Qui havia de poder preveure que, en un macroestat que pels anys 60 encara no permetia que negres i blancs fessin ús dels mateixos serveis, bars, mitjans de transport i tot el que se us pugui acudir, triarien l'any 2008 un president amb arrels ètniques diferents? Això sol resulta frapant. Més quan el racisme i la xenofòbia són fenòmens socials ben vius. Me'n guardaré bé prou de fer prediccions, de fer-me la saberuda dient que tot serà igual a la llarga. Perquè resulta que arreu, tot és gairebé igual i la societat té uns cicles que es van alternant i repetint, i mai ningú serà capaç d'arreglar des d'una presidència privilegiada i segurament poderosa, allò que entre tots anem deixant que passi.
Indubtablement, el que passa a EEUU és una mena de despertar col.lectiu al reconeixement de que entre tots, com a votants, han permès que el seu país sigui reconegut com el principal preoveïdor de desgràcies gairebé universals, de greuges que costaran molt d'oblidar, de legitimar la tortura, l'assassinat d'innocents (o no) i fer-ne publicitat escandalosa, de permetre unes diferències abismals entre la pròpia població i mantenir sistemes de servei públic que promouen els rics i abandonen els pobres, de tenir un sistema d'educació que segrega només per naixement, origen i zona els infants i joves, de posar déu a la bandera de les més grans injustícies i creure's amos de la veritat i la justícia absolutes.
Per això, reclamo el dret a la il.lusió de molta gent. Tendim sempre al pessimisme més absolut, a no esperar res de bo, a maximitzar els greuges i minimitzar els petits canvis que possibiliten millores. Avui, allà a l'altra banda de mar, milions de persones, molts d'ells néts i besnéts d'esclaus, es senten representats ni que sigui a nivell visceral. Sort!
22 comentaris:
Amb notícies com les d'avui podem arribar a pensar que tot és possible. I tens molta raó... amb la il·lusió es pot arribar molt lluny!!
Salutacions
No et trec part de raó. El meu post... sí, potser m'he precipitat i en lloc d'assaborir una victòria que a mi també m'alegra molt, he optat per anar més enllà. Mmmm... potser avui no calia; avui, no.
Ara cal que no trenqui la il.lusio.
El que a mi m'ha arribat d'aquest home és això: la capacitat de crear il·lusió i per descomptat, de sortir-se'n!
Estic molt d'acord amb tu.
Avui crec que no estic preparat per a llegir-ho, per a veure aquesta imatge...
Jo soc molt escèptic i quan al cul apreta (la crisi), el que volem tots és canviar de seient.
Hi ha el que és diuen poders fàctics, encara que avui se'n parla poc, i sempre son els mateixos i son els que manen.
Poca cosa canviarà, per no dir res.
De moment val més això que res, ja veurem, però no es pot perdre la il·lusió al primer dia.
Mare meva!! Com es pot un fer una foto així!! Em resulta increïble que algú estigui amb aquesta cara rient... ufff
En quant al contingut, estic molt d'acord amb tu... els avanços, per petits que siguin, també són avanços :-)
Bé, suposo que a la llarga no veurem massa les diferències, però com que avui no parlaves d'això, sinó d'il·lusió, crec que és el millor moment per fer-ho. Si ells creuen que han votat pel canvi, i ara molta més gent se sent representada, no és que sigui gaire útil, però com a mínim, els seus efectes tindrà. I faci el que faci Obama, això sí, impossible quedar tan retratat com el seu predecessor. Perquè si la imatge que dóna exteriorment no canvia, potser que s'ho faci mirar, ell, i tots els americans (d'EUA).
Amb el teu permís, i tenint en compte que és el tema de la setmana, m'autocitaré
http://descans.blogspot.com/2008/11/radikalisme-ben-ferm.html
Per fi, sembla que s'ha eliminat la barrera del color de la pell per una part dels americans. Ja era hora!
D'un altre costat, estan les propostes econòmiques i estratègiques que aplicarà. Hi haura realment un canvi? Ho dubto...però li dono un vot de confiança. Ja veurem. Això sí, que el seu carisma no ens tapi els ulls.
L'autobús s'ha espatllat, ens sembla, ara en reparen de material d'aquest. Voldria viure amb l'il·lusió d'un canvi. Per que la realitat desprès del somni de vegades fa por. La pujada d'escalons és considerable. L'anxaneta per ser dalt necessita... i bona folre.Sols pensaments que em venen.Anton.
A destacar el discurs de McCain. El respecte insitucional que es viu allà, aquí és difícil de trobar... m'aventuro a dir que en tot l'estat espanyol, aquest sentiment només es reprodueix (i tan sols parcialment) envers la Generlitat i la figura del seu President.
Com bé dius, sort! Moltíssima sort!
Ho has brodat zel! De fet els teus post estan per sucar-hi pa! Et demano disculpes per tenir-te un xic oblidada últimament, t’ho prometo et seguiré fidelment Josep
http://jrrofi8mes.blogspot.com/
Estuve hasta las seis de la mañana escuchando todo y cuando oí hablar a McCain dije "¡Todo un señor,un caballero!",esa es la primera lección que Rajoy ha de aprender,a saber perder con elegancia,a reconocer los méritos del oponente,a unirse con él para ayudar a los ciudadanos.
En cuanto a Obama estoy contenta,ya sé que desilusionará,son demasiados problemas y demasiado grandes para resolverlos en una o dos legislaturas y menos un hombre solo,un equipo solo,es trabajo de toda la sociedad,me conformaré con que debilite el intervencionismo militar y económico que va aplastando las libertades en otros países,me conformo con que en su país la sanidad empiece a universalizarse,la educación y todo lo relativo a la mejora de la calidad de vida humana y no pase lo que con el capitalismo salvaje que hace inmensamente ricos a los ricos e inmensamente pobres a los pobres o empobrece a la gente trabajadora hasta hacerles llegar hasta la pobreza. Quiero ilusionarme,pero sin fanatismos.¿Qué sería de nuestra vida sin la esperanza? Un abrazo guapa.
jo reclame el meu dret a il·lusionar-me i a tindre esperança. La veritat és que n'estic contenta. Ara a veure què passa...
Obama també arreglarà les papereres tencades de la Rambla Nova, a Tarragona.
Visca Obama!
Nota: I, ara sense broma: Una forta abraçada i ànim, Zel!
Huyy, lo que ha apuntado Tere... me uno a esas palabras!
Yo también les deseo suerte, y nos la deseo, porque, al fin y al cabo, ellos son los que nos manejan!
Petons!
Dice la letra de una canción que canta Lila Downs.
" A la mar fui por naranjas,
cosa que la mar no tiene.
El que vive de esperanzas
la esperanza lo mantiene".
En eso confío, por el bien de todos.
Adeu y besitos.
Si,si, molts mirar cap els EEUU i tota la pesca, però...i aquí, a casa nostra què? Per quan tindrem el primer cap de govern gitano?
jo em sento feliç, quan ho vaig veure a la tele no m' ho podia acabar de creure, fins i tot em vaig emocionar, que, com ja saps, a mi no me costa gaire. una abraçada: yes, we can, deien i al final han arribat.
Publica un comentari a l'entrada