Llegeixo aquí allò que es qüestiona pel que fa als drets del pares (???) a aplicar determinades sancions als fills.
Evidentment, hi ha el factor afegit del debat global que es viu socialment sobre el com va tot plegat, és a dir, s’ha perdut respecte, els nois no fan cas a ningú, els mestres no tenen autoritat, hem passat a l’altre extrem...
Tots els arguments d’aquest estil sembla que, a segons quins tipus de gent els porten a un factor clau, a saber: s’ha de poder corregir a temps els nens de petits. Per la qual cosa, és lícit donar una bofetada? Majoritàriament la gent opina que sí.
Vaja, bona gent, que si no heu fotut una castanya al vostre fill/a quan era hora, ara ha de ser una maleducat, un bàrbar que no té respecte a ningú, un pocasolta, i compte, potser un predelinqüent i tot, que una bufetada a temps arregla els problemes conductuals, de respecte, de ciutadania, de bona educació i si els haguéssiu pegat ara no ens trobaríem en aquest malpàs de desastre social irreverent, sense èxit escolar i sense civisme.
Ben clar ho diuen els drets dels nens, que no poden ser sotmesos a càstigs físics i a maltractaments, però les bufetades, ho són? Parem-nos a pensar. Com ens veu un nen quan li clavem la bufa? Si es fa a cop calent, malament rai, els ulls encesos, la violència es viu i es veu, si ho fem després de pensar (que ja no ho faríem mai) es premeditació i venjança pura i dura.
Un moviment global no ens salva de dones maltractades i mortes cada dos per tres. Una legislació prou clara no pot aturar el maltractament als menors.
Quina mena de bèsties som que ens plantegem la violència cap a una criatura com un acte corrector?
On és el model d'amor que els encomanem?
On són els nostres actes contra l'agressió dels cossos policials, si a casa, a porta tancada ens permetem pensar tan tranquils que una bufetada no "és res"?
Sí que ho és, un cop has donat el primer pas cap a una conducta com aquesta, estàs perdut. Els menuts no et responen, és tan fàcil... De grans, ens respondran, de fet, segur que alguns ens responen. Quantes bufetades han rebut els que ara peguen? És per l'única cosa que tornaria enrere, per esborrar la bogeria d'haver caigut en la trampa del més fort, sabent que només estava caient en el buit del camí sense retorn. Li vaig demanar perdó, però el perdó no em salva.
11 comentaris:
tot aquest tema és una bogeria. Una bogeria pegar els nens una bogeria com es comporten els nens avuí dia...
Crec que s'ha de saber diferenciar molt bé el que és una bufetada del que és maltractar un nen. Una bufetada tampoc no és girar-li la cara i fer que doni dues voltes de campana, i tampoc no s'ha de fer sense motiu. Ara bé, hi ha motius pels quals si que s'ha de fer? Es pot discutir. Tant de bo no fos així, tant de bo poguessis dir a un fill 'això no està bé', i ell et digués 'd'acord, o accepto, no està bé i no ho faré més'. Però no és així. No crec que sigui aberrant demostrar qui mana, però tampoc s'ha de passar per un dèspota o un maltractador. Trobar un terme mig, com sempre, però en aquest cas, a la baixa. Si es pot, res de violència. Però si cal, que tingui una finalitat.
jo vaig pegar a els meus fills m'ho han retret i m'he disculpat.Ara son unes grans persones i em demostren que m'estimen molt i jo per ells ho donaria tot.Ni pegar ni consentir-lis tot,que hi ha nens que son " repelents"pobrets i ells no en tenen la culpa.
Un petò a tothom.
ara en dire una de grosa, la culpa de la violència de tota mena és dels pares i amb gran mesura de la mare, tenim fills i no podem atendrel's per falta de temps i passem la patata calenta als mestres, ells ensenyen no eduquen, la majoria de mares peguen i criden violentament als fills i ja ho sabem un fill maltractat de gran és un maltractador
salut
Raonament sabem aplicar, aquets nois-ies adolececents que creman contenidors per el carrer, trencan molbiliari urba,vidres de comercos els sacejan, habran rebut algun cop una bufa? Es licit que el unic valor amb el que estan creixen nens que nomes tenan dos anys(treballo a una llar d'infants) sigui el valor del JO o sigui egoisme absolut.Ni pinto pero tampoco baldemoro. un peto guapa.
Vaja, tot estem una mica sensibles amb aquest tema, em sembla que la clau del no "tant jo" és no pas la bufa, la correcció no ve d'aquests tipus de compòrtaments, els nens s'emmirallen en allò que veuen i mentre els seguim oferint un món egoïsta i un món violent com a model social, seran així, sense cap mena de dutbte, perquè de gent bona, sempre n'hi ha hagut i de malparits també, però ara, el nostre món sense misteris, sense fronteres els dóna una visió global del que s'hi val tot per aconseguir el que sigui. Haurem de canviar molt per aconseguir que els infants del primer món siguin diferents, perquè són aquests els que menys valors humans tenen, em sembla.
La violència no és cap solució. Ni física ni psicològica. Aixo no vol pas dir que calgui deixar els nens fer tot allò que vulguin. Bé, no sé, els meus "nens" ja no en són més, i no van ser particularment difícils. Els nostres gats van participar molt a la llur educació, cal dir-ho. Crec que el primer (i a la vegada últim) colp que va rebre la nostra ainada va ser de la gata. Un colp sec sobre la mà , urpes dedins, indolor, acompanyat d'un xiulet, i em recordaré sempre la crisi de llàgrimes que va provocar aquesta correcció.
si jo pugues pegar ... utilitzaria "imedio" !!! ... salut
diuen que una bona bufetada a temps.....
a mi només em va pegar a la cara una vegada el meu pare, jo tenia 16 anys i va ser per perde-li al respecte a la meva àvia, em va doldre més haber-ho fet. a a meva filla gran només li pegat dues vegades i crec que amb raó, ella diu que prefereix una bufetada meva que els meus crits. a la petita potser una vegada, però sempre al cul.
però quan la violència ve de la teva pròpia parella això ja canvia...s'ha de ser molt animal.
Sempre em remous per dins. un petó bonica
Sempre hi he estat d'acord, però últimament he sentit desesperació davant la meva filla i un sentiment de no puc més davant el seu desafiament que va acabar amb un bofetada no fa pas massa dies.
Em va saber molt de greu, moltíssim, i a ella també...`potser a totes dues ens cal adaptar-nos al meu divorci i a la seva pre-adolescència.
Espero que no em torni a passar.
Petons, guapa, tens un bloc molt interessant!
Jo, personalment no he donat ni una sola bofetada al meus fils, ni al cul. A cap dels dos. Us asseguro que són dues persones fantàstiques. No són maleducats, ni cremen contenidors. Ni m'han contestat mai malament, ni m'han aixecat la veu. Jo tampoc a ells.
La violencia no només es transmet per les bufetades, a vegades parlar o cridar amb menyspreu, insultar als nens, ser injustos... provoca respostes dels nens o nenes que després ens indueixen a passar a la bofetada, més que res, perquè ja no sabem què més fer.
Respecta'ls i et respectaran. I un cop fet això, si alguna cosa mereix una bufetada a temps és precisament una falta de respecte. Però ha de ser la primera falta de respecte, perquè faci un mínim d' efecte.
I jo dic... No hem de donar-ne mai cap, de bufa... però si n'has de donar dues, és que la primera no estava ben donada.
Publica un comentari a l'entrada