Relats conjunts, una proposta veïnal

Magritte. The Son Of Man

El pare es vestia diàriament amb el mateix vestit de banquer pulcre, estirat, emmidonat. Ningú li va fer mai cap comentari, donaven per fet que, donat el seu càrrec, era la millor opció. Un home dibuixat. Un home sense identitat pròpia. Un home calcat a tots els seus companys. Un tipus anònim. Un tipus legal. Un tipus estalviador. Un tipus submís.
Fins el dia que la Poppins va arribar amb el seu paraigua i la màgica bossa on hi cabia tot. Recoi amb la Poppins. Es va permetre totes les llibertats que ell, hàbilment, havia trinxat, esmicolat, esbocinat, esquarterat, en anys d’organització matrimonial, de llustrar les sabates del seus caps amb el propi mocador, de puntualitat anglesa i ordre familiar. Una revolta sindicalista popular a casa mateix.
La dona alliberada (parcialment, jornada testimonial), els nens campant lliurement per tots els parcs, de costat amb qualsevol esgarriacries, assistint a festes narcòtiques, absolutament embogits de rialles ara clarament obertes, ensenyant les dents i muntats en globus mentals i converses de somiatruites.
Però fins i tot a això es va poder acostumar, malgrat l’acidesa estomacal que li provocava, els maldecaps sobtats, això sí, imposant una draconiana estona de solitud i retirada llegint el Financial Times després d’haver aconseguit en una lluita aferrissada que el sofà fos només seu, seu i de ningú més.
Però les Poppins mai descansen, les Poppins no es donen per vençudes. Les Poppins són la reserva llibertària del món i l’ordre establert. Va esperar pacientment la tardor. Va vigilar amb zel la pomera del jardí. Va provocar una gloriosa i esborronadora ventada per distreure el personal. Amorosament va collir la poma més verda lluent i sucosa. Era necessari que fos sucosa? Sí, ho era. Sucosa i verdosa.

Al matí següent, es va encarar a l’home dibuixat. Li va etzibar un reguitzell de reivindicacions encadenades fins que ell, pobret, va perdre els sentits. Va accedir a canviar el corbatí per una corbata vermella.

La Poppins sabia, (per això era una Poppins de nissaga), sabia deia, que, després de la fogosa vomitada de retrets, l’única cosa que ell seguiria fent d’esma seria posar un peu davant de l’altre per arribar puntualment i pulcre a la feina, sabia que no examinaria ni l’abric, ni el bombí.

Sabia que tot seguiria el curs rutinari de cada dia, diumenges inclosos. Sabia que els seus ulls vidriosos veurien sense veure, perquè el que veien habitualment eren números de comptes bancaris. Només que el bombí duia encastada una formosa poma. Aquell gloriós 6 d’octubre, el pare, va sortir al carrer, convençut que tot era com cada dia, perquè al maldecap ja hi estava acostumat, i a la Poppins també. Només el reflex vermell de la corbata l'amoinava un xic, l'enlluernava, ho hagués jurat.
Fins que va ensopegar amb la porta del carrer, després amb el policeman, més tard amb les escales i finalment, enlloc d’entrar per la porta del banc, es va sorprende flairant un mix de sal i fruita.