03 de maig 2008

una història per pensar

atletes de la vida
Al blog del Hippie Viejo he llegit això. No he pogut evitar de posar-lo en un post. M'ha fet recordar quan n'estem d'equivocats en les nostres curses absurdes per competir.

Al final, l'important no és com arribes ni quan, sinó amb qui arribes, comptant sempre quants han pogut fer el camí amb tu, i no contra tu, pensant en aquells a qui no has abandonat i que tampoc t'han deixat sol. Potser aquí rau l'autèntica solidaritat.
Aquí teniu la història:
Fa un temps, durant les Olímpiades per a persones amb minusvàlues a Seattle, anomenades també "Jocs Paralímpics", nou participants, tots ells amb deficiències mentals o físiques, es van col.locar a la línia de sortida dels cent metres llisos.
Quan es va sentir el senyal, tots van sortir, no precisament disparats, però amb ganes de fer-s'hi amb el cor, acabar la cursa i guanyar el premi.
Tots, tret d'un noi, que va ensopegar, va caure a terra i rodolant va començar a plorar.
Els altres vuit, van escoltar el plor i van alentir el pas, van mirar enrera i, veient el company a terra, es van aturar, i van recular...tots!!!
Una de les noies, amb síndrome Down, es va agenollar, li va fer un petó i li va dir:
-Ja està! Ara es curarà!
Els nou atletes competidors es van enllaçar amb els braços i van caminar junts fins a la meta.
Tota la gent de l'estadi es va posar dempeus, diuen que no hi havia cap parell d'ulls que no lluïssin del plor, mentre els aplaudiments emmudien totes les veus.

18 comentaris:

Joana ha dit...

Noia... m'has posat tendreta....
Petonet

Llum ha dit...

Zel, aquesta història m'ha fet posar la pell de gallina!

Quantes coses ens queden per aprendre!

Musafir ha dit...

Realment hauriem de pensar en aquesta bogeria nostra de món competitiu. Si un és més fort, més poderòs, més ric, que no pas els altres, al final, algú ho ha de pagar això. Però hem de recordar que el nostre món és finit, i té uns límits. Penso que aniriem millor si tots forem més solidaris.
Molt bona lliçó de post,

Saludets,

horabaixa ha dit...

Hola,
T'acabo de trobar. He quedat impresionada. Encara no he llegit cap entrada, però he vist tot el de la dreta de la pantalla.
T'aniré llegint,
Salutacions

Joan Martín ha dit...

Tota una cursa, per moments, de valors. Van desplaçar la meta vers altres sentits, que l'únic de les marques, que també buscaven però van sentir amb claredat què tenia incomparablement més valor en aquell instant. Potser, algun dia, de manera més general, també hi arribem, a desplaçar absurdes i empobridores metes, els demés. Però mira quina feinada van fer nou (no calen masses) persones: commoure el que, tot i estar molt soterrat,reconeixem com a incomparablement més valuós i necessari i satisfactori. Potser algun temps tota la terra serà com aquell estadi en els moments de cada dia. Per què no, hi ha indicis, com el d'aquesta historia.
Petonets.

Rita ♫ ha dit...

¡Que bella tu historia, Zel!
A veces aprendemos donde y de quienes menos esperamos.
Un besote.

Striper ha dit...

Una solidaria historia per apendre, a vegades qui mens pensem en dona lliçons.

Metis ha dit...

ho vaig llegir ahi mateix. amb pareix tot una mostra de solidaritat i ayuda.

Carles Sampietro Lara ha dit...

Molt bonica la història; és un d'aquells relats que no oblidaré.

Per cert, acabo de llegir el teu escrit escoltant la música del Garrotin de Lo Parrano; com a lleidatà, gràcies, jejeje.

Ciao

LlunA ha dit...

Com és la vida, eh? ´Sense paraules que m´he quedat!

DOLORS ha dit...

Zel, segur que si haguéssim viscut aquests moments en l'estadi hauríem plorat juntes!
Compartir el trajecte amb persones estimades és el plaer més satisfactori!
que tinguis sort!
Per cert, si et serveix d'acompanyament et diré que vaig fer gran quantitat de mapes conceptuals fins a entregar el darrer a la UOC, com dius tu en l'altre blog!

Tere Marin ha dit...

Ante todo gracias por el aviso del movimiento de letras en mi blog...al situar la imagen se movió todo.
Y segundo cada semana te sigo aunque no escriba.No solo porque disfruto leyendo tus reivindicaciones y porque me siento "en tu onda" como dicen por aquí en Argentina , si no porque me encanta seguir leyendo en catalán.
A escribirlo no me animo...demasiadas faltas.
Un abrazo y hasta pronto
Tere Marin
www.sexismopublicitario.blogspot.com

fada ha dit...

Gràcies per aquesta història tan tendra. Fa pensar, realment. A mi també se m'han humitejat els ulls. Fins aviat.

Carme ha dit...

Ja havia llegit aquesta història i això no m'ha impedit de tornar a plorar una vegada més. Si arribo a ser a l'estadi els inundo. Quantres coses per aprendre! de tothom!

Jo Mateixa ha dit...

Recordo els Jocs Olimpics de Barcelona 92, no hi vaig anar, els vaig presenciar tots per la TV.

Però als paralimpics si que vaig anar-hi in situ, vaig veure tots els que vaig poder per que mi, aquesta gent amb alguna mena de deficiencia, si que son els que realment es merexien el mèrit de correr, nadar, saltar...

Petonets bonica!!!!

Joan deu Peiroton ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan deu Peiroton ha dit...

He tornat de la meva escapada a Catalunya. Fixa't, que a vegades em penso que si jo haguès de còrrer amb minusvàlids, potser tendria una petita possibilitat de no pas arribar en tot darrer. En fi, res menys segur, cal encara ser capaç d'arribar fins a la fi.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

a mida que et anava llegint, em venien ganes de plorar, tendre que és un

petonets