novetats i postres

És possible, (de moment només possible), perquè m'han de respondre, que aquest blog tingui de tant en quant coses que potser jutjareu alienes o estranyes.

M'explico. Aquest semestre, dues de les assignatures que em toca fer són Interculturalitat i Educació, i Noves Tecnologies Educatives. En totes dues, una de les exigències és crear un blog.

Ja! Treballs a mantenir-ne mínimament digne un, i me'n demanen dos més...

Premi pels bloggers, noies, nois, dones, homes, animals tots, el blog és una eina de treball reconeguda a nivell universitari, i això és "para mi un orgullo y un motivo de honda satisfacción" (Borbón dixit).

Bromes a part, com deia algú, Catalunya serà blogger o no serà.

Això que ens sembla encara en algun moment una utopia, és cert. Aules d'acollida, espais de debat universitari, grups d'alumnes, mestres que volen arribar ràpidament i fluïda a la gent, oficinistes, funcionaris, treballadors de tots els rams... fan ús del blog.

Jo diria, que, tard o d'hora, serà gairebé tan emprat com el messenger, amb l'avantatge que aquí fem cultura, llengua, denúncia, política, literatura, ecologia, país... i ens comuniquem personalment... però per escrit, tornem a escriure cartes, sigui com sigui i posats en el nou món virtual.

Més diria, si gosés, que ho diré. Un altre mèrit és que la gent gran, quan dic gran vull dir que ens inclou als de més de quaranta, tenim la oportunitat de no perdre el tren, d'anar fent sense quedar en l'àmbit "de l'analfabetisme tecnològic". Si ens dóna una satisfacció personal, ens dóna també la possibilitat de seguir aprenent en el context actual.

Fi de la reflexió.

Postres

He capgirat el temps, que en sóc d'estranya...

de dies en faig nits,

que nit porta naixences,

si no ho creieu, busqueu les estadístiques...

*

al capdavall, allò més clar en mi, és la contradicció...

vaig néixer en un migdia clar,

per fotre al meu veí, vaig espatllar un dinar...

de nits, m´he fet la vida a mida

*

a fora és fosc, i hi ha silenci

silenci ple de pau, que tothom dorm

i l'aire és només meu, meves les guerres

i meus em faig els sofriments...

mentre una rata solitària també esgarrapa

sento com furga a la paret

*

tot contradint l'escalforeta que m'envolta

trobo els freds d'enyor de qui no hi és

qui no serà, o de qui tot li serà pres...

demà no seré jo, que jo sóc ara

furgant per un un forat de llibertat