una història per pensar

atletes de la vida
Al blog del Hippie Viejo he llegit això. No he pogut evitar de posar-lo en un post. M'ha fet recordar quan n'estem d'equivocats en les nostres curses absurdes per competir.

Al final, l'important no és com arribes ni quan, sinó amb qui arribes, comptant sempre quants han pogut fer el camí amb tu, i no contra tu, pensant en aquells a qui no has abandonat i que tampoc t'han deixat sol. Potser aquí rau l'autèntica solidaritat.

Aquí teniu la història:

Fa un temps, durant les Olímpiades per a persones amb minusvàlues a Seattle, anomenades també "Jocs Paralímpics", nou participants, tots ells amb deficiències mentals o físiques, es van col.locar a la línia de sortida dels cent metres llisos.

Quan es va sentir el senyal, tots van sortir, no precisament disparats, però amb ganes de fer-s'hi amb el cor, acabar la cursa i guanyar el premi.

Tots, tret d'un noi, que va ensopegar, va caure a terra i rodolant va començar a plorar.

Els altres vuit, van escoltar el plor i van alentir el pas, van mirar enrera i, veient el company a terra, es van aturar, i van recular...tots!!!

Una de les noies, amb síndrome Down, es va agenollar, li va fer un petó i li va dir:

-Ja està! Ara es curarà!

Els nou atletes competidors es van enllaçar amb els braços i van caminar junts fins a la meta.

Tota la gent de l'estadi es va posar dempeus, diuen que no hi havia cap parell d'ulls que no lluïssin del plor, mentre els aplaudiments emmudien totes les veus.