les forces de producció. Jurídicament s’expressen mitjançant les relacions de producció, i el treballador només posseeix la força de treball.

Les relacions de producció fan referència a les relacions socials i tècniques en les que els homes hi intervenen i utilitzen aquests mitjans de producció. Comprenen les relacions dels homes en el procés de producció, sobretot les relacions respecte de la propietat. Segons siguin les relacions d’intercanvi de les activitats, de cooperació, de divisió del treball, la posició i les relacions dels diferents grups i classes socials en la producció i les relacions de distribució, es determina una o altra estructura social. El règim de propietat dominant en cada formació social determina el caràcter de conjunt de la formació social."

A ell podem agrair aquest nou concepte. Teoria del valor: es fonamenta en el fet que el burgés expropia al treballador part del seu treball; justament, el necessari per a augmentar els seus beneficis (la plusvàlua). Us sóna?

No faré cap relació amb el que llegim als diaris. Sou prou llestos. A Marx em remeto.

Tampoc faré esment de la lluita de la patronal per acabar de fotre els treballadors, ni del trist paper del sindicalisme, ni de la poca consciència de classe que tenim molts treballadors. Hi ha coses que s'han de tornar a guanyar, amb la força de la raó, i si convé, amb la raó de la força.

Per no perdre la memòria, Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog.

100 anys de la Setmana Tràgica. Independentment de tots els fets patits per uns i altres, posats a la força milers de reservistes a fer una guerra que no era la seva, indignats quan es va saber que els benestants es podien pagar el luxe de quedar-se a casa amb els seus, el poble va perdre primer la paciència i més tard, segurament el seny.

A conseqüència dels fets, Francesc Ferrer i Guàrdia, entre d'altres, fou pres, jutjat i executat el 13 d’octubre de l’any 1909. No hi fa pas de més recordar quina mena de propòsit va marcar la seva vida i obra.

La figura de Ferrer i Guàrdia s’ha erigit de caràcter internacional atès el projecte ideològic i pedagògicament innovador que va promoure als inicis del segle XX mitjançant la defensa de valors com la coeducació, l’ensenyament científic i racional o l’educació integral de les persones. Aquestes idees lliurepensadores van ser traspassades a diferents països, i conegudes arreu d’Europa per la tasca desenvolupada en favor de la transformació social amb l’Escola Moderna. (trobareu molta informació aquí: Biblioteca Fundació Ferrer i Guàrdia)

I val la pena, encara tenim molt a aprendre pel que fa a alguns principis pedagògics.

El discurs inaugural de la primera escola, on per primera vegada qualsevol criatura i de qualsevol origen seria tractada amb total igualtat i sense cap diferència per raó de sexe, començava així:

"Us saludo, nens estimats, que sou l'objecte de la institució que neix en aquest moment, el punt inicial de la vida pràctica d'una idea que durarà tant com duri la humanitat. Un saludo, pares que ens heu honrat amb la vostra confiança. Us saludo, treballadors, representant els vostres companys, honreu aquest acte. Tinguem tots ben entès que no som una escola més, sinó la primera, i fins ara l'única, que refusa de sotmetre's als poderosos, que exalta els desheretats, que estableix la igualtat dels estaments i els sexes, que posa a l'abast de la intel·ligència de nois i noies el coneixement de la natura i la darrera paraula de la ciència, sense respectar privilegis, com un homenatge degut a la veritat i la justícia."

El programa, escrit en castellà, que explicava els principis de l'Escola Moderna, proposava això:

PROGRAMA
La misión de la Escuela Moderna consiste en hacer que los niños y niñas que se le confíen lleguen a ser personas instruídas, verídicas, justas y libres de todo prejuicio.
Para ello, sustituirá el estudio dogmático por el razonado de las ciencias naturales.
Excitará, desarrollará y dirigirá las aptitudes propias de cada alumno, a fin de que con la totalidad del propio valer individual no sólo sea un miembro útil a la sociedad, sino que, como consecuencia, eleve proporcionalmente el valor de la colectividad.
Enseñará los verdaderos deberes sociales, de conformidad con la justa máxima: No hay deberes sin derechos; no hay derechos sin deberes.

En vista del buen éxito que la enseñanza mixta obtiene en el extranjero, y, principalmente, para realizar el propósito de la Escuela Moderna, encaminado a preparar una humanidad verdaderamente fraternal, sin categoría de sexos ni clases, se aceptarán niños de ambos sexos desde la edad de cinco años.
Para completar su obra, la Escuela Moderna se abrirá las mañanas de los domingos, consagrando la clase al estudio de los sufrimientos humanos durante el curso general de la historia y al recuerdo de los hombres eminentes en las ciencias, en las artes o en las luchas por el progreso.
A estas clases podrán concurrir las familias de los alumnos.
Deseando que la labor intelectual de la Escuela Moderna sea fructífera en lo porvenir, además de las condiciones higiénicas que hemos procurado dar al local y sus dependencias, se establece una inspección médica a la entrada del alumno, de cuyas observaciones, si se cree necesario, se dará conocimiento a la familia para los efectos oportunos, y luego otra periódica, al objeto de evitar la propagación de enfermedades contagiosas durante las horas de vida escolar.

Aquest dibuixos formen part d'una col.lecció de documents i imatges de l'època, que podeu consultar i llegir aquí.

Després de la seva mort, trobem, entre d'altres, dues mostres d'opinió prou valuoses:

"El seu crim és el de ser republicà, socialista i lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles" Anatole France.

"Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal" The Times.

Això està escrit a Brusel.les, en homenatge a la seva visió de l'ensenyament:

"L'ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal."

També podeu trobar informació aquí i aquí.

dia de dol, origens dels nostres neguits

Fuente 1308. Bando y Manifiesto iniciando el Movimiento Nacional; I Bando declarando el estado de guerra (Melilla 17 de Julio 1936) Preámbulo Francisco Franco Bahamonde. General Jefe superior de las fuerzas de Marruecos, hago saber:
“Una vez mas el Ejercito, unido a las demás fuerzas de la Nación, se ha visto obligado a recoger el anhelo de la gran mayoría de los españoles, que veía con amargura infinita desaparecer lo que a todos puede unirnos en un ideal común: España. Se trata de restablecer el imperio del orden dentro de la República, y no solamente en sus apariencias o signos exteriores, sino también, en su misma esencia; para ello precisa obrar con justicia, que no repara en clases ni categorías sociales, a las que ni se halaga ni se persigue, cesando el estar dividido el país en dos grupos: el de los que disfrutan del poder y el de los que son atropellados en sus derechos, aun tratándose de leyes hechas por los mismos que las vulneraron: la conducta de cada uno guiará la conducta que con relación a él seguirá la autoridad, otro elemento desaparecido en nuestra Nación y que es indispensable en toda actividad humana, tanto si es régimen democrático como si es un régimen soviético, en donde llegará a su máximo rigor. El restablecimiento de este principio de Autoridad olvidado en los últimos años, exige inexcusablemente que los castigos sean ejemplares, por la seriedad con que se impondrán y la rapidez con que se llevaran a cabo, sin titubeos ni vacilaciones.
Por lo que se refiere al elemento obrero, queda garantizada la libertad de trabajo, no admitiéndose coacciones ni de una parte ni de otra. Las aspiraciones de patronos y obreros serán estudiadas y resueltas con la mayor justicia posible, en un plan de cooperación, confiando en que la sensatez de los últimos y la caridad de los primeros,
Hermanándose con la razón, la justicia y el patriotismo, sabran conducir las luchas sociales a un terreno de comprensión con beneficio para todos y para el país. El que voluntariamente se niegue a cooperar o dificulte la consecución de estos fines, será el que primero y principalmente sufrirá las consecuencias.
Para llevar a cabo la labor anunciada rápidamente, Ordeno y Mando:
Art. 1º - QUEDA DECLARADO EL ESTADO DE GUERRA EN TODO EL TERRITORIO DE Marruecos y como primera consecuencia, militarizadas las fuerzas armadas sea cualquiera la Autoridad de quien dependían anteriormente, con los deberes y atribuciones que competan a las del Ejercito y sujetas igualmente al Código de Justicia Militar

"...nunca me pareció tan terriblemente siniestro el huracán como en estos momentos. Es que ahora traemos en pos de nosotros la conciencia y el dolor agobiante de nuestra derrota y la incertidumbre de una mañana que nos espera como una amenaza de lo desconocido. En esta situación lamentable, perdida la guerra y con ella el país donde hemos nacido, ¿a dónde iremos? ¿Cuál será el fin de nuestra tragedia?"

(Fernando Solano Palacio, militant llibertari de la FAI, l'any 1939 davant la realidat de l'exili com l'única possibilitat de vida)...