Ara mateix tinc aquest dilema... que he solucionat ràpidament. En un dels comentaris de la darrera entrada, una exalumna meva (mal dit per mi, jo els considero amics, es van fent grans i gairebé a tots els qui vaig tractant els torno a veure com a les persones que coneixia i m'estimava, en una altra etapa de la vida, senzillament), deia, doncs la Irene em fa una pregunta respecte al comentari sobre l'església. Ja li he aclarit en una resposta, però, i em sembla que com a persones adultes ens entenem. Quan et van llegint i et reconeixen, sorgeix el desconcert en alguns, el reconeixement en d'altres i pot agradar o no el que un pensa i manifesta. I aquest era el dilema, fer-me "visible" o no. Podia haver triat una foto anònima, (hi ha algú a qui llegeixo sovint que s'ha posat una foto d'un cantant, diu que és més "guapo"), però s'ha de fer front al que sorgeix. Sí, Irene, sóc la teva mestra, i penso el que manifesto, i hi ha moltes coses al món que no funcionen, i m'emprenyen les injustícies, les mentides, les façanes postisses de qui predica el que no fa quan amb els actes mostrem com som i què hi ha al nostre cor. Sempre he sigut igual, però no em vull menjar més les meves ràbies, les meves ires contra aquest món tan malgirbat en aspectes que m'afecten molt, fam, guerres, nens i vells patint, joves morint malaguanyats, domini del poder del diner per damunt de tot allò més essencialment humà. Vaig escoltar un budista que parlava de canalitzar la ira i transformar-la en quelcom positiu i possibilitador d'acció. És aquesta de moment la meva. No cal ser polític per posicionar-se i manifestar-se i aquest és un espai que se m'ofereix i que aprofito. Hi dedico hores, i les hi dedico amb goig si serveixen per desvetllar algun neguit. Hi ha quelcom més que el benestar propi, hi ha quelcom més que el poder-se permetre certs capricis. Ja sé que jo tinc el privilegi de ser al primer món i és còmode cridar des del luxe de l'ordinador que d'altres no tenen. Però l'aprofito també per donar la veu a qui no la té.
4 comentaris:
ROSER SUNYER = ZEL
Em sembla meravellosa la teva decisió de la visibilitat. Internet,i en especial els blocs, és un món on l'anònimat permet fer-se ressó de comentaris i escrits que donant la cara mai es farien.Com en tot,és millor ser qui ets amb el bo i el dolent amb els defectes i les virtuts , senzillament humana!
Hola estimada, per fí he pogut accedir al teu blogg(perdona l'ortografia ja saps que sos autodidacta). Sempre he sabut que eras una dona valenta i mol HUMANA, conseqüen amb el que dius i el que fas... Estic tolamen d'acord amb tu, es mol facil fer comentaris , parlar , fer tertulias .... pèro això si sense exposarse a rés , desde la posició del "anònimat...o de la seguritat que té el tenir un bon sou , arrivar a fi de més i no tenir que dependre de níngú perqué la PENSIO es petita.. ... perqué no es pot pagar el lloguer...perque no hi ha feina......
Fins quan serem tan covars , quanens manifestarem de veritat contra totes aquestas injusticies...
Anonim soc jo, Consol
D'acord sempre amb tot el que sigui per millorar les injusticies de aquest MON que ens toca viure i que si no lluitem els nostres fills-nets no trovaran res de bó.
Tu lo has dicho...es una forma de dar voz a los sin voz.Ten la seguridad más absoluta.
Tere Marin , desde Argentina donde mueren a diario cien niñ@s por causas de pobreza.
Publica un comentari a l'entrada