16 d’agost 2007

vacances?

Una estona a la platja sola, dóna per molt. Primer decideixes on recoi posar la tovallola. La meva és xxl, així que és l'enveja de les meves amigues. Em permet escampar-ho tot al damunt, la bossa, les sabates, el cendrer portàtil, les potingues, el llibre... i anar-me girant en sentit circular. Segur que no aguanto gaire, és un anar i venir de l'aigua a la sorra i a l'inrevés. Observar i sentir, amb el dret d'escoltar, lloc públic.

El papa m'ha dit que fins les 5 no em banyi... Ja li diré que t'he mullat jo (la tieta) Que pongas la cabeza así, metida entre los brazos y te tiro y aprendes, que no... así no, mírame, coño, tio moñas, a ver si te fijas, otra vez, va, la cabeza te digooo...(un nen d'uns 4 anyets amb tres ganàpies i el pare) Oye, hoy quema más... corre, corre, coions, ¡como quema! (immersió lingüística) Sigfa pracheva axtsforng nongrofft¡onyz, ja, ja, zumten herr? (deu voler dir tovallola al meu costat just, tinc nova família, un cm de distància, aproximació de cultures)
Mama, tinc gana? Ara? Oi que no t'has menjat el llom? (mama amb idees clares) A l'aigua, una parella. Ell repentinat, amb fixador, cabells de punta, ella no es vol mullar i mira un superpatí amb un supertobogan amb cara de ganes. El repentinat diu que són mariconades (s'enfonsa i surt repentinat igual) Un pare hiperactiu! El primer que veig en ma vida! Corre com una baldufa de l'aigua a la sorra amb galledetes arruixant fills, dona, avis, tiets, cotxet dels nens, i vinga corredisses cap a l'aigua altra vegada, els nens se'l miren astorats.
Hora punta, ja ningú pot estirar la tovallola, la deixen plegada i apunten el culet...i miren la meva tovallola. Je je. Passen els caminants del trencant de l'onada, les senyores que comenten la jugada mirant dissimuladament els pengims penjants de les col.legues, els que presumeixen de tipet, el dels cocos, la que ven braçalets, el que fa fotos si t'agraden, cap compromís. Finalment van arribant els d'hora tardana, els que més s'empastifen de pomades, porten més parasols i menjar i beguda fresqueta, i cadires plegables, i diaris, tot... No hi cap ningú més.
Deixo els dos metres quadrats de la meva tovallola lliures sense girar-me, sé que hi ha corredisses per veure qui arriba primer. Estic baldada. Vaig a llegir el llibre a casa.

3 comentaris:

Joan ha dit...

Hola roser!
M'endinsava, m'enrriquia, creixia, caminava, digali com més tagradi, pel teu i d'altres blocs.
M'agrada això, s'apren molt;) Continuarè passant per aquí.
Per cert, sòc ex-alumne teu!
Gràcies per fer-me una mica més savi.
Petons!;)

zel ha dit...

Sí, Joan, aquesta aventura que dura fa pocs dies per mi ha representat el mateix, aprendre, saber de gent anònima i adornar-me que amb molts tenim interessos i dèries en comú. És un espai infinit i petit alhora, i sí, ens fa més savis. Una abraçada. roser

Francesc Ferrer ha dit...

M`agrada visitar aquest espai tot sovint , veig o intueixo unes sensibilitats molt semblantes ales meves,
Jo soc dels que encara crec amb les persones i continuo apostant per els vost de confiana i dono aler a tot acte d`humanitat i d`esperana en aquesta socieltat consumista i esboixarrada.
Gracies per dedicar temps a fer una bona feina.