La història d'una menys que abraçarà algú demà al matí, d'una menys que rebrà un ram de flors pel seu aniversari,
d'una menys que s'emprovarà unes sabates,
o es comprarà un vestit barat per cap d'any,
Una menys que veurà créixer els seus néts.
Una menys que veurà una pel.lícula per passar l'estona, o per poder menjar crispetes, i no pensar.
Una menys que posarà roba a rentar.
Una menys que somiarà aprimar-se, o no.
Una més a qui no queda cap estona, cap somni,
cap futur compartit, cap festa, cap estrena.
Bé, sí, el seu home li ha fet el darrer regal.
Un taüt.
11 comentaris:
Sí noia, a les nostres grans i petites ciutats la guerra hi regna permanentment, i entre les seves víctimes sempre trobem les persones més afeblides (que és diferent de febles) per l'estat, per les lleis, per l'economia, per la societat, etc.
una menys, que l'homenatge sigui seguir creant consciència, que solament existeix un camí en les relacions de parella que és l'enteniment, tot tipus de violència ha de ser condemnada
abraçades
http://www.elmundo.es/documentos/2004/06/sociedad/malostratos/alerta_listado.html
bufffff!!! a mi és que aquests malparits em fan tornar molt irracional... Fa un parell de dies discutia (en el bon sentit de la paraula) amb una persona sobre la reinserció d'aquesta gentola i d'altres semblants i què vols que et diga... em fot la inversió en reinserció per ells perquè no em crec que servisca per res. Que els tanquen ben tancats i que no surten mai. O que se suiciden abans i no després.
jo els penjaria a la plaça del seu poble i que el veïnat els hi fes de tot, però abans que arribessim a això la llei hauria de ser més dura més inflexible i així no s'atrivirien a fer re...aquests malparits
Sempre he pensat el que diu la Nimue, per què es suïciden després? Que es suïcidin abans i deixin l'altra en pau!
Molt lograt el poema. La trista realitat de tantes.
Querida Zel, es una lástima que no pude leer este post ni el anterior, (desde tu visita estoy tratando de dejar un coment.. Me es imposible), que me dejó intrigada x la imagen de los pie llagados. ¿Sabes? Ahora no me deja traducir, talvez se deba a que no anda bien Internet, ya pedí reparación; Espero y deseo poder leer tus post.
Enormes besotes...
És molt difícil parlar de violència sense que ens surti la que portem a dins. Per acabar amb la violència hem d'educar i educar-nos en la pau, el diàleg i el respecte.
Molt d'acord amb en Jordi.EDUQUEU ELS NENS I NO HAUREU D'EMPRESONAR ELS HOMES. No sé a on ho vaig llegir.
Anna
Jo mateix, sempre reben els mateixos, és cert.
Boris, jo vaig escrivint en castellà, que coi penso? Gràcies per l'adreça, vaig, vaig...
Nimué, Rosa, Puji, molts pemsen el mateix, abans, abans que així ens estalviem la segona part.
Henri viii, merci, poema no, mala sang...
Kukilin, hace días que internet por aquí no funciona, en cambio hoy sí, mira será por el futbol?
Jordi, educar, educar, sempre la màgica paraula. Penso que parlem d'educar i no de viure, viure en pau, viure sense violència, el viure es transmet, educar, no sempre funciona com el viure, allò de l'exemple, a la llarga, espero....
Es ben cert, si es senten tant desgraciats, tant malament, collons, que es matin ells i les deixin a elles que refacin les seves vides, que siguin felices amb altres parelles...que injusta es la vida recollons :-(
Publica un comentari a l'entrada