19 de novembre 2008

Encara hi ha un bàndol de bandits guanyadors


Finalment, després de tants anys, el dictador i assassí, ha guanyat. Guanya fins i tot després de mort.

No tinc gaire fe en cap polític. Tampoc em mamo el dit. Però aquesta vegada, em semblava que s'aconseguiria alguna cosa, si més no retornar la dignitat de persona amb dret a tenir un nom en una tomba. I el reconeixement de l'honorabilitat de moltes persones.

Per acabar-ho d'adobar, hi ha els milers de nens separats de les seves famílies, educats i ensinistrats pel règim i que havien d'expiar els pecats dels pares republicans, d'esquerra, o senzillament sospitosos de voler mantenir un règim robat per les armes. Més de 30.000 nens tutelats per les institucions franquistes entre l'any 1944 i 1954. Mai van retornar amb els seus.


Però no. Ni nens, ni pares o mares, ni avis. Abans no hi hagi una inhabilitació formal, Garzón ha delegat les tasques. Els pocs que hauran aconseguit recobrar les restes, haurà sigut per pura xamba, i, si de cas, perquè la conxorxa de jutges i polítics encara enyorats de velles dictadures han tardat un xic massa a posar fre, vés a saber sota quines amenaces.


Diu avui el diari:


"Garzón ratifica "con contundencia" tanto los motivos que le llevaron a abrir la investigación como su necesidad, "al tratarse de delitos permanentes cuya comisión o efectos jurídicos son actuales".Por ello, sugiere la derogación de la Ley de Amnistía de 1977, siguiendo la recomendación del Comité de Derechos Humanos de Naciones Unidas, que también propone crear una comisión de expertos para "restablecer la verdad histórica sobre las violaciones de los derechos humanos" durante la Guerra Civil y la dictadura, y "permitir que las familias identifiquen y exhumen" a sus víctimas".

Tenim el mateix que a Xile i a l'Argentina, i hi ha hagut més "càstig" allà que no pas aquí. I és que es van curar en salut amb el text que van signar al seu moment amb el nom de Llei d'Amnistia de 1977. Confeso que en aquell moment, jo estava més pendent del meu Sant Jordi amb milers de banderes al carrer somiant truites, amb el meu grup ecologista i amb les reunions de militància iniciàtica a poble, joveneta, que no pas de la realitat política que s'estava coent. Que de fet es va coure i signar.


Com es pot signar un text així? Només és l'article primer, però ho perdona tot, tot!

I. Quedan amnistiados:
-Todos los actos de intencionalidad política, cualquiera que fuese su resultado, tipificados como delitos y faltas realizados con anterioridad al día 15 de diciembre de 1976.
-Todos los actos de la misma naturaleza realizados entre el 15 de diciembre de 1976 y el 15 de junio de 1977, cuando en la intencionalidad política se aprecie además un móvil de restablecimiento de las libertades públicas o de reivindicación de autonomías de los pueblos de España.
-Todos los actos de idéntica naturaleza e intencionalidad a los contemplados en el párrafo anterior realizados hasta el 6 de octubre de 1977, siempre que no hayan supuesto violencia grave contra la vida o la integridad de las personas.
A los meros efectos de subsunción en cada uno de los párrafos del apartado anterior, se entenderá por momento de realización del acto aquel en que se inició la actividad criminal.
La amnistía también comprenderá los delitos y faltas conexos con los del apartado anterior.


Crec, penso i gairebé decideixo, que poca cosa més em farà llegir el diari ni comentar res d'aquests polítics. El més fotut, és que quan ells, la "palmin", que "palmaran", jo ja no podré disfrutar-ho.

25 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

És molt decebedor, Zel. I pensar que aquestes coses només havien passat a l'Amèrica Llatina... És terrible, no? Quants secrets encara per desenterrar.

I m'inhibeixo... Bufff!

Striper ha dit...

Potser caldra anar a fer pipi on tenen el paco enterrat.

novesflors ha dit...

Cada vegada me'n recorde més del Llach. Recorde una frase d'una cançó que se'm va quedar gravada al cervell:

"Fins a la mort els persegueixin
les nostres memòries..."

Anònim ha dit...

"No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això."

Onset ha dit...

Està molt clar el que ha passat.

Jesús M. Tibau ha dit...

es van cobrir bé les espatlles

jo artin au ha dit...

"Todos los actos de idéntica naturaleza e intencionalidad a los contemplados en el párrafo anterior realizados hasta el 6 de octubre de 1977, siempre que no hayan supuesto violencia grave contra la vida o la integridad de las personas". Si no entenc malament, aquest paràgraf de l'article diu:"siempre que no hayan supuesto violencia grave contra la vida o la integridad de las personas", aquests casos no haurien de ser amnistiats, haurien de ser, què? reconeguts com a violadors greus contra la vida o contra la integritat de les persones. Però no. Potser és interessant recordar el sentit etimològic de la paraula amnistia, Ve d'amnèsia, no? Potser bàsicament hi ha dues maneres de tractar el dolor, reparar allò que el causa o anestesiar... en aquest cas anestesiar la societat que el pateix. Optem per l'anestèsia. L'inconvenient de l'anestèsia és que acabats els seus efectes torna el dolor i un augment del deterior que causa aquest dolor. La avantatge de reparar les causes del dolor és que obre oportunitats per ser humanament -no més que humanament-feliços- Sembla que tenim una més gran tendència per mantenir la merda que per ser una mica més faliços. Ni p. i. del per què. Ah, també volem anestèsia quan el dolor és insofrible i és del tot impossible traca tar les causes, és a dir no hi remei. Que no hi hagi remei, no crec que sigui, en aquestos casos, el cas. S'estima més, però, el patiment que sentir-nos-en alliberats. Que hi farem.
Una forta abraçada (cuida't).

zel ha dit...

Estic a punt de tancar el blog....de fet ja he anat tres vegades al panell...

jo artin au ha dit...

Per què?

Edurne ha dit...

Cómo que a punt de tancar el blog? NO!

Carles Casanovas ha dit...

Efectivament, és una merda seca, ja no és ni podrida, és com el caudillo...una merda confitada,
enbalsamada, i per la seva vergonya mai oblidada.

Anònim ha dit...

Això és molt trist... jo em quedo amb la música del teu blog, almenys m'anima....

zel ha dit...

No veieu que el món gira i gira i sempre ens torna la porqueria que se'n va endur la darrera volta?

Anònim ha dit...

Doncs si que hi ha uns perdedors, i això no ho podrem canviar mai, i el més trist, és que encara ens hem de sentir les barbaritats de la dreta espanyola sobre el franquismem, i que el vulguin dignificar....bé la veirtat és que sempre tenim el mateix discurs nosaltres i aquest tema penso que és una de les vergonyes d'aquesta vergonya de país.

Txarli ha dit...

Al Garzón aquest li hauran donat un toque des de "las altas esferas" on tots aquests criminals o almenys els seus fills encara tenen molt de poder. Són ells els que van signar aquesta merda i tantes altres.
I tant que decisions com aquesta donen ganes de plegar, Zel! Però blogs com el teu són els que fan que seguim lluitant per obtenir petites victòries, seguim avançant cap a la utopía.

Carquinyol ha dit...

Sento dir-t'ho però era el més previsible. Aquí "la memòria històrica" només interessa quan es manipulable. Fa ràbia pensar que fa anys "era massa aviat" i ara "és massa tard"... això sí, per segons quines coses de seguida si que se'n recorden. La cosa no queda arreglada, ni molt menys, mentre encara hi hagi "els seus morts", "els nostres morts" i al parlar del tema ens responguin sempre amb una única paraula "Paracuellos" quedarà esperança, però el pas del temps ajudarà, sens dubte, a que les coses s'escriguin finalment com alguns volen...

Jobove - Reus ha dit...

realment a l'actualitat és mort el Franco ?

salut i república !!!

Asimetrich ha dit...

zel, no pots tancar el blog, no és pas cap solució. Calen veus com la teva per que, tot i que la merda torni, no oblidem mai que la merda hi és. Potser aquell que faci justícia encara no hagi nascut, però fins que no arribi cal que siguem nosaltres els qui mantenim viva la memòria o s'acabarà oblidant. I serà llavors quan haurem perdut, no pas ara.

Ricardo Santiago ha dit...

la llibertat no s'assoleix de manera gratuita.
i avui, ho creiem o no, tenim una llibertat que despres de 40 anys de dictadura ni imaginavem...

el preu d'aquesta transició "exemplar"??
"""oblidar""" el que havia passat, fer "borrón y cuenta nueva" i punt.

el soroll de sabres, el cop d'estat del 81... tot eren tocs d'alerta per tal de que no "s'emocionés" massa la gent...

la dictadura es va acabar i encara trigarem a poder parlar-ho amb total transparència, és una merda però això, aquest cost gegantí, ens permet anar caminant cap un altre lloc...

i no oblideu que al final tenim l'estat, els polítics i les lleis que volem.

votar és decidir, i si la majoria diu que la nit no és negra, no tindràn raó, però serà raonable trobar-ho escrit....

una abraçada

Anònim ha dit...

Hola, en ytanpocasbalas.com hay unos artículos sobre Andalucía que os van a encantar... Se llaman: Andalucía: Tierra de Vagos y Perdedores & Andalucía: Reloaded

Mateo Bellido ha dit...

No estoy muy al tanto de esa noticia. Las esperanzas puestas por tantos se ven ahora decepcionadas. No se podrá pasar página de verdad con un cierre tan falso de la historia. Ya supuse siempre que la transición se dio para eso.

SERGIBR ha dit...

No et cansis d'escriure Zel. D'injustícies n'hi haurà sempre, però també hi haurà sempre gent disposada encara a lluitar.

En Garson s'ha rajat. Però tampoc podem esperar-nos massa d'aquesta mena de jutges tan deshonestos i poc arbitraris. Va com va, amb un mal govern, justícia cega i llei imparcial.

enric ha dit...

Algú pot recordar-nos els que varen fer la "gran" transició?
Una colla de merdes, i el primer el borbó, no ens hauriem d'oblidar mai d'aquest... ens la va fer ven grossa a la transició i al 23-F

Una ha dit...

Zel,suelo pasar,leer la entrada,madurar la idea y si puedo esperar a conseguir más información,tampoco es que busque mucho porque cada vez,como a tí,me cuesta tolerar tanta frustración en cuanto a lo social,pero ¡fíjate! el historiador Ian Gibson,que ha leído con mucho interés todo lo relativo y oficial respecto a esta decisión de Garzón,ha dicho que es una medida muy inteligente dado que el juez ya daba por seguro que a él no le iban a permitir ir más allá,lo que ha hecho es provocar un gran ruido alrededor del tema e implicar al resto de los jueces del país,de manera que con él o sin él el caso no caiga en el olvido.Quizá hasta en la justicia haya que utilizar estrategias para evitar que defectos de formas,enconos personales y todo tipo de subterfugios hacia sus actuaciones,ya sabemos que es un juez que maneja bien los recursos mediáticos,pero ¿quién si no él hubiera acorralado a Pinochet y otros cuantos más?También ha hablado con los interesados en abrir las fosas y parece que han comprendido sus razones,tengamos esperanza en que quizá sea una estratagema,un recurso que asegure que este tema no quede en el olvido.
¿Sabes? Durante un montón de años pensé que el gobierno de Cañellas y luego el de Matas quedaría impune de todos sus abusos de poder,pero no hay semana que no caiga alguno de ellos y con penas de cárcel,despreciados por sus compañeros de partido,hasta Matutes se ha dado de baja del partido porque ya no tiene su respaldo para defender sus intereses particulares.
Ánimo,amiga,sabemos que la justicia es lenta,cegata y manipulable,sabemos que pasarán generaciones para que se haga un mínimo de justicia,pero nunca hemos de tirar la toalla y te aseguro que me cuesta mucho esfuerzo mental y mucho dolor de estómago enfrentarme ante tanta chapuza gubernamental.
Descansa de estos temas políticos,pero no cierres el blog,pon tus fotos,habla de ti,tienes una riqueza interior que va más allá de tu faceta reivindicativa,eres una gran profesional de la educación,siempre con ansias de estar al día,posees una sensibilidad poética como pocos,tienes una capacidad de amar que no puedes encerrarla en las paredes de tu casa y de ese pueblecito tan hermoso (a pesar de alguno que otro),y todo esto no te lo digo por cumplir,soy castellana vieja poco dada a las efusiones,al cuento ni al peloteo, cuando hablo así (y soy muy vergonzosa) es porque lo más primitivo que hay en mí,lo más intuitivo,lo más visceral me grita a toda potencia cuando hay personas que son joyas.
Ya sé que estás en una etapa que como dice Miguel Hernández "que por doler,te duele hasta el aliento" y que haces un esfuerzo muy importante para asomarte a los blogs,a seguir las rutinas que se han vuelto insufribles y que leer cualquier cosa por muy sencilla que sea cuesta un mundo y volvemos una y otra vez sobre la misma frase.
"Dad palabras al dolor;la pena que no habla murmura en el fondo del corazón,y lo invita a romperse" MACBETH
Para mí los libros fueron,poco a poco,poniendo mis sentimientos en orden ya que los tópicos de siempre que me decía la gente hasta me ofendían,me dolían.
Tengo un libro subrayado de todos los colores posibles y releo con frecuencia,"LA MUERTE DE LOS SERES QUERIDOS" de Carol Lee,Plaza&Janés Editores ,ISBN:84-01-52009-6. Mi edición es de Mayo de 1995.
No es nada tétrico,aporta estrategias para superar la ausencia de un ser querido.
En cuanto a lo de las cartas (o mails)has dado con la persona adecuada,desde jovencita mi modalidad favorita ha sido la epistolar,con quince o dieciséis años me carteaba con un colombiano,una argentina,una francesa y no sé cuántos más.Será un gustazo recibirlas.Un abrazo muy tierno,muy cariñoso.

Joan de Peiroton ha dit...

Jo m'arrapo a l'idea, o l'esper, que la justícia acabarà per prevaler. No em puc creure que pugui ser altrament. A més, cap llei no pot impedir d'identificar i donar una tumba decent als seus morts. Que ho vulguin o no a Madrid, La Haia ho exigirà i ho faràn.