molt honorable senyor president

Es veritablement un exercici d’estudi social llegir els comentaris que es deixen als articles de la premsa virtual. Consti que en el que escriuré no hi ha una declaració d’ideari polític, més aviat una declaració de desqualificació (opinar és lliure i de franc) cap a d’altres personatges. De vegades, un ha d’escriure amb el cap més que amb el cor. Avui és un dia d’aquests. Avui, és un post que no agradarà. Però encara crec en algunes coses que em semblen fonamentals.

Diari Avui. Article de la resposta del sr. Montilla al sr Puig. En l’apartat de participació via electrònica, podeu llegir la fúria “catalanista” d’un piló de persones anònimes o no, a més de respostes més assenyades i/o tolerants, amb unes quantes de forasenyades. El to, sovint despectiu i insultant entre els qui es comenten i cap a persones que no tenen res a veure amb el tema.

El més curiós, és que tota aquesta gent que llegeix (sembla ser) els diaris, i està, (sembla ser), al dia de tots els afers polítics, quan és l’hora d’actuar, de sortir al carrer, de promoure accions de defensa de la llengua, del país o senzillament de la solidaritat i democràcia, no crec que siguin enlloc. Ho dic pel fet que hauríem de ser independents ja fa temps, si ens refiem de les grans proclames que fan. Ho dic, perquè a l’hora de criticar una cosa com l’estil oral del senyor president Montilla, semblen una colla de corbs aferrisats, directe al coll. Poc que fan cas de la facilitat amb la que moltíssima gent a casa nostra parlen habitualment en castellà sense ser de pares castellanoparlants, sembla que això no compta si es tracta d’assistir a una presentació artística, a un “vernissage”, i es poden fer servir, com ara he fet jo, tot de mots manllevats al francès o a l’anglès. Una altra? Abans, parlaven del Molt Honorable President de la Generalitat, senyor Jordi Pujol. Es veu que ell es mereixia tots els tractes de respecte dignes d’un càrrec. El sr José Montilla, no se’ls mereix? Podem no estar d'acord amb la seva política, amb els seus ideals, però no es pot permetre de malparlar d'algú per com vocalitza, o quant lèxic té en una llengua que per ell no és la materna.

Si tots aquests buscabregues, que normalment també són anònims, anessin a votar, formessin part d’algun moviment reivindicatiu, actuessin, segur que es notaria. Segur, perquè la quantitat de persones i comentaris, si sumem tota la premsa virtual i tots els articles que permeten intervenir, ens genera una corba de població implicada/ interessada/ motivada...important. I on són quan és l’hora de promoure moviments populars per reclamar autogovern de ple, independència, autodeterminació? Per desacreditar tot s’hi val i tothom en sap. Per construir, la cosa es complica.

Curiosament, és també força penós constatar llegint, que s’ha perdut absolutament el respecte i les formes adients al moment de parlar, opinar, dirigire-se als altres, directament o indirecta. Amb això, poc que si posen, (home, sempre tenim l’excusa de la llengua de carrer...) No se’m fa estrany que els nois i noies, nens i nenes, no tinguin ni la més mínima idea de què vol dir mostrar un to respectuós, a més d’unes paraules mesurades, i que sàpiguen com adreçar-se a la gent. Ho dic perquè és un altre tema que ens omple sovint la boca, i molt, de “com són els nois i noies avui dia” Gran proclama. Si la gent que dirigeix o vol dirigir la societat, si els qui tenen càrrecs i ocupen un seient de diputat,(aquests que deuen haver estudiat molt, però molt i molt, que tots tenen moltes carreres) són tan grollers, tan absolutament maleducats, tan imperdonablement irrespectuosos, com esperem que parlin al seu pare, mare, mestre/a, professor/a, a qui troba pel carrer, a la gent gran, als companys, a una altra persona que no percebi com un igual?

S’ha de poder dir tot, sempre que l’argument no sigui desacreditar humanament a l’altre sense raó de pes, o certesa. I una raó de pes, no pot ser tenir una llengua materna que no sigui la nostra, quan parlem de societat plural i respecte a les altres cultures. Tal com deia avui a una persona, si jo me’n vaig a França, posem per cas, i els meus fills fan carrera política, que ningú els retregui si fan catalanades. Jo hauré vetllat per mantenir la meva llengua materna, l’hauré parlat a casa i amb els meus, i la voldré pels meus fills.