L'informe, que parla dels nens en esports d'alt nivell, ara que s'acosten una altra vegada uns jocs olímpics, fa reflexionar sobre el sacrifici, els efectes físics i mentals, la duríssima disciplina, l'enorme pressió... a que els nens es veuen sotmesos. Comenta també les males pràctiques esteses en la majoria de països, sobretot en disciplines com ara la gimàstica.En aspectes de control de pes, d'horaris d'entrenaments, de sotmetre's a càstigs i avergonyiments, s'analitzen els aspectes que haurien de ser objecte de revisió perquè atempten contra els drets dels nens. Es comenta l'estrés de les nenes que saben que quan el seu cos comenci a canviar després de les menstruacions, se'ls eixamplin els malucs i els creixi el pit, veuran la seva carrera acabada a l'alta competició, perquè està estès el model d'un cos petit que permet moviments més harmònics (?). Parla dels índexs d'anorèxia alarmants entre atletes, a qui s'exigeix una mitjana d'uns 10 quilos per sota del seu pes ideal, per aconseguir bones marques.
Afegit enmig del post: aportació als comentaris de l'Assumpta:
"Diciembre de 1997- Tania Lamarca, componente del equipo medallista en Atlanta, era expulsada del equipo nacional por pesar dos kilos y 700 gramos más de lo exigido por sus preparadores. Emilia Boneva siempre justificó estas decisiones porque «para que la gimnasia rítmica sea un deporte bello, estético y de elite, las gimnastas no pueden estar gordas»."
Hi ha propostes de rebaixar l'edat mínima de participació als 18 anys, quan sembla que la maduresa mental permetria fer front a l'agressivitat de les competicions. Tot i això, ara que l'edat està als 16, com que evidentment la intensa formació i entrenament comença de ben petit, la parcel.la d'edat que no es controla, abarca períodes bàsics en el desenvolupament del cos i la ment. Casos de suicidi, de malalties i alguna mort "accidental", de "cacera" d'infants amb potencial a països africans(cas del futbol) són a l'ordre del dia.
Per pensar-hi, qual els veiem fent aquelles acrobàcies. Per pensar-hi, quan els veiem enfrontar-se als entrenadors amb les llàgrimes als ulls.
(us recordo que podeu passar a llegir humans.0)
18 comentaris:
Es absolutament vergonyos, primer per que son nens , i segon que l'esport aixi arribat aquest extrem.
És força demencial el que fan alguns països amb els seus nens. Cas especial és el de les gimnastes, que destaques, però és que no hi ha per menys. Evidentment que atempten contra els drets humans, però ho fan per la glòria del país, per tant, suposo que a ells ja els val això. Vols dir que hi ha edat mínima per participar als jocs olímpics? Ves què et diré que si l'edat mínima fos 18, potser alguns d'aquests problemes s'acabarien, perquè ja no valdria la pena torturar nenes tan petites, i no serien descartades en tenir la regla, s'haurien d'aguantar i treballar amb gent més gran.
hi hauria d'haver-hi més estudis i més control sobre això. Els diners que arrien a guanyar les marques i els responsables, governs etc... els haurien de fer tornar en aquest sentit.
Recordo en alguns Jocs Olimpics veure imatges bastant descoratjadores on t'enadones que els nens han de ser nens tants anys com puguin, la llàstima es que els pares - entrenadors no s'enadnen i els hi estàn robant la poca infantesa que puguin tenir :-(
Fa temps vaig veure per la tele un reportatge on es forçava al límit unes petites atletes perque aconseguissin el màxim de flexibilitat. Feia esgarrifar. Per a mí allò eren autèntiques tortures.
Ho desconec totalment en l'actualitat, però, a l'igual que en Xexu jo també preguntaria si és cert que hi ha edat mínima per els Jocs Olímpics. Si n'hi ha deu ser una cosa no massa antiga perquè jo crec que quan Nadia Comanecci ella era bastant més joveneta de 16 anys.
He posat a Google a buscar coses d'aquest tema i m'ha sortit un informe que, entre altres coses, diu això:
"Un año más tarde -diciembre de 1997-, Tania Lamarca, componente del equipo medallista en Atlanta, era expulsada del equipo nacional por pesar dos kilos y 700 gramos más de lo exigido por sus preparadores. Emilia Boneva siempre justificó estas decisiones porque «para que la gimnasia rítmica sea un deporte bello, estético y de elite, las gimnastas no pueden estar gordas»."
L'informe és aquí:
http://www.elmundo.es/2000/09/14/documentos/14N0201.html
(És "El Mundo" jejeje però suposo que en aquests temes ens en podem fiar)
Per altre banda, he trobat que Nadia Comanecci és nascuda el novembre de 1961. Si les Olimpiades de Montreal van ser l'any 76, ella en tenia 14.
Un tema molt interessant, Zel, tan de bo les autoritats esportives s'ho prenguessin seriosament.
L'esport d'alta competició requerix molts espforços i renúncies, i caldria posar certs límits en cas de nens i nenes petits
No n'hi ha prou amb controlar l'edat en la que poden competir, doncs els pares els sotmeten a entrenaments durissims des que són molt petits perquè així puguin competir quan siguin més grans. Probablement, en el nostre país, la Direcció General d'Atenció a la Infancia hauria de vigilar més alguns centres i clubs esportius.
D'aquí pocs dies, com a gregaris descerebrats, molta gent entronitzarà l'esport a Beijing, com un emperador, amb admiració i reverencia. I aquestes imatges revertiràn en més i més esport d'alta competició, i més i més nens maltractats.
Tinc un germà que havia estat escollit per l'equip preolímpic dels jocs de Barcelona. No explicaré tot el que li va passar però sempre ens demana als germans que no deixem participar als nostres fills en cap competició de cap nivell, que els deixem fer esport, el que els agradi, però no deixar que es dediquin a competir que aquí comencen els problemes... (i els dopatges entre d'altres qüestions psicològiques). No hi ha escrúpols!
Ye prou vergüeñoso, se mira de fer d'un esporte una mena de competezión brutal y extrema. Amás cal parar cuenta que ixos ninos son titers d'atra chen que los dominan.
En aquests Jocs Olímpics tacats de sang que estem a punt de presenciar caldrà fixar-se molt bé amb les gimnastes xineses: la pressió que patiran aquestes nenes pel fet d'haver estat escollides per representar Xina no pot comparar-se amb res.
D'altra banda cal veure si notícies com aquesta són apropiades per allò que diuen valors olímpics: http://www.elmundo.es/elmundodeporte/2008/07/18/masdeporte/1216377429.html
Salut
Em fa por llegir això Zel :(
El més trist i preocupant, és que l'"alta competició" esportiva pot ser un reflexe d'una societat excessivament competitiva (per al meu gust), que acaba estressant, agobiant, marcant objectius cada cop més impossibles, creant frustració, vergonya i patiment a tantissima gent, nens i adults.
L'"alta competició", en general, crec que és ja un problema d'entrada. En nens, el problema és encara més terrible.
En ocasions, els nens pateixen en pròpia carn la "neura" dels seus pares per la competició, per guanyar, per arribar el primer. A pares així se'ls hauria de treure la custòdia dels fills.
No hi ha paraules. Ho trobo vergonyós!! I després s'estriparan les vestidures davant de casos de treball infantil. I això què és?
Es un crímen estas cosas, conocí a una bailarina de ballet, que no se mantenía delgada tan fácilmente y siempre tenía que vomitar las comidas que la madre le obligaba a comer, un día la madre al ver que la chica estaba enferma, la retiró del ballet y ella se retiró de la vida, muy triste, en serio que estas cosas pasen. Besitos.
són fills d'atletes frustats que al seu dia van fracasar i posen les il.lusions al fills fins al punt d'explotar-los com a esclaus, patètic
petons
Mai no oblido els gimnastes dones que havien de menjar hormones per mantenir-los petits en mida. Semblaven tan terribles, no tenia cap coll. I tot això per a la glòria d'una medalla d'or.
Publica un comentari a l'entrada