records d'estiu

Esmolet!

Ganivets oscats, tisores balderes...!

Xafogosa migdiada d’anys enllà,

on el meu record es perd...
un xiulet, un soroll de ferralla,
la mare amatent vigilava el nostre son, la migdiada...

silenci! ni el gat gosava moure’s...

Xafogòs, un dia, el foc es va fer cert...
aixecaren els menuts voleiant baixant escales
per fugir, mentre el fum encegava els ulls

Veig encara ara com la palla crema seca, i l’avi plora...
i repiquen les campanes tocant a foc,
i davallen les galledes, les mans no s’aturen,
i suen, i jo ploro i m’admiro, el foc m’encisa...

L’esmolet, aquella tarda no hi era,
jo bé ho sé, que corria sola fugint,
amb el vent calent cremant-me la cara,
enllà del foc i dels meus, ells ni se n’adonaren,
que jo tampoc hi era...

Llegiu aquí el manifest dels escriptors gallecs, bascs, catalans.

Un tastet:

MANIFEST DE L’AELC, AELG I EIE Davant el discurs pretesament homogeneïtzador i centralista que subjau en el “Manifiesto por la lengua común”, la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA manifesta que:

1. La realitat plurilingüe que conforma i dóna existència a l’estat espanyol, lluny de ser entesa com una “asimetria” o deficiència per se, reprodueix de manera transparent una diversitat lingüística i cultural comuna a la majoria d’estats que conformen l’Europa plurilingüe.

2. El gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs.

...

6. La visió anul·ladora que de l’enriquidora realitat plurilingüe espanyola es transmet des del Manifiesto ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una llengua i, conseqüentment, reforçar els plantejaments diferenciadors entre ciutadans de primera i de segona per raons de llengua. La competència plurilingüe, també per als ciutadans espanyols nascuts en comunitats autònomes amb una única llengua oficial, sempre serà una clau que obri el món, que obri les fronteres del respecte per l’altre des de la interpretació d’una relació d’equitat entre els éssers humans, independentment del seu lloc de naixement, de residència i de llengua pròpia. A més, el Manifiesto parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill en tot el territori de l’estat.