dos pams quadrats

En dos pams quadrats de sorra, hi ha totes les mesures de l'univers, els grans menuts que milions d'anys enrere i sense esmicolar encara, formaven un gran rocam damunt del qual alguna bestiola prehistòrica va deixar les seves emprentes després d'un àpat voraç. Els menuts bocins de pissarra que ferms i llisos recollien l'escalf d'un sol més jove i potser més tard van ser la graella casual d'algun parent llunyà i més pelut que no pas jo. Minúsculs fragments de corall blanc d'un mar que cobria terres ara someres, (que segurament l'escalf que patirem no ha sigut pas el primer). Lluisor de pirita, miratge d'or. Rogenc o gris. Petites closques de petxines clares, allisades pel fregadís de tantes onades, fuetejades per l'aigua irreverent que tot s'ho endú. Un troç de vidre sense nissaga d'algun tocatardà que va dormir la turca vés a saber on, i si vols poesia, de qualsevol ampolla llançada al mar pel nàufrag esperançat o per la dona que celebra una nit de noces mar endins. Qui sap d'on ve la sorra que vaig trepitjar aquest estiu. Només sé que em perdo buscant tresors amagats en dos pams quadrats que abasten un univers sencer. La humanitat, el mateix aiguabarreig.