“El dia que la democràcia va derrotar ETA” (o dies de reflexió)

Hi ha opinions que s’han de mesurar abans de dir-les o escriure-les.
No puc explicar ben bé les meves sensacions quan vaig escoltar la notícia. Tampoc vaig entendre (i encara no ho entenc) la virulència de les portades dels diaris dretans (La Razón, ABC, El Mundo, la Gaceta...) ni la insistència barroera en un acte físic i teatral “d’entrega d’armes”, vaja, s’ha de ser molt infantil per imaginar-ho així:

(Perdoneu-me la tonteria d’exemple)

“Entreguem 45 subfusells i 34 pistoles, 256 capses de munició, dues barres de goma2...” i amb tot, algú prenent notes i comparant amb suposades dades si falta o no quelcom, mentre algú espera per entregar-les a algun altre que les vendrà a, diem per exemple l’exèrcit de l’Otan?

O les vendran a les forces de pau que mataran a qui sigui per combatre a algú altre i en diran danys col·laterals...

Però el que més m’indigna és el títol. “La democracia española”. Toma ya! (en castellà)
No calen o sí, els comentaris sobre la democràcia espanyola?

Una democràcia que no fa gaire temps va torturar i matar en detencions qui sap quants suposats o certs etarres o proetarres, i que mantenia sota l’empara de la llei policies si més no tan violents com els terroristes.

Una democràcia que té a la presó l’Otegi i tants altres per delictes d’opinió, de suport o de suposada pertinença a...

On són aquestes víctimes? Vaja, no entenc que cap violència sigui justificable, però si poséssim sobre un paper totes les víctimes des de...ah, no, perdoneu, només són víctimes segons qui!!!

I que no ens parlin de bandes armades. No. A qualsevol de la meva edat els podeu preguntar quantes bandes armades coneixem.

Una democràcia que jutja persones que van ser al Parlament Català per impedir l’entrada dels parlamentaris, amb una ràbia i virulència digna d’altres èpoques, en aquells tribunals de “lo social” Una democràcia que ens impugna l’ús de la llengua, que ens retalla llibertats via Estatut. Una democràcia que no ho és per naixença, hereva del dictador, monarquia imposada.

Que no, que no ens representen. Mireu on som, amb aquestes democràcies de pa sucat amb oli. ETA ha anat molt bé per segons qui. Sempre. Ha tapat d’altres conflictes. I ara es tracta de saber qui juga millor aquesta carta.

300 indis

Això diu la notícia d’ahir, 300 indis contra un nou embassament a l’Amazones. Pobrets, ells amb arc i fletxes, contra els totpoderosos interessos de qui sigui. Perquè hem arribat a un punt que el “qui sigui” ja no importa, anem sempre a parar allà mateix.
.

Ens queda la resistència dels 300 indis. Ells lluiten pel futur en una guerra ridícula i perduda, què són 300 indis? la notícia que fa somriure a molts en un diari...
I quant n’hauríem d’aprendre d’aquesta lliçó! Fixa’t tu, vacances fins i tot de pensar. Anem fent la viu viu, que qui dies passa, anys empeny...
.

On veus al diari en aquest temps col·lectius que segueixin amb les seves lluites per reclamar el que ens prenen? (perdó, els controladors aeris, secta elitista que cobra uns 700.000 euros l’any per cap, aquests sí que lluiten de manera amagada)

.

Qui pensa ara que la maquinària (els de les jerarquies, els porcs de sempre encara que el nom vagi canviant) segueix treballant de manera inexorable i que passarem un hivern molt, però que molt fred?
.

Sembla que només som capaços de fer tronades i focs escadussers, petarrellades, que s’apaguen ràpid tot i que costi anys encendre’ls. I després, tornem a ignorar el rumb que pren la societat quan calladament accepta ser subjecte d’una classe dirigent ancorada en el perpetu benestar.
.

Però que no ho veieu? si ara ja ni ens donen les engrunes, si qüestionen i esbocinen poc a poc però sense pausa el futur de totes les conquestes socials dels darrers 50 anys, si ni tan sols sabem si tindrem dret a jubilar-nos dignament després de pagar tota una vida. I no veig jo que els nostres joves,(i no tant joves), els desesperats que busquen feina, siguin capaços de fer com els 300 indis. No en tenen tota la culpa, però.
.

Per fer honor a la veritat, i pensant-ho bé, queden pocs caps a la tribu capaços d’encomanar aquest esperit. I els pocs que queden, es marceixen de soledat, que fa temps que no hi ha cap trobada de vells guerrers, aquells a qui no importa ni l’aparença ni l’origen, només el benestar del col·lectiu.

En fi, es busquen guerrers capaços...

Opinant sobre Vic.

L’Ajuntament de Vic, amb un govern de coalició CIU, PSC i ERC, amb el suport del grup Plataforma per Catalunya (tristament famós pel peculiar Anglada, conegut de temps per la seva manifesta xenofòbia), està aixecant una onada de reaccions que hauríem de ser capaços de llegir des de l’òptica no només legal, sinó sota el prisma dels drets socials, per damunt dels quals tenim la Declaració dels Drets Humans.

En qualsevol situació de crisi econòmica, solen generar-se profundes reaccions de conservadurisme. Quan la gran crisi dels anys 30, Europa va veure néixer moviments d’extrema dreta, i més tard els més feixistes dels governs haguts i per haver. Als països de l’America llatina, al fons de tot plegat sempre trobem la lluita per conservar la supremacia dels poderosos que, tradicionalment, han tingut a les mans negocis i diners.

El més absolutament esgarrifós d’aquests contextos sociopolítics és la incapacitat que mostren/mostrem moltes persones que ens autoanomenaríem d’esquerra per gestionar i tirar endavant una alternativa trencadora amb les ignomínies socials i alhora constructiva per donar sortida a les necesitats de la gran quantitat de persones que es troben en situació desfavorida.

Com podem donar la culpa de la insuficiència de serveis públics (bàsicament escola i sanitat) a les persones immigrades, quan aquest/aquell país destina, dóna, gasta cada dia a l’entorn d’un milió d’euros per mantenir els soldats, la infraestructura i el material bèlic a l’Afganistan?

Com podem culpar a aquesta pobra gent (en molts sentits) d’agreujar la crisi del sistema capitalista, si segueixen destinant centenars de milers d’euros als bancs, que, paradoxalment segueixen obtenint beneficis? Que no n’obtenen tants? Doncs com tothom, a retallar sous. I dels qui cobren més, que a retallar drets dels pobres, tots s’hi veuen amb cor. Però no. Els directius de bancs i empreses, els polítics que van de vint-i-un botó, segueixen vivint a cos de rei, i generen amb la boca oberta el missatge de que no hi cabem tots. On són els principis bàsics d’atenció a qui més ho necessita? S’han de pintar d’origen i color de pell les necessitats? Tenen fronteres, llengües, la salut i l’atenció bàsica? I llavors els veus a ells, aquests demagogs electoralistes, amb cotxes de superluxe, que no s'estan de res.

El dret a ser empadronat és un dret social que reconeixen totes les constitucions democràtiques, que senzillament “escriu” qui viu on. I que evidentment dóna dret a ser atès mèdicament i a ser escolaritzat, cas de ser un infant. Sentir al meu país expressions tan semblants a les de Berlusconi, incitant a la denúncia (tot i que es van fer enrera), em fa vergonya, em fa llàstima, em fa pena. Recordar que és el mateix que ha fet la sra. Esperanza Aguirre a Torrejón de Ardoz.

De vegades, massa sovint, coneixes a les persones tal com són per allò que fan. Potser, si aquests que ara no els volen, els donessin cadascun d'ells un vot per tenir un seient al Parlament, corririen com llebres a empadronar-los.

companys, si sabeu...

companys si sabeu
on dorm la lluna blanca
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la
que encara hi ha combat
companys si coneixeu
el cau de les sirenes
allà enmig de la mar
jo l’aniria a veure
però encara hi ha combat

i si un trist atzar m’atura i caic a terra
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat si guanyem el combat...

Un combat de desigs, de lluita pel respecte als drets de tothom, per la llibertat dels pobles, pels drets inalienables de les persones a ser escoltades, ateses, estimades, volgudes, un combat pels qui no tenen veu, per aquells a qui fan callar, pels qui són oprimits, per aquells a qui neguen el dret a existir com a poble, com a país, com a cultura, com a grup polític, un combat per recuperar la justícia social i moral, que n'estem farts de tants menyspreus i hipocresies, de tanta maldat i d'estar sotmesos als qui es creuen déus, fent i desfent un món a la mida dels seus interessos...

perquè encara no tenim primaveres lliures... i un combat a la nostra manera, ens ha de ser permès... que encara pensem que un altre món és possible.

Sí, avui dia de la Pau, però com?