19 de maig 2008

la clau al desert

pesada boira, espessa de ràbia
tolls ennegrits de cendres
fètides aigües que abans eren clares
odis callats darrere les llàgrimes
que deixen solcs foscos

soldats d’uniforme planxat i curòs
requisen tresors per menjar-se ben sols
amb somriure de llop
i llencen la clau dels camions
a la sorra

rancis i bruts els nens s’emmirallen
en basses grisoses bullents de podrit
un tros de cama, un peu perdut
una mà erta, un cap sense ulls
ànimes soles voleien i cerquen
el cos que han perdut
entre runes
*
*
PER CERT, ÉS EL POST 300 !!!

19 comentaris:

Anònim ha dit...

Els trens bons nomes pasen una vegada a la vida, si creus que el teu encara no ha passat buscan's!!!!

Mikel ha dit...

ei!! has trobat la clau que vaig perdre... a veure si trobes el meu mobil? ;-)

Henry The VIII ha dit...

Botifarrera i poetissa alhora... Una cosa no treu l'altra.

No havies d'haver cantat oros sinó passar-li al company. No sé, és una opinió personal.

Salutacions

Striper ha dit...

Ostres una mica o millor dit molt negre no. Espero que no sigui el reflexe del teu anim.

Judit ha dit...

La injustícia ha passat a formar part d'aquest món: ens hi hem acostumat. Sempre he pensat que sense canvi no hi ha revolució, i no hi ha canvi sense implicació.
Molta gent només es preocupa de viure tranquil·lament i deixar passar el temps a la seva caseta amb piscina i gosset. No desprecio aquesta forma de vida, només crec que podríem ser tots plegats un xic més humans.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Muy fuerte este post. he quedado muy consternada.
Besitos♥

fada ha dit...

Si hi ha ànimes soles que voleien buscant el cos que han perdut és perquè hi ha cossos que han perdut l'ànima i es dediquen a fer atrocitats. Un petó per animar-te.

mafalda ha dit...

Tal com diu la fada, per desgràcia, a més d'ànimes sense cos, el món és ple de cossos sense ànima. Una gran tragèdia a la què el món gira la cara per no haver-la de mirar.

LlunA ha dit...

Curiòs post, un conjunt que m´ha agradat molt, foto i paraules!

Petonets

Anònim ha dit...

Quina llàstima que un poema tant ben escrit sigui sobre coses tristes... tant de bo alguna cosa pogués canviar... tant de bo...

Martha! ha dit...

Felicitats pels 300!

m'ha agraddat la foto, autèntica!
un petó

Unknown ha dit...

Enhorabona pel 300! Una mica grisos, no?

mossèn ha dit...

300 ??? ... pos enhorabona !!! ... salut

robelfu ha dit...

Quina alegria si aquesta clau obrís l'ànima ennegrida de moltes persones.
felicitats pels 300.
petons

Anònim ha dit...

300! jo els vaig fer fa pocs dies. Felicitatas! Bon poema, però no me'l puc deixar entrar gaire endins avui, no és un dia gaire valent.

Antoni Esteve ha dit...

buf, el dit a la nafra!

petons!

Joana ha dit...

Cossos erms de somnis, perquè la realitat és massa fosca!
Felicitats pels 300!!! ;)

Joan de Peiroton ha dit...

Roser, la depressio m'esta agafant! Espero que ens penjaras un Arc de Sant Marti a un proper post!!!!
Per lluitar contra la depressio, et faig un potonas!
I felicitats pel 300e post, clar.

Tanhäuser ha dit...

Un post preciós. Digne de una xifra tan significativa.
Petons, gran dona.