El pare es vestia diàriament amb el mateix vestit de banquer pulcre, estirat, emmidonat. Ningú li va fer mai cap comentari, donaven per fet que, donat el seu càrrec, era la millor opció. Un home dibuixat. Un home sense identitat pròpia. Un home calcat a tots els seus companys. Un tipus anònim. Un tipus legal. Un tipus estalviador. Un tipus submís.
Fins el dia que la Poppins va arribar amb el seu paraigua i la màgica bossa on hi cabia tot. Recoi amb la Poppins. Es va permetre totes les llibertats que ell, hàbilment, havia trinxat, esmicolat, esbocinat, esquarterat, en anys d’organització matrimonial, de llustrar les sabates del seus caps amb el propi mocador, de puntualitat anglesa i ordre familiar. Una revolta sindicalista popular a casa mateix.
La dona alliberada (parcialment, jornada testimonial), els nens campant lliurement per tots els parcs, de costat amb qualsevol esgarriacries, assistint a festes narcòtiques, absolutament embogits de rialles ara clarament obertes, ensenyant les dents i muntats en globus mentals i converses de somiatruites.
Però fins i tot a això es va poder acostumar, malgrat l’acidesa estomacal que li provocava, els maldecaps sobtats, això sí, imposant una draconiana estona de solitud i retirada llegint el Financial Times després d’haver aconseguit en una lluita aferrissada que el sofà fos només seu, seu i de ningú més.
Però les Poppins mai descansen, les Poppins no es donen per vençudes. Les Poppins són la reserva llibertària del món i l’ordre establert. Va esperar pacientment la tardor. Va vigilar amb zel la pomera del jardí. Va provocar una gloriosa i esborronadora ventada per distreure el personal. Amorosament va collir la poma més verda lluent i sucosa. Era necessari que fos sucosa? Sí, ho era. Sucosa i verdosa.
Fins el dia que la Poppins va arribar amb el seu paraigua i la màgica bossa on hi cabia tot. Recoi amb la Poppins. Es va permetre totes les llibertats que ell, hàbilment, havia trinxat, esmicolat, esbocinat, esquarterat, en anys d’organització matrimonial, de llustrar les sabates del seus caps amb el propi mocador, de puntualitat anglesa i ordre familiar. Una revolta sindicalista popular a casa mateix.
La dona alliberada (parcialment, jornada testimonial), els nens campant lliurement per tots els parcs, de costat amb qualsevol esgarriacries, assistint a festes narcòtiques, absolutament embogits de rialles ara clarament obertes, ensenyant les dents i muntats en globus mentals i converses de somiatruites.
Però fins i tot a això es va poder acostumar, malgrat l’acidesa estomacal que li provocava, els maldecaps sobtats, això sí, imposant una draconiana estona de solitud i retirada llegint el Financial Times després d’haver aconseguit en una lluita aferrissada que el sofà fos només seu, seu i de ningú més.
Però les Poppins mai descansen, les Poppins no es donen per vençudes. Les Poppins són la reserva llibertària del món i l’ordre establert. Va esperar pacientment la tardor. Va vigilar amb zel la pomera del jardí. Va provocar una gloriosa i esborronadora ventada per distreure el personal. Amorosament va collir la poma més verda lluent i sucosa. Era necessari que fos sucosa? Sí, ho era. Sucosa i verdosa.
Al matí següent, es va encarar a l’home dibuixat. Li va etzibar un reguitzell de reivindicacions encadenades fins que ell, pobret, va perdre els sentits. Va accedir a canviar el corbatí per una corbata vermella.
La Poppins sabia, (per això era una Poppins de nissaga), sabia deia, que, després de la fogosa vomitada de retrets, l’única cosa que ell seguiria fent d’esma seria posar un peu davant de l’altre per arribar puntualment i pulcre a la feina, sabia que no examinaria ni l’abric, ni el bombí.
Sabia que tot seguiria el curs rutinari de cada dia, diumenges inclosos. Sabia que els seus ulls vidriosos veurien sense veure, perquè el que veien habitualment eren números de comptes bancaris. Només que el bombí duia encastada una formosa poma. Aquell gloriós 6 d’octubre, el pare, va sortir al carrer, convençut que tot era com cada dia, perquè al maldecap ja hi estava acostumat, i a la Poppins també. Només el reflex vermell de la corbata l'amoinava un xic, l'enlluernava, ho hagués jurat.
Fins que va ensopegar amb la porta del carrer, després amb el policeman, més tard amb les escales i finalment, enlloc d’entrar per la porta del banc, es va sorprende flairant un mix de sal i fruita.
Fins que va ensopegar amb la porta del carrer, després amb el policeman, més tard amb les escales i finalment, enlloc d’entrar per la porta del banc, es va sorprende flairant un mix de sal i fruita.
30 comentaris:
hola Zel. la veritat és que dormo amb ells. ja ho deia Amos Oz "Un llibre és un amant. Cada nit,a la tauleta, m'espera la passió d'un amant diferent"
No he conegut mai a una lliure, jo sóc Aries la teva oposada i diuen que el meu equilibri com amiga.
Gràcies veïna de lluny.
ostras ets una fan de lluis llahc, a mi també m'agrada molt moltiiiiiiiiiiiiiissssssssssiiiiiiiiiim.
com ho has fet aixo de posar la musica jo no ho se fer, m'ho explicaràs?
un petonas
Gracias por tu visita, tu comentario y enhorabuena por tus sueños voladores.
Ya que me has invitado a venir, aquí me presento lo que pasa que tendré que hacerlo con más tiempo para podr hacer uso del traductor que has puesto.
Un besote. y a volaaaaaar.
gracies Roser.
i passejant pels teulats... un gat mirava la lluna, entorpida la mirada per un munt d'escuraxemeneies!
petons i llepades nocturnes!
Curiosa aquesta analogia amb la "Mery Poppins" de tota la vida. M'ha agradat molt! Felicitats!! :-D
Bueno estoy feliz que no haya sido lo que temía, llegué a pensar eso, por el contenido del blog. ¡gracias por comunicarte conmigo!
Lo que opiné del blog, ya te lo dije por correo, y reitero.¡Es excelente!
Fue un placer leerte y lo seguiré haciendo.
Un fuerte abrazo...
Un bon relat, una Poppins ens pot canviar la vida a tots, per avorrits que siguem!
Gràcies pels comentaris, jo també vaig llegint els relats conjunts.
Un relat molt original.
Felicitats!
ep! llegint amb molt de plaer des de sota el garrofer...benvinguda al club!
Besos "intrauterinos! Muaaaaaaaaaaaa!
Uf, algun dia jo també seré tocat per la imaginació
TOP PORTUGUESE UNIVERSAL WRITER: CRISTOVAO DE AGUIAR.
He has, also, translated into Portuguese the Wealth of Mations by Adam Smith.
He has been awarded several prizes.
Don't forget the name of this great author, you'll be hearing of him soon.
Thank you for spending time in Universal Culture.
Please don’t erase this coment from your blog.
Thanks for visiting.
Unrelatmaco i molt original
Uau nena, un molt bon relat, enhorabona!!!!! :-)
Sóc una fan de la Mary Poppins! Gràcies per la visita al blog. Som companyes de la 1a història veïnal. (Ja et passaré el testimoni)
Bones, companya d'història!
Et prometo que no començaré la història en diumenge... ;-)
Quin tros de relat!!!
Molt bo zel!
Enhorabona!!
la inèrcia, la monotonia sempre ens atrapa.. és inevitable.
una micaaa de sucre diu que tot ho fa passar... tot ho fa passar...
Aquesta Popins una mica malalletada, eh?
...
supercalifragilisticoexpialidossu!
Hola!
Hem enllaçat el teu bloc al repàs setmanal que des de Canal Solidari fem de la blogoesfera:
http://www.canalsolidari.org/web/noticies/noticia/?id_noticia=8640
Salutacions!
Ostres és veritat si l'home aquest té la pinta de banquer en potència!
M'ha agradat molt la teva història, i aquest paral·lelisme amb Mary Poppins és fantàstic! una abraçada!
Roser, t'agafo l'escrit "el bazar de la vida", hem de dur refleccions a classe de religió...
no et molesta.. no? et vaig seguint!
Joan, agafa el que vulguis, tu mateix. Si em deixes una adreça o un mail de contacte et passo coses. Merci per comptar amb mi.
Què original! Déu-n'hi do la imaginació que teniu, surten uns relats molt bons. M'ha agradat molt.
Zel, molt maco el relat.
Best wishes
Hola zel, gracies pel teu comentari. No pateixis que ser clònics tampoc és tan dolent. Potser és que sabem triar bé. I per cert, aquesta Poppins la podries fer passar per casa del meu cap?
Aquest matí era per l'alt empordà i avui trobo per primera vegada, un comentari teu en el meu bloc. I si, tenim un bloc clonat! I bastants interessos semblant pel que he vist en el teu perfil. Ja en parlarem en alguna ocasió!
Pel que fa al relat, molt bonic posar una mica de màgia a la monotonia. De vegades ens hauria de passar per davant un popins a tots i fer-nos una bona sacsejada a les costums!
Aniré passant pel teu bloc doncs he vist que hi ha moltes coses interessants.Gràcies per la visita
Caram amb les Poppins...! Sempre estem amatent que en caigui alguna del "zel"...
Publica un comentari a l'entrada