Un conte, o dos, segons es miri.

Per entendre com funciona l’economia sota les polítiques neoliberals i falsament globalitzadores (globalitzen la pobresa)
Un poble, cap allà a Índia, posem per cas, escapant no se sap com del control mundialista, experimenta una crescuda insospitada de l’economia.

Però només un percentatge proper al 50% de la població (és un conte optimista) es beneficia del nou estatus. Els nous gairebé rics, gasten bona part dels seus ingresos en menjar, després d’anys de passar fam. Però, com que l’oferta no creix de forma paral.lela, els preus es disparen.

Final no feliç: L’altra meitat de la població, més pobre que mai, comença a morir de fam en no poder adquirir ni els mínims per subsistir.

És històric. La fam de Bengala l’any 1943, després de la fi de la colonització britànica. Qui vivia a ciutat, va poder pujar d’estatus i molts van deixar de ser “pobres de misèria”, en canvi, la gent del camp van patir una fractura social que encara arrosseguen, entre dos i tres milions de persones van morir o gairebé, de gana pura i dura.
L’altre conte molt actual, per entendre una mica més.
Després del 2005, s’aprova l´ús de l’etanol com a combustible.

Tot i que no està provat que disminueixi de manera clara l’efecte hivernacle, els qui es dediquen a conrear blat i soja, reben subvencions i subsidis si les seves collites van a parar als dipòsits per elaborar combustibles. Una manera d’afavorir el camp i frenar les emissions de gasos, diuen. Feina i mans per treballar, diuen...

Hi ha molta més demanda de gra, perquè es deriva molta quantitat de cereals que ja no són d’ús alimentari. Però, com que falta la matèria primera per l’alimentació dels més desfavorits, els cereals s’apugen a velocitat de vertígen. Ara, la gent que pateix fam ha de competir amb un suposat benefici ecològic. Un estómac, (molts estómacs) contra un dipòsit de combustible per un cotxe, un vehicle, una tecnologia que mai veuran.

Quants es van afegint a la mort per fam?

Si ja ho deien, més val néixer amb estrella que estrellat.