78 anys...i anem cap a la tercera

Avui celebrem el 78è aniversari de la proclamació de la 2a República, de la qual discutiríem moltes coses, però no segurament el fet de la legalitat o ilegalitat de l'actual monarquia que ens governa.

Molts poden encara tenir certes nostàlgies, segur que encomanades de vivències explicades o llibres llegits, però els fets són el que són, i malgrat ens hagin canviat la història, aquest país va ser republicà.

De tota manera, em sembla que, molts dels qui reclamen o celebren, no passen de cert folclorisme, d'una mena de somni daurat, com si el fet de gaudir d'un sistema republicà ens hagués d'alliberar de tots els mals sons i les tristes realitats. Res més allunyat. Però segur ens hauríem estalviat moltes morts, molts greuges i moltes desavinences, i tot l'autoritarisme i el canibalisme al que estan sotmesos els petits països i les llengües minoritàries, no tindrien el deix i el regust feixista amb el que ara ens ataquen i ens volen fagocitar. Potser, només potser, des d'aquí seria possible un federalisme, i qui sap, un reconeixement, no pas amb sermons de qui vol guanyar unes eleccions...

Perquè aquells qui ens governen, mai s'han plantejat cap canvi de sistema, es senten legitimats per un no hereu rei que mai ha sigut legítim, i a qui ni tan sols es pot reclamar el que es reclama a qualsevol ciutadà del carrer, transparència i donar comptes d'allò que rep i en què ho gasta, i com ho gasta, com si els seus diners fossin pecata minuta en ple segle XXI. Doncs no. Creiem que un país ha de poder triar qui el governa, i en aquest punt, podria acomplir-se el somni del reconeixement de Catalunya, Euskadi...cadascú el que senti i de quin país es senti part.

Ara, més que mai, la nostra lluita ha de ser una lluita de treballadors, una lluita de reivindicació, no es pot acceptar que les mesures vagin a parar a mans dels quatre "escollits" mentre els qui fem dia a dia una feina que aguanta tot un país (o més d'un, si voleu) quedem al marge i hagim de seguir aguantant i abaixant el cap, com qualsevol bastaix del segle XIX.

Així és que, amb la lluita i el desig d'una veritable revolució social, empenyent als sindicats a que facin el seu paper, que remoguin consciències, que es posicionin, recollint i defensant fins al darrer cèntim, fins el darrer lloc de treball, adquirint consciència del que som, una gran multitud agreujada, trepitjada i menystinguda, caminem... Empenyent els polítics a que defensin un país governat per qui esculli el poble, no pas per qui ens va deixar d'herència el dictador, caminem cap a una 3a República... Perquè no?

això no és un acudit

"Si se define el terrorismo según los objetivos políticos, entonces cualquier partido político que trabaje contra el gobierno es un grupo terrorista"

Entrevista a Martin Scheinin, Relator especial de l'ONU, sobre la situació dels Drets Humans a España
Martin Scheinin, relator especial de l'ONU, és expert en dret internacional de relaciones públiques, legislació sobre drets humans, dret constitucional i legislació antiterrorista y és professor de dret internacional a la Universitat d'Europa a Itàlia.

El Gobierno de España dice que su definición de la palabra terrorismo es demasiado estrecha. ¿Qué le parece?
Yo digo que la definición objetiva del terrorismo está bien reflejada en la legislación española. Pero, luego, aparecen muchos delitos ligados a él que, en mi opinión, son una pendiente resbaladiza. Se amplían cada vez más y, al final, se introducen delitos que no tienen relación con el terrorismo. Creo que el uso de la legislación sobre terrorismo es demasiado amplio. Algunos de los temas que se ven en la Audiencia Nacional española no deberían estar ahí; por ejemplo, la kale borroka.
Por tanto, ¿debería el Gobierno de España concretar en la legislación?
Sí, yo propongo utilizar la legislación sobre terrorismo para el verdadero terrorismo. Para el resto de delitos, el ámbito penal es suficiente, sin necesidad de mencionar la palabra terrorismo. La kale borroka es violencia, no terrorismo. No es lo mismo.
¿Qué dice sobre los encarcelamientos por la Justicia española por realizar actividades políticas con la imputación de pertenencia o colaboración con «grupo terrorista»?
Para mí es muy difícil saber si hay pruebas. Me resulta difícil saber si alguien recibía órdenes de ETA y, por tanto, como dice el Gobierno de España, es parte de ETA. En el caso de partidos políticos y plataformas electorales, en cambio, puedo tener más información. Pienso que el punto de vista del Gobierno de España es demasiado amplio. Actúa contra algunos grupos que no tienen relación con la violencia. Tener el mismo objetivo que ETA no debería ser delito ni tampoco servir para ilegalizar a un partido político, al menos si no tiene relación con la violencia.
En la respuesta a su informe, el Gobierno de España dice que el terrorismo está en el objetivo y no en el modo de actuar. ¿Qué le parece esa lógica?
Estoy totalmente en contra de esa definición y querría que el Gobierno de España no dijera cosas así. Ese uso es muy extremo. Para mí la definición del terrorismo está siempre en el modo de actuar. Es una estrategia, es el uso de la violencia contra personas inocentes. Es violencia simbólica. Si empezamos a definir el terrorismo según los objetivos políticos, entonces cualquier partido político que trabaje contra el gobierno es un grupo terrorista.
¿Existe, a su juicio, libertad de expresión en España y en el País Vasco?
La fotografía es confusa. España es una democracia temblorosa que acepta críticas y puntos de vista diversos. Pero es cierto que, al mismo tiempo, las ilegalizaciones de organizaciones no gubernamentales y los cierres de diarios recortan la libertad de expresión. Después los jueces deciden si es un recorte aceptable o una vulneración. En lo que a mí atañe, quizás el Estado español algunas veces va demasiado lejos.
En su opinión, ¿garantiza la Ley de partidos española la libertad de expresión?
Es demasiado amplia. Permite demasiadas lecturas y, al cabo, es de claridad escasa. La Ley de partidos puede utilizarse contra la libertad de expresión, pero no diría que tenga ese objetivo. Sería ir demasiado lejos. Pero, a mi juicio, al ser demasiado amplia, crea problemas.
¿Qué debería modificar el Gobierno de España para garantizar la libertad de expresión?
Le he propuesto el examen del Código penal por un experto y la mejora y precisión de la Ley de partidos. El experto consideraría cómo puede lograrse mayor claridad y dejar menos espacio a la interpretación.
El Gobierno de España, haciendo caso omiso a su consejo, ha dejado claro que no eliminará la incomunicación. ¿Qué le parece esta negativa?
No soy el primero que solicita eso. Numerosos expertos en derechos humanos han dicho lo mismo antes que yo. La mayoría de estados no tiene medidas así. La incomunicación está asfixiando a España. Mientras siga utilizándola, el resto de estados y organizaciones de protección de derechos humanos serán muy críticos con ella. Si sigue así, se debilita a sí misma para hacer frente a las denuncias de tortura y declaraciones falsas. Yo solicité que la elimine y que, mientras no lo haga, tome medidas para que sean respetados los derechos de los detenidos.


Vaja, que si aquest senyor diu això, comptant que ha de quedar un xic bé amb tothom, imagina't com deu anar tot de veritat....

Per llegir sencer, cliqueu aquí.

Afegit a: Vaig de PC, o sigui que perdoneu-me si no comento gaire..

Afegit b: Trobareu demà la solució al joc 100 de l'incansable, l'incombustble, l'insaciable, l'inefable JesúsMa Tibau posat aquí mateix...

Caprice des Dieux

Nedant en l'abundància
LUXE · Els eurodiputats volen construir una piscina i un 'spa' de 9 milions d'euros a l'Eurocambra ÚTIL · Els Verds diuen que la instal·lació reduirà l'absentisme laboral.
Els eurodiputats són l'elit econòmica de la classe política. D'ells es diu que neden en l'abundància i molt aviat podrien fer-ho literalment, en la nova piscina i spa de 9 milions d'euros que volen construir a la mateixa Eurocambra. A només tres mesos de les eleccions europees del 7 de juny, i quan els europarlamentaris s'acaben d'apujar el sou tot i la recessió que ofega mig continent, la polèmica estava garantida, però això no atura la mesa del Parlament Europeu, que acaba de ressuscitar el projecte i sembla decidida a tirar-lo endavant.
Fotent-se'n, molts brussel·lesos anomenen la seu de l'Eurocambra Caprice des Dieux, per faraònica i perquè té la mateixa forma que la caixa del formatge francès.

Espais per a massatges
I, a dins, un s'hi pot perdre com en un centre comercial, amb perruqueria, tintoreria, bars i restaurants, quioscos, botigues de regals, agències de viatge i bancs amb atracador inclòs i tot -fa dues setmanes van assaltar la sucursal d'ING, tot i que el recinte està tan blindat com un aeroport-. Els eurodiputats també tenen un rònec gimnàs de 1.375 metres quadrats i ara volen renovar-lo i ampliar-lo, però afegint-hi una piscina, un spa i, fins i tot, espais chill-out per a massatges. Fins i tot Els Verds, sempre tan austers, ja pensen a poder fer una capbussadeta entre votació i votació. El seu líder, el vicepresident del Parlament Europeu Gérard Onesta, ven que gràcies a l'spa es reduirà en un 30% la xacra de l'absentisme laboral. Eurodiputats, assistents i becaris no faran campana però la factura podria enfilar-se fins a 9 milions d'euros que pagarien els contribuents europeus, si més no d'entrada. La Comissió Europea està disposada a finançar les obres amb 1,5 milions d'euros a canvi que els seus funcionaris també puguin fer servir les instal·lacions. Però només la piscina ja costa 5,5 milions. Llegiu aquí . Sabreu el que cobren.

gosaré dir paraules gruixudes
per posar els punts, les comes i més que res,
els grans interrogants... nosaltres, els de "a peu", ens preguntem
qui s’han cregut que són, aquests merdosos?
qui els ha donat el dret a viure a costa de tothom?
escandalosament, es munten luxosos escenaris,
passant pels nassos dels proletaris, un tren de vida a cos de rei
(els uns tan republicans, els molts reclamant sempre
allò que ens deuen, omplint-se la boca de dèficit fiscal)
ui, es posen la pròpia terra a la boca, per defensar-la, per dignitat, diuen...
defensar què? la meva terra? em sembla que no, i la dignitat, on la teniu? que no veieu la gent com viu?
mireu pel vostre estatus, fóra més ajustat de dir...
per aquest preu (potser per menys) seríem molts els qui segur que lluitaríem
i mentrestant clamen per la poca solvència del país,
mentre neden en l’abundància d’un sou que poc es guanyen...signant, això sí, sempre que toca, expedients de regulació, recolzant mesures que ens castiguen a veure cada dia més migrats els nostres sous... i ja no parlem dels més exclosos,(ai!, me n'oblidava, ara, aquests els pugeu amagats a qualsevol furgó i els torneu a morir a la seva terra)
a veure, pixatinters, ensenyeu-me les mans, si les teniu netes...
sou l’elit dels pocasoltes, (i això que ja hem cremat en carnestoltes)
feu costat als grans bancs i als empresaris,

a costa de la feina i la vida digne de mig món
teniu amics per interès i conveniència, només baixeu al poble ras
al mercat i als barris, envoltats de guardaespatlles,
com vulgars mafiosos, quan s’acosten eleccions, i veneu fum, tots sense excepció.
A veure si tenim sort, i la propera ventada se us enduu ben lluny... però molt!

ara o mai

Sembla que aquesta vegada s'hi han posat de valent, amb les banyes endavant, amagant les orelles de burro al calaix de l'oblit.

Sembla que (oh, miracle...), han consensuat una mena de pacte d'unitat, tots per l'adequada financiació, fidelitat a l'esperit de l'Estatut (que no ens agradava, no sé si se'n recorden...)

Llegia ahir que ha sorgit un fenòmen que ja té nom. Bé, nom, no, Té nom de data, aficionats com som a datar-ho tot. L'esperit del 20 de juliol

Ai, las, si això fos cert, quin final de conte més feliç...demostrat que en lloc de ser països catalans, som països expoliats..., si ara s'aconseguís posar-li l'esquellering als gats...

El sr. conseller Castells (l'encarregat de portar l'esquellering), s'hi ha posat ferm. I diu sense cansar-se que no abaixaran el llistó. Tot són corredisses. El que he escoltat és força coherent. Home, per no trencar el to, el sr. Mas ha sigut fidel al seu paper de barrufet rondinaire i xulesc, però ja se sap.

I ja tenim un inici calent de temporada, perquè tot darrera de la nostra estranya i novella unió, vindran els altres agreujats de qualsevol autonomia a reclamar el mateix. Això és el que els cou. Haver de reconéixer públicament que ens han fotut la cartera durant tan de temps.

No sé si hi haurà ferits. Si de cas, sempre poden comprar això. Gairebé nou de trinca, diu. Dels anys cinquanta. Més nou que els nostres greuges, sí que ho és. Espererem notícies i amb esperança, justícia. Enfonsarem Espanya amb les nostres demandes?

La llàgrima del dia

M'ho he fet venir bé, tot anant a comprar per escoltar el comiat de l'any.

M'ha agradat particularment sentir-lo posar damunt la taula i en antena la qüestió essencial de tot plegat. Encara tenim censura. Subtil, però n'hi ha. No tinc gaire res a dir-ne com a professional, els meus horaris em permetien escoltar justet les primeres estones del programa. I procurava no perdre'm l'APM, ni que fos al vespre connectant-me. Aquest és una altre forat de dimensions enormes que CatRàdio no ha sabut assumir. Que qualsevol, sigui qui sigui, passi pel sedàs de la ironia, que surtin en antena les relliscades i els draps bruts de segons quins personatges, en clau d'humor, es veu que és políticament incorrecte.

De vegades em feia una mica d'angúnia notar que ell era realmeny l'amo. Això ho diu clarament Salvador Cardús, atribuint finalment a això de ser "més gran" el mateix Antoni Bassas, que el programa en aquest escrit.

Llegir Cardús és un acte que retorna als principis de la clarividència i el saber apropar pensaments profunds i ben assentats amb un llenguatge planer, i veus com la seva han de fer pensar i molt als directius dels mitjans públics a Catalunya.

He escoltat en Bassas posar contra les cordes algun polític d'alta volada a casa nostra, i m'ha agradat el seu tarannà. L'he escoltat també avançar-se a la resposta d'algun tertulià i m'ha sobrat protagonisme. Però imagino que, després de tants anys, el programa era ben seu, i seu se li feia. El seu catalanisme és indiscutible, i ja tenim una altra qüestió de pes.

El major respecte, però, l'he sentit ara. Quan un és capaç de dir "per aquí no hi passo", fa un primer pas cap a l'exercici de la llibertat d'expressió. LLibertat d'expressió trepitjada, censurada, castigada, jutjada, menyspreada a casa nostra, pels nostres i pels veins.

Aprofito per dir-vos, que, aquí al costat, hi ha un enllaç a una mena d'experiència amb mi mateixa, humans.0. Nou de trinca.

dia de dol, origens dels nostres neguits

Fuente 1308. Bando y Manifiesto iniciando el Movimiento Nacional; I Bando declarando el estado de guerra (Melilla 17 de Julio 1936) Preámbulo Francisco Franco Bahamonde. General Jefe superior de las fuerzas de Marruecos, hago saber:
“Una vez mas el Ejercito, unido a las demás fuerzas de la Nación, se ha visto obligado a recoger el anhelo de la gran mayoría de los españoles, que veía con amargura infinita desaparecer lo que a todos puede unirnos en un ideal común: España. Se trata de restablecer el imperio del orden dentro de la República, y no solamente en sus apariencias o signos exteriores, sino también, en su misma esencia; para ello precisa obrar con justicia, que no repara en clases ni categorías sociales, a las que ni se halaga ni se persigue, cesando el estar dividido el país en dos grupos: el de los que disfrutan del poder y el de los que son atropellados en sus derechos, aun tratándose de leyes hechas por los mismos que las vulneraron: la conducta de cada uno guiará la conducta que con relación a él seguirá la autoridad, otro elemento desaparecido en nuestra Nación y que es indispensable en toda actividad humana, tanto si es régimen democrático como si es un régimen soviético, en donde llegará a su máximo rigor. El restablecimiento de este principio de Autoridad olvidado en los últimos años, exige inexcusablemente que los castigos sean ejemplares, por la seriedad con que se impondrán y la rapidez con que se llevaran a cabo, sin titubeos ni vacilaciones.
Por lo que se refiere al elemento obrero, queda garantizada la libertad de trabajo, no admitiéndose coacciones ni de una parte ni de otra. Las aspiraciones de patronos y obreros serán estudiadas y resueltas con la mayor justicia posible, en un plan de cooperación, confiando en que la sensatez de los últimos y la caridad de los primeros,
Hermanándose con la razón, la justicia y el patriotismo, sabran conducir las luchas sociales a un terreno de comprensión con beneficio para todos y para el país. El que voluntariamente se niegue a cooperar o dificulte la consecución de estos fines, será el que primero y principalmente sufrirá las consecuencias.
Para llevar a cabo la labor anunciada rápidamente, Ordeno y Mando:
Art. 1º - QUEDA DECLARADO EL ESTADO DE GUERRA EN TODO EL TERRITORIO DE Marruecos y como primera consecuencia, militarizadas las fuerzas armadas sea cualquiera la Autoridad de quien dependían anteriormente, con los deberes y atribuciones que competan a las del Ejercito y sujetas igualmente al Código de Justicia Militar

"...nunca me pareció tan terriblemente siniestro el huracán como en estos momentos. Es que ahora traemos en pos de nosotros la conciencia y el dolor agobiante de nuestra derrota y la incertidumbre de una mañana que nos espera como una amenaza de lo desconocido. En esta situación lamentable, perdida la guerra y con ella el país donde hemos nacido, ¿a dónde iremos? ¿Cuál será el fin de nuestra tragedia?"

(Fernando Solano Palacio, militant llibertari de la FAI, l'any 1939 davant la realidat de l'exili com l'única possibilitat de vida)...