Quan jo era petita, i anava al poble dels avis a passar dissabtes i diumenges, i després l'estiu, el nostre entreteniment "boscà" passava per fer-nos pipes amb flors de magraner i arrencar els joncs de socarrel per xuclar la part blanqueta que quedava sota terra.
Quan les flors estaven així, era el millor moment per agafar un branquilló sec, clavar-lo a la part de la flor que s'arrapava a la planta i teníem ja una formosa i quasi real pipa per fer com els grans.
Aquesta mida era ideal, no s'acabava de trencar fins al cap de força estona i podies anar caminant com aquell qui es fuma una pipa.
El magraner és preciós en aquest temps, enamora la varietat d'estats de les flors i permet que els nens entenguin molt bé el procés de creixement d'un fruit.
Encara que sigui poc correcte, els he explicat el meu joc d'infant, això sí, recomanant que no es dediquin a deixar els magraners sense flors.
No acaben d'entendre que no cal una joguina per jugar...
D'altra banda, aquest dies les meves visites a casa vostra són gairebé inexistents. El final de curs és una punyetera mandanga. Feina, paperassa i un adéu que es fa etern. Jo m'apuntaria a fer un descans de tres setmanes i tornem-hi...no m'agrada el que s'acaba... dos cursos i els he de deixar... pitjor que si m'arrenquessin un queixal...
16 comentaris:
vaaaa dona! que et queden dos dies i ja els perdràs de vista fins al setembre.
Va, pren paciència, agafa la teva pipa de magraner, posa-te-la a la boca i relaxa't. En tres setmanetes s'acaba, i podràs descansar una miqueta.
No només us passa als profes això de l'acumulació de feina aquest mes. Altres branques professionals també patim del mateix. I si a això hi afegim l'arribada del bon temps i, conseqüentment les ganes de treballar menys, encara es fa més dur. Però ja se sap, s'ha de treballar per viure (mai viure per treballar!)
;)
Ei, jo també en feia de pipes de magraner! Quan volto per la falda del Montgrí i en veig algun a la vora del camí encara me n'agafen ganes.
És veritat, sentiments diversos, els de final de curs: ganes d'acabar i recança.
(Veig que avui tens música de la meva terra -més o menys-)
Jo tambe ho feia aixo que explicas i apart feiem pipes amb canyas i fumavem un tronc que ara no recordo el nom que crec que en castella son lianas.
bonics records ... salut
Aquí un altra de final de curs envoltada de paperassa i amb comiats interminables. Se'm fa estrany que ja no estiguen els xiquets pels passadissos...
Que els nens canviïn de mestre és bo per als nens... i per als mestres. Encara que sovint, quan han tingut un bon mestre (pocs, perquè són minoria) o una bona mestra, et sap greu que no continuïn plegats.
Però sempre et queda l'esperança que l'altre fill, més petit, també li toqui i tornis a repetir el cicle. :-)
Les flors de magraner... aquell contrast entre el vermell de la flor i el verd intensíssim de les fulles... és únic. Per colors: el magraner. Per olor: el gessamí.
Bon estiu!
M'has recordat a les magranes que ens portava la veïna del poble! m'agradaven! no feia el que tu dius que feies jeje...
hola, belles flors!
t'escric des d'Ecoveritas, la cadena de supermercats ecològics de Barcelona. ens estem posant en contacte amb persones que veiem que estan interessades en el medi ambient, com tu, per a convidar-los a apuntar-se al nostre butlletí, que preparem cada 15 dies sobre novetats en el sector del menjar ecològic.
si t'interessa, pots apuntar-te en la nostra web: http://www.ecoveritas.es
salutacions
El nom dels troncs que fumavem i per sert picaven a la llengua era vidalma.
:D
Cuida't!!!!
No pateixis !!!!
No et creguis obligada de visitar-me, però això de prendre un cafè plegats, un dia, sí! :D
Precioses les flors del magraner!
Una abraçada.
Hi ha pocs arbres més bonics que el magraner, a la meva comarca (Osona) n'hi ha poquíssims però els que hi ha es fan veure.
Salut
L'estiu és un bon moment de reflexió i de programar la feina (com treure algun llibre innecessari perquè pobres xiquets/es en tenen massa i fer material propi, com enfocar una assignatura, com realitzar algun projecte nou, sava nova, idees noves, cap nou..., uix! això sí que no, impossible, tenim el que tenim). Quina preciositat de magraner, jo feia xiulets amb la closca d'aumetlla. Petons!
Jo també recordo haver anat a correr la magrana a un hort prop d'on jugavem a fer cabanes i empaitar-nos l'amo de la finca.
Publica un comentari a l'entrada